No totes les estrelles brillen

Entre les persones sordes que més han excel·lit al llarg de la història cal esmentar el compositor Ludwig van Beethoven, el pintor Francisco de Goya, l’inventor del fonògraf, Thomas Edison, o l’escriptora Hellen Keller (sordcega), extraordinària per la seva capacitat de superació durant la seva vida. I moltíssims més, és clar. Estudiosos de la Gallaudet University de Washington i altres experts han seguit la trajectòria de grans noms sords, que han contribuït a favor del progrés social o que han destacat per alguna fita aconseguida o fet digne de reconeixement públic.

També existeixen les altres biografies; de persones sordes amb talent i que, tanmateix, han assolit coses excepcionals, però que s’han entrebancat amb la vida. Aquestes passen desapercebudes perquè les seves carreres tenen ombres o bé perquè acumulen fracassos, per mala sort o per les circumstàncies dures que han hagut d’afrontar. Així ens ho mostren els vídeos amb perfils humans que edita el portal britànic BSL Zone. Un material ric per conèixer la història de la comunitat sorda al Regne Unit i al món. Selecciono dos retrats, escollits a l’atzar, de dues vides reconstruïdes en aquest web, per si poden despertar la curiositat d’algú.

John Dyott, nascut l’any 1606, va ser un home que no va poder enrolar-se a l’exèrcit per defensar el rei Carles I d’Anglaterra, a causa de la seva sordesa. Conegut pejorativament com a Dumb Dyott, la seva família s’avergonyia d’ell en un temps en què la discriminació cap a les persones sordes, lamentablement, estava acceptada a la societat. L’exclusió que suposava que el consideressin incompetent per ser soldat va ferir el seu orgull i amor propi. No es va rendir: va aprendre pel seu compte a fer servir les armes de foc i, des de la torre de la catedral de Lichfield, va disparar el tret decisiu que va abatre l’enemic, Lord Brooke, en una batalla important de la guerra civil anglesa. La gesta el va enaltir però el reconeixement va ser efímer: aviat van dir que el tret havia estat només un cop de fortuna.

Més trista va ser la vida de James Burke, un londinenc sord que va competir amb alguns dels millors lluitadors del món de boxa. Nascut el 1809 en una família pobra, els seus pares van morir quan ell encara era jove. De nen no estava escolaritzat i recorria la zona portuària de la ciutat malvivint per treballar i menjar. Una trobada casual amb el propietari d’un pub, va introduir James Burke cap a la boxa, un esport que en barris marginals movia diners en apostes. En un combat tràgic que el marcaria i el perseguiria sempre més, Burke va deixar el seu oponent inconscient per un cop de puny fatal que va causar-li la mort en pocs dies. Tot i ser absolt davant la justícia, Burke sentia que era un assassí als ulls de molts. Per oblidar-ho, va marxar a Amèrica però tampoc va tenir gaire sort. Va retornar Anglaterra sense diners i va morir de tuberculosi als 35 anys.

La divulgació d’històries com aquestes crec que encaixa amb els consells que donen la majoria de guies d’estil sobre el tractament de la diversitat als mitjans de comunicació. Les guies diuen que la premsa no ha de caure en el paternalisme ni en el sensacionalisme, però tampoc ha de presentar sempre les persones amb discapacitat, diversitat funcional, invidents, sordes, etc. com a superhomes o superdones, que superen totes les situacions problemàtiques de manera brillant, amb coratge, amb bondat i un èxit reconegut de manera unànime.

Ja sabem que d’herois n’existeixen pocs. En la condició humana, l’anti-heroisme és molt més habitual. El món és ple de gent maca i senzilla, molt vàlida, que amb virtuts i mancances de tota mena (de caràcter, temperament, actitud...) s’esforça per ser millor. Del que es tracta és de fer aflorar les capacitats de cadascú, essent conscients que tots els humans, sense excepció, som mortals i ens equivoquem cada dia. I sabent que a l’univers i a la vida no totes les estrelles brillen. Com va descobrir l’astrònom sord John Goodricke –també biografiat per BSL Zone–, els estels poden tenir llum variable. Una llum que de vegades s’apaga i de vegades dura per a la posteritat.