Housing First i com pal·liar l’ansietat professional


Continuant amb la metodologia/paradigma del projecte Housing First, m’agradaria endinsar-me en la gestió que els professionals fem de la famosa ansietat/angoixa professional d’una manera crítica i a la vegada esperançadora, posant el crit al cel sobre com aquesta ansietat o angoixa, en moltes ocasions, dificulta la tasca professional i es reverteix en l’acompanyament que fem a les persones que atenem. I per una altra banda, com aquesta ansietat/angoixa va vinculada, en moltes ocasions, als èxits o “fracassos” d’aquests.

Un cop finalitzada la jornada de treball, vaig ordenant i valorant les intervencions i la feina que he realitzat durant el dia, reflexiono sobres les conseqüències dels meus actes i valoro alternatives (cal dir que en moltes ocasions som molt crítics amb nosaltres mateixos). Al principi, sobretot, m’atribuïa “fracassos” aliens fins que va arribar el dia que vaig comprendre que en comptes d’utilitzar la paraula fracàs utilitzaria la paraula intent i així, d’una manera més positiva, podria donar peu a les segones, terceres, quartes i fins i tot cinquenes o més oportunitats.

Parlem de l’ansietat professional com l’estat o emoció que sentim en determinades experiències de la vida, quan ens provoca por, rebuig i plantejar-nos un futur incert, o bé quan a causa d’un fracàs o intent, el resultat no és l’esperat i això desemboca en sentiments de culpa o malestar. En diverses ocasions ens preocupem més d’un mateix i això ja n’és un clar exemple. No només parlo de l’ansietat que sentim a vegades per atorgar-nos el fracàs dels “nostres” usuaris, sinó també de l’ansietat professional per “veure qui la fa més grossa”, m’explico.

Quan es treballa amb persones, el mèrit hauria de ser de la persona que va aconseguint per si mateixa, en la mesura que pugui o se l’apoderi, i no del professional que l’acompanya. Però segons la meva experiència, puc observar que no sempre és així. La nostra tasca principal és fer conscient a la persona de la seva situació, fer-la partícip de tot el seu desenvolupament, acompanyar-la i donar-li el suport necessari perquè el dia que miri enrere estigui orgullosa del seu camí per molts entrebancs que aquest contempli.

Mirant-ho des d’una altra perspectiva, les persones ateses, en moltes ocasions, també ens atorguen la “culpa” dels seus fracassos o intents simplement perquè els hi hem permès. Som nosaltres qui gestionem les ajudes, els serveis, però, perquè no fem que s’involucrin més en el seu futur i els fem partícips des de l’inici, preparant els possibles desenllaços i fent-los partidaris de tot el que els envolta? Al cap i a la fi, tot i que nosaltres juguem un paper important, el desenllaç va destinat a les seves necessitats i en voler encarrilar la seva vida cap a la direcció que creuen convenient. La nostra feina, en aquest cas, és treballar els possibles desenllaços i acompanyar-los en el seu procés de la millor manera possible.

No som els propietaris de ningú. No som les mares ni els pares de les persones que atenem. Som professionals -la majoria- per vocació, però això no significa que siguem herois ni tinguem la clau mestra del baül de les solucions. Com bé sabem som humans i, per tant, hi ha casos o experiències que ens afecten en menor o major intensitat, però hauríem de tenir l’habilitat de convertir el que ens angoixa en eines per no traspassar el límit que hi ha entre l’empatia i l’angoixa. Som persones acompanyant a persones que necessiten un suport, segons el cas, més o menys temps, facilitant i promovent una baula juntament amb la resta de societat perquè no es trenqui i cada vegada sigui més forta i menys tibada. En moltes ocasions volem anar més enllà del que la mateixa persona atesa vol i és en aquests detalls on pequem i anteposem els nostres èxits amb els seus.

Tot aquest volum de reflexions són les que m’ha ensenyat la metodologia que acompanya el projecte Housing First. Situar la persona en el centre i treballar a partir de les seves iniciatives i demandes fa que la persona porti el timó del seu viatge, que sigui plenament conscient del que comporta i que la nostra tasca sigui més enriquidora tant per elles com per nosaltres, pal·liant així l’ansietat o angoixa professional que dificulta en moltes ocasions la intervenció amb persones amb risc d’exclusió social.

Faig una crida a totes les persones, professionals i entitats, no només del tercer sector, perquè s’apoderi a les persones i se les faci partícips del seu procés. Perquè perdin la por al “fracàs”, perquè assumeixin la nostra tasca i perquè respectin el temps d’adaptació de cadascú. Es tracta d’equivocar-nos o intentar-ho totes les vegades que faci falta per què, al cap i a la fi, la nostra tasca, és estar presents.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article