Tenir dues famílies: repensar la relació entre família biològica i acollidora

L´aposta per trobar famílies disposades a acollir infants a les seves llars i a les seves vides és una fita per tots aquells que treballem en l`àmbit de protecció a la infància. En el recorregut d´aquesta troballa sempre ens centrem en el coneixement d´aquest infant, la seva història, els seus neguits, les seves necessitats i com no la seva família d’origen i el manteniment d´aquest vincle sempre que sigui possible. I perquè aquesta prioritat de mantenir el vincle entre ambdues famílies, quan sembla, a primer cop d'ull, que el més important seria trobar una nova llar adequada per aquest nen o nena que no pot continuar vivint amb la seva pròpia família?

En una societat hiperconnectada, on les xarxes socials permeten la localització i contacte entre persones de manera immediata, i on el 90% dels adolescents disposen de mòbil i accés a internet, pot resultar estrany no plantejar-se les nombroses possibilitats que tenen els infants tutelats, amb contactes restringits amb les seves famílies biològiques, de buscar altres vies de comunicació alternatives a les regulades per l’administració.

En ocasions, respondre a les demandes de l’infant, tant de relació o règim de visites, com de resolució de conflictes o construcció de la pròpia història i identitat, comporta un seguit de coordinacions i contactes que poden allargar-se en el temps, dificultant que aquests infants confiïn en que els circuits ordinaris donin resposta a les seves necessitats.

Davant aquest context, què podem fer? Considerem que una bona manera de reduir aquests temps, entre d’altres beneficis, és treballar per afavorir la relació entre les famílies acollidores i les famílies biològiques, ajudant aquests infants a comprendre la realitat de tenir dues famílies de referència. Considerem que mantenir el vincle entre ambdues és necessari, especialment en els acolliments de llarga durada o permanents, en els que es manté la relació amb la família biològica, amb l’arribada a l’adolescència i, sobretot si es preveu l’arribada a la majoria d’edat o d’un retorn, és desitjable que l’infant pugui començar a participar activament d’aquests contactes i que ambdues famílies hi col·laborin.

Evitar que l’infant quedi atrapat en un conflicte de lleialtats requereix que es pugui incorporar l’existència de dues famílies en la vida dels infants acollits. La incorporació de la família biològica en el dia a dia de l’infant pot fer-se simbòlica des del discurs i els detalls, com ara fotografies a la llar, però també es pot fer de manera real, coneixent i interactuant infant i famílies.

En aquesta línia, des del Servei d’Acolliments de la Fundació IReS, apostem per afavorir la coneixença entre la família biològica i d’acollida en tots aquells casos en que és possible. Tot i així, prèviament a la coneixença, s’han d’haver treballat algunes de les resistències que poden aparèixer en ambdues famílies. D’entrada, s’ha de superar la rivalitat i perdre o contenir la por a perdre: estimar no ocupa espai, estimar suma, mai resta, i estimar implica acceptar que hi ha un altre que no ens pertany a qui hem de donar ales.

Així doncs, no es tracta d’una competició o de buscar diferències, doncs sempre n’hi haurà moltes i especialment socioeconòmiques. Es tracta, per tant, de sumar esforços per afavorir el benestar de l’infant. Per aquest motiu és important poder valorar la tasca que fa l’altra família, sense jutjar-la, intentant oferir un discurs compatible i homogeni que atorgui sentit i coherència al quotidià del infant. Alhora, en cas de poder normalitzar les trobades entre famílies, cal tenir present que les normes, els espais de trobada i les visites han d’estar molt clars perquè si en algun moment apareix una dificultat, qualsevol de les dues famílies ho pugui assenyalar sense sentir-se responsable o culpable.

Malgrat aquest escenari és ideal, existeixen dificultats que cal afrontar i considerem que és una part essencial dels professionals que acompanyem em aquest procés. Que la família biològica accepti les raons per les quals se li van retirar els infants, assumint la seva part de responsabilitat perquè així es permetrà valorar la tasca que ha de fer la família. Pel que fa a la família d’acollida, ha de poder no criminalitzar ni jutjar determinades accions de l’altra família, que permeti tant a les famílies com a l’infant, elaborar el passat per projectar-se cap al futur.

Al llarg de la nostra trajectòria hem pogut copsar que, malgrat les pors que poden aparèixer a l’inici, tant per part de les famílies com dels professionals, un cop superades i sabent que el camí no està exempt d’entrebancs, és quelcom molt positiu per a l’infant però també per ambdues famílies que a partir de la coneixença d’allò desconegut puguin trencar mites, fantasmes i prejudicis.

Així mateix, quan ambdues famílies es coneixen, per l’infant representa l’acceptació de la seva identitat i realitat, podent expressar els seus afectes sense por a incomodar l’altra família. A més, permet que els professionals no hagin de fer de mediadors en totes les gestions, atorgant autonomia, rapidesa i normalitat en les relacions. Els professionals acabem desapareixent però les famílies es mantenen, una bona entesa pot facilitar la integració de la seva història i el manteniment natural de les relacions un cop arribada la majoria d’edat o el retorn amb la família biològica.

Com a equip seguim aprenent d’aquestes experiències però pensem que és important seguir explotant aquests camins que afavoreixen espais de trobada entre famílies i normalitzen la realitat d’aquests infants.