Un cafè innecessari

Avui m'he aturat a comprar un cafè que no necessitava.

Ser dona vol dir també fer un cafè innecessari de tant en tant. És a dir, haver-te d'aturar per consumir una cosa que no et caldria perquè et segueixen o et molesta la presència d'algú. Qui diu cafè diu comprar mandarines o fer una trucada imaginària. Us sona, a algunes? Els exemples en són molts. I això que m'ha passat a mi avui els passa cada dia a milers de dones.

I així i tot, no passa res.

No està passant absolutament res, més enllà del fet que ja fa un temps ens hem decidit, entossudit, rebel·lat i alliberat (ni que sigui verbalment), i no ens dona la santíssima gana de deixar de parlar-ne. Algunes, amb més o menys prosa i enginy, d'altres des de la més pura ràbia transformada en un vòmit de paraules. Però no passa d'aquí.

O sí que passa, sí.

Som molt molestes. Monotemàtiques. Exagerades. Estem traumatitzades. I no passem pàgina. Ens encallem. Ens dieu que posem a tots els homes dins del mateix sac i ens inundeu de la vostra indignació i argumentaris.

D’entrada és força difícil de superar un trauma, quan el perill segueix estant allà fora. Doneu-nos lliçons, va, com feu sempre, del tipus: "Ja ho superaràs" o "Pobra noia, ha quedat molt tocada. No està bé. Ara s'ha radicalitzat..."

Doncs jo us dic: no, perdoneu –i mira que ens dol (i com us cou, a alguns, també)–, el perill sou vosaltres, i no precisament perquè nosaltres ho vulguem. El perill "sou vosaltres” i aquest és precisament el tema que no enteneu, o que no voleu sentir, per allò del #NotAllMan o per pura vergonya disfressada, que de vegades ni reconeixeu.

I en el fons fa certa gràcia que els que us sentiu atacats sigueu els homes, que sou precisament els que no sereu agredits, ni violats de dia i de nit. I també és força pervers quan us col·loqueu vosaltres en el paper d'una víctima fictícia, que ni volent amb molta, moltíssima força mai de la vida ocupareu. Que en sou, d’afortunats, tot i la vostra emprenyamenta.

I és irònic que us ho hàgim d'explicar una vegada i una altra, amb una paciència infinita, i si pot ser un somriure també (Noies, alerta, que no se'ns noti gaire que ja en tenim els ovaris plens, que fa “lletjot”, no crea vincle, ens fa “antipaticotes” i agressives i, ai, tampoc no cal posar-se així!). I que, a més, molts homes espereu (i ens exigiu) que us convencem i que les que ho aconseguim siguem les dones, les violentades, violades, abusades o maltractades. Té pebrots la cosa, dit en el vostre idioma, ja posats a fer.

Això també recau sobre les dones, flipa tulipa: a sobre que “pillem”, hem de fer pedagogia! Això de parlar i intentar reflexionar entre vosaltres no ho contempleu gaire i, a sobre, sovint ens fiscalitzeu. Però, ep, hem de ser més comprensives!

Sovint qui més por té és qui més consciència té del perill. Per tant, el pròxim cop que hi penseu, o feu comentaris banals sobre com creieu que ha quedat psicològicament una dona després d'una agressió o perquè es manifesta obertament feminista, o digueu un “Au va, només va ser un ensurt, no us passa tant”, o quan una dona exposi la seva por o neguit i ho comparteixi amb tots vosaltres, repenseu-vos bé això que us dic.

I si podeu, penseu quant costa dur a les esquenes no un, sinó ves a saber quants cafès innecessaris, i no només pel que fa al preu.

Creieu-nos quan us expliquem el que vivim.

Doneu-nos suport en la necessitat de seguir denunciant-ho.

Escolteu-nos quan us diem que no estem bé.

I calleu. Si us plau, calleu! Si no és per parlar-ho i revisar-vos entre vosaltres.

Respongueu-vos què és el que hauríeu de fer vosaltres, des del privilegi més senzill que suposa no haver-se d'aturar a comprar un punyeter cafè que no necessites, enlloc d’estar fent judicis sobre la nostra radicalitat, o l'avorriment o cansament que us suposa la nostra denúncia diària.

Esgotades nosaltres, tot i que sembla que no ho noteu (prou). No sou els més indicats per jutjar-nos (per motius obvis) i perquè mai estareu en la nostra pell; però, en canvi, podeu triar quin paper adopteu des de la comoditat d'estar a “l'altra banda.”

Li llegeixo a la nit a la meva filla, del llibre Contes de Bona Nit per a nenes Rebels de la Elena Favilli i la Francesca Cavallo:

“A totes les nenes del món:

Somieu en gran.

Aspireu a més.

Lluiteu amb fermesa.

I en cas de dubte, recordeu: vosaltres teniu raó.”

I li dic al meu fill cada dia, també:

“A tots els nens del món:

Escolteu en gran.

Cediu els vostres espais.

Acompanyeu-nos en la lluita amb fermesa, i sigueu valents de mostrar-ho entre iguals.

I en cas de dubte, recordeu: elles tenen raó.”

Que s'aboleixin aviat tots els cafès innecessaris i que, els que prenem siguin per gust, i no per la por que ens ha dut a demanar-lo.

Ah, i sí: 8 de Març Vaga Feminista.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article