Justa injustícia

Recordo algun instant de la meva infantesa o adolescència dient-li als meus pares: “això no és just!” o “quina injustícia!”. No em venen al cap els motius, però el meu cos retorna a les intenses emocions de sentir o viure el que creia una injustícia; un nus a l'estómac, els músculs en tensió, el cor accelerat, i fins i tot, en els moments de més desesperació, llàgrimes de frustració incontrolable.

No sóc advocat i potser no hauria d'abordar un tema tan complex com la justícia, però en l'àmbit del Tercer Sector la portem a col·lació tot sovint per parlar de justícia social o de construir una societat més justa i solidària. I avui en dia és una constant als mitjans d'informació pels casos de corrupció i per la judicialització del què es coneix com “procés independentista”. Així que, d'una manera o altra, tots ens sentim interpel·lats.

Normalment associem la justícia al dret però també a l'ètica, la moral o la filosofia, entre d'altres. De manera quotidiana en parlem perquè creiem que cal establir uns criteris que permetin reconèixer allò que és humanament bo. Però segons un estudi de l'Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva a Leipzig, “els ximpanzés no comparen les seves recompenses amb les recompenses d'altres” [...] “els ximpanzés comparen com són tractats amb com podrien ser tractats per un altre individu. Es creen expectatives respecte a un individu social i això representa un important pas cap a un sentit moral com el que han desenvolupat els humans”.

Potser doncs la justícia és més animal del que ens pensem.

De moment, que en tingui constància, ningú ha discutit sobre si la teoria de la relativitat o les lleis de la termodinàmica són justes, sobre si ens sentim excessivament lligats a la Terra per la força de la gravetat. En canvi, sí que a vegades creiem que alguna desgràcia propera (una malaltia, un accident, una pèrdua...) o l'incompliment d'unes expectatives personals o socials són senyals inequívocs d'injustícia.

Amb tot plegat, em pregunto si existeix un grau acceptable d'injustícia. Quina seria la justa mesura d'injustícia tolerable? Posant un exemple absurd, al futbol a vegades l'àrbitre compensa una mala decisió amb una altra, abans no havia xiulat un penal que sí que ho era però ara dona per bo un gol en fora de joc, ambdues decisions són injustes però semblaria que el resultat és més just. És doncs el resultat final el que defineix si el fet viscut és just? Si fos així, si el temps acaba posant a cadascú al seu lloc, semblaria que el que més ens cal és aprendre a gestionar el temps.

Però, disculpeu-me, em costa acceptar que cal esperar fins al judici final per trobar justícia. No entenc, no comparteixo, em revolten, em rebel·len alguns fets que considero injustos. Haig de reconèixer que també a vegades sóc jo mateix qui engendra injustícies cap als altres o amb mi mateix. Davant d'aquestes circumstàncies podem refugiar-nos en subterfugis que apaivaguin o distreguin les nostres emocions (ens agrada gaudir de la soma d'Aldous Huxley al “Món feliç”) o podem trobar el coratge i la humilitat per actuar. Quina és doncs la justa mesura d'injustícia intolerable que ens empeny a actuar? A què esperem?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article