Un dia

7.30 h. Sona el despertador perquè aquest matí té el nen gran i l'ha de portar a l'escola. Ha de tenir temps de dutxar-se i vestir-se en silenci, esperant que la petita no es desperti. Abans de fer-ho, però, recorda que, cap a quarts de cinc, ja ha sonat el despertador a casa, el del seu marit, perquè aquella setmana comença a treballar a les sis (cada setmana li diuen quin horari farà). Mentre es despulla, veu com comença a vibrar el mòbil: missatges del dia anterior la desperten quan treu el mode avió. En mira algun mentre es pesa a la bàscula. Merda, segueix sense baixar pes des de fa dies i dies, i això que ja fa un any que va parir, no com aquelles mares d’Instagram, pensa. Encara no ha sentit el plaer de l’aigua calenta que ja s’asseca ràpid. Sent la filla petita, que ja es desperta, i corre mig nua a buscar-la a la seva habitació. Ara ja dorm sola, com a mínim part de la nit. Es va vestint sense el calefactor, perquè la petita s’hi cremaria. Taral·leja “Bon-dia-bon-dia-al-dematí” mentre mira de pentinar-se (o fer-se un monyo, bàsicament). Recorda que voldria pintar-se les ungles.

7.55 h. Ara sona el despertador del fill gran. Mare i filla s’acosten a fer-li un petó i treure-li l’edredó de sobre. Així anirà més ràpid. Mentre el fill gran fa unes moixaines a la petita, ella obre persianes i tria la roba. Com cada puto dia que pot fer això, amb la sort que té de poder-ho fer, de poder ser ella qui es desperti amb els seus fills! Ho valora de veritat. El nen té gimnàs. Caldrà agafar la bossa que els hi fan portar a l’escola amb la tovallola i la samarreta de recanvi. També la samarreta de les excursions, perquè l’endemà passaran el matí a la granja i, si no ho fa, el pare no la tindrà. Repeteix les tasques a fer al nen mentre jeu a la nena en el canviador. Primer bolquer del dia i roba neta. Li fa uns pets a la panxa i la petita riu amb aquella cara vermella i inflada de quan es desperta.

8.05 h. Amb cada esglaó que baixa d'un pis a l'altre es va despertant la culpabilitat: només li ha fet un petó al gran i gairebé no li ha dit res. Descongela un entrepà per a l’escola i pensa que ha de comprar pa i embotit per fer-ne més. La bebè no vol anar a terra. Li canta les accions que van fent. “Ara obrim la persiana. Bon-dia-bon-dia. I farem una mica de llet amb cereals”. I pensa que el pediatre ha dit que “pocs cereals i amb cullera”. Però per anar ràpid els farà amb un biberó, i és clar, això la fa sentir malament, perquè una infermera li va dir que els cereals són “verí”. Tot i que ella els compra ecològics i integrals... però no és prou, sembla.

8.10 h. La filla petita pren el biberó a la trona. A ella no li agrada perquè creu que no li està parant prou atenció. Voldria donar-li a coll almenys, perquè que ja no li dona el pit, pensa. Pela una poma i també posa uns fruit secs al mateix plat per al gran. El gran baixa les escales i repeteix, com cada dia, si pot mirar la tele mentre esmorza. Ella li diu que no, que quan acabi tot si té temps, sí. I el renya perquè s’ha posat dues samarretes interiors. Ell respon que és el que ha trobat damunt la cadira i que, per tant, s’ho ha posat. N’hi fa treure una mentre li recorda que ell pot opinar sobre el que es posa, que ja és prou gran per saber que no calen dues samarretes interiors, una de cotó i el jersei, que ja té vuit anys.

8.25 h. Encara estan en el bon horari per posar rentadores. Fa una mena de ruta del bacalao i obre totes les finestres possibles per ventilar en temps rècord. ¡Que corra el aire!, pensa. Busca roba bruta i en posa una. Llavors s’adona que hi ha la del dia abans, que la va posar en el mode assecadora i se’n va descuidar. Merda! Treu aquesta i posa la nova. De què va servir posar una assecadora durant l’horari car si després se la deixa? Sent els fills que riuen. El gran està fent salts damunt del sofà i a la petita sembla fer-li molta gràcia. Ella li recorda al gran la diferència entre un adjectiu i un article, perquè confon les paraules i, si no espavila, la nota de l'examen que té aquell dia li canviarà per complet. A veure com li anirà, pensa.

