Escalfar els carrers amb estufes i cuidar el planeta pels nostres fills no és compatible

L’ésser humà és el més gran paràsit que hi ha sobre la Terra. És la primera conclusió a la que podem arribar després de visitar l'exposició “Després de la fi del món” del CCCB de Barcelona. Podem arribar a extreure i malbaratar tots els recursos naturals que tenim a l'abat sense cap mena de reacció global i contundent al mal que hi estem fent. Sembla que hem vingut per deixar un rastre destructiu sobre el que no podrem fer marxa enrere en breu.

La sensació de què ja no podem fer res per aturar l'autodestrucció pot arribar a portar-nos a discursos que introdueixin una destrucció encara més ràpida i ja no siguin els nostres descendents qui visquin en un món molt pitjor sinó que siguem directament nosaltres qui en patim les conseqüències. Tenim el perill que els negacionistes passin directament al discurs de què ja no s'hi pot fer res i tot s'acceleri. De fet, l'exposició, en molts moments, es basa més en la idea de com ens podem adaptar al planeta que estem deixant que no pas com revertim la situació. Però fàcilment, com sempre, això passarà per una fractura social dels que poden adaptar-s’hi i dels que no podran fer-ho.

L'efecte social que produeix el canvi climàtic encara no ens l'hem ni imaginat. És per això que convé fer una volta per la simulació d'apartament al Londres del 2050. Unes vistes a una ciutat devastada per la pujada de graus i amb un nivell de conflictivitat social que ens pot portar a pràcticament no sortir dels pocs metres quadrats de casa. L’auto abastiment alimentari en aquell any podria ser una bona notícia, si no fos perquè és la única alternativa al nivell de contaminació i apocalipsi generalitzat que hem deixat al nostre planeta. El canvi dietètic dels entrecots pels cucs de seda no deixen indiferent, però és el que ens espera en poques dècades si no aconseguim una consciència global que ens estem autodestruint.

L'efecte de les nostres accions quotidianes no queden fora de la responsabilitat vers el nostre planeta. Una altra cosa és que la incidència individual no és més que microscòpica i que la (mala) consciència no sempre té suficient poder com per canviar conductes. Però potser ens queda encara molt recorregut educatiu per fer i expandir per mirar d'aturar el cop i poder adaptar-nos a la situació amb un impacte menys agressiu i mirar d'evitar haver de menjar cucs de seda en poques dècades.

L'exposició planteja la possibilitat de tenir un Ministre del Futur, al que jo afegiria també un Regidor, i que es faria responsable de que totes les decisions, habitualment de curt termini, tinguessin en compte quina repercussió té sobre el territori i el planeta dècades després. Una bona idea que canviaria la manera de fer política actual en molts sentits.

Mentre estem preocupats perquè destruïm el planeta, els bars continuen mirant d'escalfar els carrers de les ciutats amb estufes. I no ens sembla absurd. Mentre deixem un món preparat per la destrucció de l'espècie humana, ens queixem pel control del trànsit dins les ciutats. Si teniu amigues i amics que mai van en transport públic porteu-los a l'apartament del 2050. Ni que sigui pels cucs que haurà de menjar, potser algun dia decideix comprar-se una T-10, tot i la pujada de 25 cèntims.

Fins a finals d’abril podeu veure l’exposició i fer visites guiades. Més informació al web del CCCB.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article