El preu de l'oblit

Com cada començament d'any, els mitjans de comunicació i les xarxes socials s'omplen de notícies i opinions sobre la pujada de tarifes de serveis públics bàsics... I de les pensions, que per cinquè any consecutiu pugen el mínim legal establert, un 0,25%.

Un dels serveis públics que ha tornat a protagonitzar molts debats dins aquest escenari ha estat el transport públic: tot i les propostes d'entitats com l'Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP) i la Federació d'Associacions de Veïns i veïnes de Barcelona (FAVB) perquè s'impulsin vies socialment justes del finançament del transport públic, de nou a l'àrea de Barcelona el cost de l'endeutament del sistema ha tornat a suposar l'increment de preu dels bitllets.

Un element comú a tot el territori català davant el repte d'impulsar l'ús del transport públic entre tota la ciutadania (i fidelitzar-la) és l'accessibilitat: no només des de les vessants física, sensorial i cognitiva, sinó també des de la perspectiva de l'assequibilitat.

El transport públic accessible i assequible és un element fonamental per garantir tant el dret a la mobilitat de les persones, com el dret al desenvolupament personal i ciutadà. Quelcom que influeix de forma determinant en la promoció de l'envelliment actiu i en la inclusió de les persones amb diversitat funcional a tots els àmbits: fomenta la cohesió social de la comunitat, millora l'efectivitat d'inversions a altres polítiques socials (la mobilitat sempre és un engranatge clau), valora la convivència a l'espai públic de la diversitat i les relacions humanes, i -indubtablement- suposa un increment directe de les persones usuàries. Perquè no parlem només de sumar com a usuària a la persona gran o amb diversitat funcional (prop de 3 milions i mig de persones en total a Catalunya), sinó que sumem també tot el seu entorn social.

Però, on és la tarifació social integrada del transport públic que reconeix el greuge comparatiu de cost de vida de les persones amb diversitat funcional i l'increment de persones grans que (sobre)viu sota el llindar de la pobresa? A cap dels webs de les Autoritats Territorials de la Mobilitat (ATM, els ens que gestionen les polítiques tarifaries del transport públic) no les trobareu: ni a la de l'Àrea de Girona, ni a la de Lleida, ni a Camp de Tarragona o Barcelona.

Trobareu títols de tarifació social integrada per a famílies nombroses o monoparentals (general o especial), per a persones en situació d'atur (pendent de millores), per a joves, per a intentar pal·liar els efectes d'episodis ambientals... però per a persones amb diversitat funcional o gent gran res. S'han oblidat? De les tarifacions, dels col·lectius o d'ambdues coses? Aquest efecte d'omissió -tot i les reivindicacions- pot ser considerada una barrera d'actitud per la Llei d'accessibilitat catalana?

Els títols integrats de transport públic permeten fer fins a tres transbordaments (incloent-hi diferents mitjans de transport) en un mateix desplaçament i amb el mateix bitllet. I actualment això, amb tarifació social per diversitat funcional o gent gran, només existeix parcialment a Barcelona ciutat i a 24 dels 36 municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB): parlem de la targeta rosa metropolitana, un títol personal i intransferible, amb el qual -depenent dels ingressos- es pot viatjar gratuïtament o bé amb tarifa reduïda (acompanyant la targeta multiviatge de preu reduït T4) a la zona 1 del sistema tarifari integrat de l'ATM Barcelona. Però, diem que és un títol "parcialment integrat" perquè, al contrari que la resta de títols integrats bonificats de l'ATM, només té accés a 21 dels 50 operadors de transport i no està inclòs un dels més importants en la mobilitat quotidiana: rodalies de Catalunya (RENFE). Tot plegat, de nou, una discriminació.

En definitiva, avui dia els títols, tarifes i requisits per accedir a aquestes bonificacions del transport públic varien segons territori (hi ha municipis amb targetes, requisits i descomptes propis) i segons operador (RENFE té la targeta daurada, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya té el carnet de pensionista i passi d'acompanyant, ALSA també ofereix descomptes, etc). Una autèntica disbauxa.

Per què és tan important una tarifació social integrada del transport públic a Catalunya per a les persones amb diversitat funcional de totes les edats? Aquesta és una demanda ja històrica del col·lectiu que es va intensificar amb la implementació del sistema tarifari integrat a Catalunya (2001 a l'àrea de Barcelona), i que té per objectiu:

- Promoure la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional al transport públic, on també s'ha de tenir en compte el greuge comparatiu de cost de vida que es pateix i que s'ha incrementat amb la crisi segons un informe de la Relatora Especial sobre els drets de les persones amb discapacitat de l'ONU.

- Incorporar el passi d'acompanyant gratuït també de manera integrada per a qui tingui reconeguda la necessitat de tercera persona al seu certificat de discapacitat. Actualment, RENFE i FGC ofereixen descomptes als acompanyants, però l'aposta que més s'aproxima a la demanda del col·lectiu és el passi metropolità d'acompanyant de l'AMB. Cal incidir, però, que en cap cas això s'ha de traduir en l'exigència obligatòria per a la persona amb diversitat funcional de desplaçar-se sempre acompanyada: aquesta és una decisió personal i el transport públic ha de fomentar l'autonomia.

- Unificar els criteris per a l'obtenció d'aquesta tarifació social i la bonificació. Qüestió sobre la qual el Síndic de Greuges de Catalunya va presentar informes al parlament de Catalunya (2005 i 2010) i va publicar l''Informe sobre el preu dels transports públics' (2014). En aquest sentit, i ja que els títols de transport serien unipersonals i intransferibles, als requisits econòmics caldria considerar únicament els ingressos de la persona amb diversitat funcional i no els de la unitat familiar. Així mateix, tampoc no s'haurien de comptabilitzar prestacions com les vinculades a la Llei de dependència: aquesta és una qüestió bàsica que, sumant, ha de garantir la promoció de l'emancipació del col·lectiu (sobretot de les dones amb diversitat funcional, amb una taxa de pobresa 40% superior a la dels homes en la mateixa situació).

- Minimitzar les desigualtats territorials que ja hi ha en matèria de transport públic, i promoure el seu ús entre les persones amb diversitat funcional i el seu entorn social. I, amb això, promoure també una mobilitat més sostenible a tot el país.

Des de 2014 molts col·lectius esperem la implantació de la T-Mobilitat, una solució no exempta de polèmiques que hauria de resoldre la personalització dels títols de transport i la reducció de tipus de targetes. Però les vides de milers de persones no poden continuar aparcades esperant. Com tampoc poden les administracions continuar responent que no s'ha incorporat aquesta tarifació social per “oblit”. Perquè exercir el dret a la mobilitat, poder fer ús del transport públic, no té preu.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article