8.35 h. La reiteració sobre les tasques pendents pugen de to. "Vols fer el favor d'anar-te a rentar les dents?!". I, de nou, se sent culpable. No vol estar enfadada amb el fill l’estona que el veurà aquell dia. Mentre, col·loca la petita al cotxet, abrigada com si no hi hagués demà.

8.55 h. La nostra protagonista pensa sovint la sort que té de poder portar el fill a l’escola els dies que dorm amb ella. Entren a escola, es fan un petó i li recorda que el recollirà per dinar. Mentre surt amb la nena al cotxet, coincideix amb una altra mare que li pregunta si encara no treballa. I diu que no, que està d’excedència un temps més. Afable i somrient, li respon: “Doncs aprofita, tu que pots”. Aquella frase l’acompanya tot el camí de tornada a casa. No sap si pot, així, amb tota la immensitat de verb. El que sap és que ho han escollit i tots s’hi esforcen per poder-ho fer. Sovint s’adona que aquesta decisió, que ja va escollir fa vuit anys amb el nen i que ara ha repetit amb la nena, té costos reals per a la seva carrera professional, entre altres. Però l’omple poder-hi ser i l’omple agafar aquest rol dins la família, malgrat que això no sap si ha de ser bo o dolent.

9.30 h. La petita fa voltes sota les cames d’ella mentre engega la Nespresso per fer-se un cafè amb llet. Posa el 3/24. Repeteixen les notícies 300.000 vegades, però a ella ja li va bé. Així podrà aconseguir retenir alguna informació mentre juguen a fer una torre de peces de colors o... més aviat, potser llegiran contes de la prestatgeria. Però comença a veure com de brut està el terra: un tros de bròquil, molletes de galetes-eco-sense-sucre de les que la infermera diria que són pecat mortal de la nena i merda en general. I això que anem descalços i vaig escombrar abans d’ahir, pensa ella. No dec escombrar prou bé, hi afegeix. No escombro prou sovint i hauria de tenir prou temps estant-me a casa tot el dia, s'exigeix per enèsima vegada. Si busca una imatge per descriure la seva situació actual només s'imagina un puto MARTELL enorme directe al front. Només li ressona a ella. La resta de món sembla que no s’adona, pensa ella. Ningú no li diu que fa poc, només s’ho diu ella mateixa. La petita està distreta amb el comandament de la tele. És un bon moment per anar a descongelar la carn que compra cada setmana (o quan pot) i que congela per grupets segons els que siguin a dinar. I s’escalfa el cafè amb llet, perquè, evidentment, se li ha refredat mentre jugaven.

10.35 h. Hauria de mirar si la rentadora ha acabat. Ha tirat alguns tuppers pel terra de la cuina perquè la nena es distregui, alhora que es posa a pelar la verdura per fer-la bullir, alhora que cuina els macarrons. Fa un missatge al pare del fill gran perquè l’endemà no el pot tenir a dinar. Vol saber si se’n farà càrrec ell o el deixa a l’escola. Li sap greu deixar-lo a l’escola quan ella està d’excedència per estar amb els nens. El pare li diu que millor a l’escola, que ell té una reunió fora i no arribaria a temps. Llavors ella també li recorda que l'endemà tenen excursió i que li ha posat la samarreta a la motxilla. Ell li pregunta si el proper divendres podrà quedar-se el nen, que ell torna molt tard de la feina i li sap greu fer-lo anar a casa a aquelles hores. L’endemà al matí ja faran el canvi, li contesta.

