La finalització aquesta setmana de l’actual edició del Programa Integrals de Garantia Juvenil i els dubtes en relació a la seva continuïtat torna a posar sobre la taula un dels problemes més importants que crec que tenen alguns programes d’ocupació: la seva intermitència i incertesa.
Acaba un programa que, com altres, té un emplaçament en el calendari determinat bàsicament per condicions administratives. Això genera dos efectes negatius de gran repercussió.
El primer és que són programes que no encaixen amb els períodes socials establerts. No concorden amb el sistema de formació reglada, ni encaixen amb els anys naturals, en realitat no enllacen amb cap lògica social. Per tant, tampoc són anticipables. No se sap si es faran, ni quins, ni on, ni quan. Cap noi o noia pot planificar la seva participació.
Per això, i aquest és el segon efecte, la inscripció dels joves sovint és per motius que no tenen a veure amb un interès orientat, amb unes expectatives prèvies o una projecció de futur. És més habitual que es tracti d’un encaix fet amb presses. Les mateixes presses amb què es mou el programa. Forçant els temps personals i impedint processos més madurs. Es tracta d’un encaix feble i que corre el risc de trencar-se fàcilment. Per exemple, hi ha nois que s’inscriuen si també ho fan els amics i que ho abandonen quan aquests marxen.
Podem dir que és una modalitat de precarització de l’oferta de suport per a l’ocupació: programes dislocats i intermitents que no poden articular-se ni amb els temps socials, ni amb els temps subjectius dels joves.
La precarització d’aquesta oferta també ho és per als professionals que hi treballen. Els equips que s’han dissenyat, les complicitats que s’han activat, les aliances que s’han generat... es dilueixen a gran velocitat. En pocs dies hi quedarà ben poc i, en el seu lloc, els joves només trobaran un territori sec.
Els educadors ja no hi són i l’oferta de suport ha desaparegut sense previsió de nova aparició. En aquestes condicions la capacitat que aquests programes reverteixin la precarietat laboral dels joves s’evapora forçada per una continua discontinuïtat que no permet encadenar els esforços fets. Per quan trobar fórmules que tinguin una mirada en termes de transformació i sostenibilitat social?
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari