Ocupació de qualitat, una eina per lluitar contra les desigualtats

El debat de l’ocupació de qualitat és urgent i cal situar-lo en el centre de les polítiques públiques, atès que les mesures de foment de l’ocupació realitzades, fins ara, han servit només per combatre les taxes d’atur, però no per generar ocupació neta ni per oferir un treball digne.

El fet que s’hagi utilitzat el terme precarietat per a definir gairebé qualsevol dels canvis negatius que s’han anat produint en les últimes dècades i que es materialitzen en tota una heterogeneïtat de situaci­ons, fa necessària una definició d’allò que comporta en termes socials.

En els últims anys, el mercat laboral i les trajectòries laborals, com a realitat estable, han estat més una excepció que no pas la norma. De fet, el procés de contracció del mercat laboral i les diferents reformes com a mesura per a un reordenament de l’estructura econòmica-labo­ral, han acabat per dinamitar l’antic model laboral basat en l’estabilitat de les relacions productives, i l’han substituït per un sistema molt flexible que busca l’optimització dels recursos, l’aug­ment de la producció i el consum a gran escala de béns com a principal prioritat, sense tenir en compte els perjudicis que puguin tenir per al conjunt de la societat.

La precarietat esdevé, per tant, un procés on s’han reduït les garanties socials a formes de racionalitats econòmiques, és a dir, s’ha assistit a una desintegració progressiva d’aquelles seguretats jurídiques i consensos polítics que oferia l’estat del benestar –sistemes salarials, drets laborals, estructu­res de negociació col·lectiva, etc.- i que constituïen la norma d’ocupació a les societats salarials, i que s’han substituït per lògiques econòmi­ques basades en la rendibilitat, la monetització, el benefici i la dissolu­ció de les col·lectivitats.

L’informe que la Taula del Tercer Sector ha presentat aquests dies destaca que, a Catalunya, 234.600 assalariats van guanyar un salari mig mensual inferior a 710 euros, dels quals el 90% amb una jornada a temps parcial, 240.700 assalariats un salari mig mensual situat entre 710 euros i 1.003 euros, dels quals un 51,1% a temps complert. Segons la mateixa estadística, el salari mitjà mensual brut català és de 1.952 euros. Per tant, es podria afirmar que al 60% (1.171 euros), considerat el llindar per poder desenvolupat una vida digna com fixa la Carta Social Europea, no hi arriben entre 475.300 i 692.000 assalariats.

Per a tot plegat aquest estudi sosté que la pre­carietat pot abastar la inestabilitat en el règim laboral, residencial, comunitari o de recursos, afectant a diferents aspectes de la vida de les persones... també la seva salut mental. I més que formar categories separades, fa que aquests trets s’hagin d’entendre com a elements que mantenen un mateix caràcter relacional, la qual cosa remet a processos de marginalitat avançada.

La precarietat no és únicament una eventuali­tat passatgera, sinó una característica de les nostres societats. En aquest sentit, els processos de precarització impliquen una redefinició d’allò social, la qual cosa suposa una fallida del relat cons­truït sobre els projectes de vida, no solament en contextos més visi­blement precaritzats o expulsats del sistema –en les existències margi­nalitzades, que veuran com la situació empitjora- sinó també en unes àmplies capes de les “classes mitjanes” i treballadores, que es veuen sotmeses a una inseguretat existencial, i a l’amenaça de l’empobriment i la marginalitat.

Per tant, les polítiques d’ocupació s’han d’adequar a les necessitats dels diferents col·lectius, especialment aquells més vulne­rables pel que fa al seu accés a l’ocupació de qualitat (persones joves, majors de 55 anys, treballadors pobres, dones, persones amb diversi­tat funcional...), i han de situar-se en un lloc central de totes les políti­ques públiques per reduir les desigualtats i fer front als reptes de futur.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article