La por al silenci


Sovint preguntem “Què tal?“ esperant que l’altre ens digui: “Bé, i tu?”. És un codi social, suposem. Però no estem massa preparats per poder escoltar un “No massa bé” o per verbalitzar-ho quan ho sentim. És la por al rebuig, a molestar, a semblar o sentir-se dèbil.

No sé qui i quan va començar aquesta malifeta de semblar sempre que som forts i fortes, de semblar que podem amb tot, que ens quedem només amb allò positiu per construir-nos i que aparentment funciona, i que llencem la merda en un forat del qual no se’n parla. El dia sembla que el solucionem amb una tassa Mr. Wonderful (amb tots els meus respectes cap a la marca) o amb cent cors a Instagram. Així, frívolament i a poc a poc, aprenem a silenciar i neguem la tristesa i la por d’una manera força exagerada. Són dues de les quatre emocions més bàsiques, dues funcions orgàniques de les quals cal conèixer el sentit i la utilitat que tenen. Necessitem de la tristesa per reparar i prendre consciencia de les pèrdues i la por per protegir-nos, per avaluar la pròpia capacitat d’afrontar situacions que poden ser perjudicials. La societat no pot aprendre a gestionar aquestes funcions si al mateix temps les inhibim, si no les reconeixem.

Una vegada em vaig trobar al súper una coneguda que tenia càncer. Anàvem les dues amb els carros plens de menjar quan vaig fer aquesta pregunta tan protocolària. I la resposta va fer honor a la pregunta: “Doncs mira, morint-me”.

En aquell moment tenia davant algú que perdia la vida sense poder-ho controlar i estava a les meves mans ferir-la, ignorar-la o acompanyar-la. Vaig contestar que em sabia molt de greu i la vaig mirar en silenci, la vaig mirar de veritat, perquè ens entenguem. A partir de llavors ella va explicar fins on va voler. Vam estar una bona estona parades entre melmelades i olis, xerrant de les expectatives que tenia per aquests últims mesos de vida. Jo no vaig fer més que escoltar-la. Quan ens vam dir adéu ens vam desitjar sort. Vaig marxar molt trista, neguitosa i preocupada, no només per la dura situació que ella patia i perquè sabia que m’acabava d'acomiadar definitivament d’algú, sinó també per no tenir la certesa de si amb el meu comportament l’havia incomodat o si potser no havia contribuït a fer-li el dia més difícil del que ja deuria ser.

Tendim a donar missatges de valentia, de consol, desdramatitzem o fugim de tot amb presses i cares vermelles, sense ser massa conscients del dolor que podem provocar en l’altre. No som conscients del mal que podem fer quan algú se sent fràgil. Aquest potser és un exemple extrem, però en tenim de rutinaris, que denoten la nostra falta d’empatia cap el dolor de l’altre. Un avortament, una separació, una pèrdua de feina, una depressió.

Fa uns dies una noia encantadora que acaba de parir em comentava que passava per una depressió postpart. Sabeu què és el que alguns i algunes li deien? “No ploris, dona. Si ara hauries d’estar molt contenta!”. Així, ajudant a enfonsant-la profundament. Quan una persona pateix un avortament natural, et poden dir coses de l’estil: “Encara era molt petit”, “Ja t’hi tornaràs a quedar”, “Ah, però creia que ja estaves bé, que ja fa dies” o un “No t’he dit res perquè és un tema difícil”.

Per tant, si donem l’espai per a un “Què tal” hem de poder assimilar, amb més o menys gràcia, que la resposta de l’altre pugui ser que no està bé. No cal que tinguem respostes i receptes per a ell o ella. Tampoc ens demana que el o la jutgem. Segurament el que vol és mirar d’expressar-ho, perquè, quan un verbalitza allò que li fa mal o por, sembla que es fa més portable, que ens ajuda a estructurar allò que ens passa.

