L’educació penitenciària com a eix de la construcció de ciutadans compromesos

Parlar dels Centres Penitenciaris com institucions punitives i de càstig és mirar al segle passat. La presó com a càstig evoca èpoques marcades per la literatura “foucaultiana” que han de ser el que són: història. La institució penitenciària és, i ha de ser, una institució educativa, amb tot el que suposa aquesta afirmació. Privar de llibertat algú, apartar-lo, convertir-lo en un ningú durant el temps que està tancat, no ajuda a la finalitat que entre totes i tots hem volgut del mandat penitenciari.

Hom entra a presó no per pagar un càstig, sinó per aprendre. Per aprendre a ser ciutadà, per aprendre a subvenir les dificultats del dia a dia dins dels límits de la norma i alhora fer força en la construcció de societats més justes i cohesionades. Però també per aprendre a canviar el nostre entorn, la nostra comunitat i posar en dubte, des del diàleg, els pilars que sustenten els valors dels que en formen part. Cal posar en dubte que aquell que un dia transgredí la norma, hagi de dur sempre l’etiqueta “ex”, sense permetre treure-li i el senyalem sempre amb el dit.

Les accions ens duen a cometre actes criminals, i en som responsables, però és la comunitat qui ens fa delinqüents. No hem de justificar, i molt menys aplaudir, que algú trenqui els límits del contracte social. Però igual de rebutjable és no permetre que algú amb ganes de canviar el seu estil de vida, no se li permeti. Les presons no eduquen, educa l’acció, el camí recorregut al costat d’algú que ens mostra les bondats d’altres estils de vida. Una institució educativa no exclou sinó que integra i camina de la mà de l’educand vers la construcció conjunta d’un nou procés identitari i de socialització.

Catalunya assaja des de fa anys un model penal que avantposa l’educació com a fi. L’acció pel canvi passa per l’acció conjunta de professionals i entitats que estan al costat d’interns i famílies, possibilitant que el 70% de les persones que passen per un Centre Penitenciari no ho tornin a fer. Perquè no hi ha major respecte cap a la comunitat que possibilitar que no hi hagin noves víctimes.

Hem de fer visibles els invisibles, cal que donem veu als que criden muts. La identitat social, i per tant la inclusió, passa per tenir veu participada en la esfera pública. Una veu que se’ns dóna des de la participació, o com diria Jaume Trilla, des de la “metaparticipació” entesa com un element consubstancial a una concepció de ciutadania activa i compromesa. I què millor que la privació de llibertat, que no de drets, per posar en pràctica i aprendre els procediments propis de les democràcies formals. El Model de Participació i Convivència, ja aplicat en alguns centres penitenciaris, és un crit al sentit comú i a l’humanisme i que dona sentit a la reclusió.

Apostar per una societat justa i cohesionada, suposa acceptar la creació d’espais educatius que acompanyin l’ésser social en la construcció de ciutadania. Catalunya, com a poble solidari i acollidor, ha apostat sempre per una educació de qualitat, des del lleure fins a l’educació formal. Però també ho ha de fer amb els exclosos. Apartar és rebutjar i és trencar l’entorn social.

Però aquest model és coix si l’entorn social, si la comunitat, delega amb la institució penitenciària tot l’esforç educatiu i reinseridor. És responsabilitat de l’entorn social construir una societat amable, que doni veu i faci visible aquells que han estat invisibilitzats per la privació de llibertat. Una societat que acompanyi en aquesta construcció ciutadana, entrant dins els centre penitenciaris a treballar de la mà dels propis interns i dels professionals, una societat que deixa caure els “ex” per posar-li nom al ciutadà que torna a reincorporar-se a la comunitat. Una societat, en definitiva, que sigui educadora, perquè només amb ciutats i pobles educadors farem possible que tothom en formem part. Aprenguem totes i tots a construir-nos des d’una mirada inclusiva i no exclusiva, però per això cal el treball i l’esforç de totes i tots, la teva també.