L’educació social, sorda?

Article de: Noemí Tomé Puerta

Persona sorda. La majoria dels educadors/es socials en sentir aquest concepte, segur, es posaran les mans al cap: allò correctament polític és persona amb diversitat funcional auditiva.

Pensar així, forma part de l’herència colonialista, i està en l’ADN de l’educador social qüestionar-ho en pro de l’acompliment dels valors fonamentals d’un estat de dret: igualtat de tots els ciutadans, màximes quotes de justícia social i el ple desenvolupament de la consciencia democràtica.

Des de l’educació social, a la persona sorda se la pot mirar des de tres visions diferents: des de la sordesa —mèdica—, hi ha una deficiència fisiològica que cal curar; des de la discapacitat auditiva —social—, on totes les persones som iguals motiu pel qual s’han d’eliminar les barreres de comunicació que provoquen la discapacitat, amb la finalitat que es puguin adaptar als entorns de les persones oïdores; o bé, si la filosofia de l’educador/a social encara és més progressista, reconeixerà la igualtat de la diferència —diversitat funcional—.

Malgrat aquesta darrera mirada, si l’educació social es queda aquí estarà reproduint el discurs dels que neguen i ometen la riquesa lingüística i cultural de la comunitat sorda. Si això ens sorprèn, és símptoma que s’ha aconseguit allò proposat al llarg de la història: ocultar la diferència.

Aquesta ocultació ve des de l’antiguitat, però al llarg del segle XIX i XX, en nom del progrés, la raó i la ciència, es va justificar de manera més despietada.

Les persones sordes tenien una llengua pròpia, la llengua de signes, una llengua visual i gestual amb la que es representaven i s’expliquen al món. Aquesta llengua, et feia formar part d’un grup. Aquest col·lectiu sord signant, doncs, per mitjà de la llengua de signes es passaven la cultura i generaven cultura. L'oralisme va debilitar el grup prohibint la llengua de signes a finals del segle XIX.

És a partir dels anys 70 del segle passat, que començarà a revitalitzar-se la cultura sorda, motiu pel qual el neocolonialisme colpejarà encara amb més força: d’una banda, l’implant coclear seria la joia de l’oralisme, intentant així eliminar la minoria lingüística signant, i per altra banda, a finals dels anys 80, començarà l’era de la política educativa d’integració dels nens sords a les escoles ordinàries, integració hegemònicament en sectorització per eliminar la cultura sorda, l’assimilació.

Es crearan uns serveis de suport als centres educatius, formats per professionals més propers a les professions mèdiques que no a les socioeducatives, que, entre d’altres, orientaran a les famílies en l’escolarització dels seus fills i atendran les necessitats del nen dins l’escola. La missió principal, que el nen parli verbalment i tregui el màxim de profit a l’audiòfon o implant coclear: la responsabilitat de la socialització i la participació del nen depèn de que la família triï l’oralisme, responsabilitat individual.

Ens oblidem que el nen sord és bilingüe i bicultural. Tot aquest engranatge, pretén aïllar el nen d’una de les seves cultures i de les seves llengües que té al seu abast per desenvolupar-se, sense investigar les conseqüències d’aquesta decisió, o sense voler fer-ho.

Quin paper té l’educació social?

L’educador/a social no és reconegut per aquests serveis oficials d’orientació, informació, assessorament a les famílies, d’acompanyament al nen sord dins l’escola, de suport i assessorament a l’escola, etc. No és present la visió socioeducativa.

L’educació social no és cridada en aquests espais perquè és una professió pedagògica i no rehabilitadora, és una professió humanista i no performativa. L’educació social promou allò comunitari, allò col·lectiu, intenta mitigar les conseqüències de la lògica individualista del nostre món occidental.

L’educador/a social té el compromís ètic de reivindicar aquests espais, tant pel propi col·lectiu sord que pateix l’opressió d’un món oralista amb un discurs des del universalisme, i on l’educador ha de promoure una relació i una educació intercultural, com per promoure el desenvolupament comunitari sord, cercant que sigui la comunitat sorda la que participi de l’educació dels nens sords.

Per tant, la persona sorda, tot i exemple de la riquesa de la diversitat auditiva humana, no la podem reduir només a això. Seria fer una lectura molt esbiaixada producte dels sistemes estructurals de relacions de poder. La persona sorda ratifica la diversitat cultural, i aquesta mirada cultural s’ha de començar a fomentar des de la formació universitària dels educadors/es socials.