Els adults voldríem tenir respostes i solucions per a tot, però per martingales que inventem, no les tenim. I no passa res. Es tracta de ser-hi. Sembla fàcil, això d’acompanyar; sovint, quan descrius professions on bona part la funció es “acompanyar”, un pot pensar que això és senzill. La nostra societat ens demostra que no ho és gens i ens indica que tenim problema greu pel que fa a la reflexió d’un mateix, a l’anàlisi de què ens succeeix i a reconèixer què ens passa. També tenim un problema de respecte cap al dolor que no és propi.

Cal deixar espai per a la resposta i escoltar-la. Poden fer-se uns silencis eterns, però imaginem-nos que a l’altre li serveixen per compondre's i no per descompondre's. Sense més. No cal que omplim espais amb paraules que pretenen buscar el propi consol tot i disfressar-ho d’empatia vers l’altre. Tampoc cal que ens cobrim de glòria buscant com fugir d’estudi amb aquells “buenos” que s’allarguen mirant de treure importància a allò que per l’altre sí que en té. Callem. Escoltem i respectem. Possiblement més endavant, o quan la persona en qüestió ens ho faci saber (amb paraules, preguntes o gestos), podrem acompanyar-lo d’aquella manera que ja estem tots més acostumats: proposant accions, canvis, oferint fets, entre altres, i oblidant això que fem a la lleugera de comparar i jutjar.

Tots aquells que treballem de manera directa amb els sentiments dels altres, pot semblar que arribem a normalitzar el dolor, el patiment, però sovint també busquem aquesta protecció (a vegades molt necessària i a vegades no tant) en l’espai, quan donem directrius, en els companys, en les derivacions, en les accions i objectius o en altres recursos. Però a vegades anem curts de paciència.

Hem de poder atendre, amb silenci, el buit que potser tenim davant.

Busquem contenir, fins hi tot físicament, sense plantejar-nos que potser es necessita cridar, plorar, enfadar-se amb la pèrdua, per exemple, d’un fill per un accident de moto aquell mateix matí. Potser si es crida i es plora, no cal que avisem a emergències perquè mediquin ningú i que, per art de màgia, es tranquil·litzi. Som professionals: si observem i tenim clar els tempos de la causa-efecte de qui tenim davant, potser podem reconèixer el límit entre la necessitat de compartir el dolor o expressar-ho i la possible manifestació patològica. Tindrem opcions terapèutiques si ens adaptem a la circumstància, fent coses ben simples, aparentment, com oferir un got d’aigua, escoltar, respondre amb claredat, sense mentides ni frases gaire àmplies. I sí, coses ben complexes com acompanyar una bona derivació o trucar l’ambulància si és necessari. La feina serà desxifrar-ho, i estem preparats per fer-ho.

És important tenir paciència amb els processos que inclouen tristesa i/o por. Aquesta paciència donarà força a l’emissor per tal de trobar les estratègies necessàries per pair i seguir amb el seu propi cicle.

Els professionals socials, i també la societat en general, no podem defugir-ne: cal donar al dolor l’espai que mereix.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Danae Sabadell
4.

És un article tant necessari per a la societat en general i sobretot per tots aquells que estem estudiant per algun dia poder arribar a acompanyar, realment, a algú...
"Ojalá" els meus professors d'Educació Social ens ensenyessin més aquesta visió... Gràcies!

  • 1
  • 0
Aloma Puigvert Girona
3.

Un article interessant i deliciós! Gràcies per encoratjar-nos a tots a treballar acompanyant en el silenci: tasca tan difícil i tan necessària alhora!

  • 2
  • 0
carme garcia ricart barcelona
2.

Afrontar el patiment propi i alie des de l'autenticitat facilita molt les relacions i ACOMPANYA en maiuscules. FELICITATS Mariona, una joia tenir-te aprop.

  • 1
  • 0
Rosa Barcelona
1.

Un bon article profund, agil i pràctic, dona èines per practicar quotidianament. Gràcies.

  • 3
  • 0

Comenta aquest article