10.45 h. Posa l’alarma per no oblidar-se del menjar mentre treu el rentaplats. Agafa la nena a coll i, mentre canta L’Esquirol, repassa el mòbil. Ahir, tardíssim, la seva amiga li va escriure mentre tornava de bàsquet. Li deia com de neguitosa està esperant que li diguin alguna cosa d'una feina que li agradaria molt perquè té un bon sou, l'àmbit en què treballar li agrada i l'horari està bé, perfecte per estar a casa d’hora i poder recollir el fill a l’escoleta, on s'hi està ara, precisament, perquè és compatible amb els horaris laborals. Admira la força de voluntat de la seva amiga, que després de treballar tot el dia, se’n va a jugar a bàsquet. També té 50 missatges per llegir d’un grup de dones amb les quals han muntat una entitat. N'està orgullosíssima, sobretot d’elles, de tenir-les a prop. Al grup del col·legi recorden que l’excursió de l’endemà és només de matí. Fa un parell de M'agrada a les fotos de neu que els coneguts pengen a Instagram i un parell de RT a unes piulades que se'n foten d'uns polítics. Mira un segon el 3/24 a veure si ja diuen alguna cosa dels polítics que avui declaraven i pensa que, per desgràcia, ja comença a acostumar-se a escenes d’aquestes. S'adona que mira massa el mòbil i que tenen la tele oberta massa sovint. Estan més enganxats del que haurien, però això la manté al món, a l’altre món del que se sent part, però del que ara està una mica més allunyada: del món polític, del social i del sociable.

11.00 h. Estén la roba i a la vegada treu alguna peça que ja és seca i la deixa per plegar al vell mig del menjador. Si no ho fa així, se n’oblidarà.

11.10 h. Necessiten sortir i el dinar ja està més o menys llest. Allà on viuen no hi ha massa res, però avui obre la botiga ecològica i comprarà aquell pa tan bo per fer entrepans i congelar-los. Passejant pot mirar el mòbil. Mira missatges del grup d’amigues amb fotos de la més petita de la tribu, que ja fa tat, preciosíssima amb aquells ulls rodons. Una d’elles els hi explica que fa acroyoga i ha trobat feina i una altra que la eco morfològica ha sortit perfecta. Ella, la protagonista, plora. Sembla absurd, però sap de la importància que aquella ecografia surti bé. Està molt contenta. Li escriu un missatge també al futur pare, felicitant-lo. Sap que sovint ens oblidem d’ells. Mentre compra el pa li pregunta al seu marit com va el dia i li envia un vídeo de la nena on sembla que diu la seva primera paraula: "Ca-ca". Li sap greu que el pare es perdi aquests moments i, de nou, se sent molt i molt afortunada de viure aquest primer any de la filla petita. A estones, però, no se sent contenta, se sent culpable de no sentir-se del tot realitzada o, més ben dit, de no saber si té dret a sentir-se realitzada. El marit li escriu dient que acaba de demanar hora al CAP per a la revisió de l’any de la nena. Diu que està content perquè per horari podrà ser-hi. Seguidament, ella li fa una nota de veu dient-li si podrà anar al súper abans de tornar a casa, que falta de tot. Ràpidament ell diu que sí, que cap problema.

12.25 h. A la porta de l’escola hi ha dues mares amb cotxets amb nens de l’edat del seva filla, un any aproximadament. Mira, una novia para nuestros nenes. Se la van a rifar. ¡Qué bonica es!”, diu una d’aquestes mares somrient. A ella no li fa cap gràcia, però sent que té les neurones una mica fregides per respondre i possiblement no és el context adequat. També, a la porta de l'escola, hi ha dos avis i una àvia. Ella, al seu costat, sembla que ve de treballar perquè arriba justa, com sempre. Mentre esperen el gran, la petita vol sortir del cotxet. La treu. Està contenta. Li agrada passejar-se per allà. Ella la mira orgullosa i feliç de no tenir por de deixar-la caminar sola. Amb el segon és diferent, ja se sap. Mentre, rep un missatge del company: li proposa agafar unes entrades per Mishima. Mentre mira de llegir el missatge vigila la petita que camina directa cap a un vidre enorme just quan sona el timbre i el gran surt. Així que, sobre el concert, li respon que no pot mirar el calendari, que miri ell si tenen el fill gran o no (no li agrada fer coses de parella si aquell dia el nen està amb ells) i que després ella ja s’ho mirarà amb calma i buscaran cangur per a la petita, si cal.

14.15 h. El migdia passa ràpid, para taula per dinar, o ho intenta, i després vigila si la petita té son o no. Però, pam!, apareix l’àvia a posar humor i energia. Anirà bé perquè així podrà fer una partida de Carcassone Junior amb el gran. Els hi agrada i sap que és important passar estones plegats, i més el dia que no dorm a casa, sinó amb el seu pare. Rep un missatge de l’altre grup d’amigues. Proposen sopar aquell divendres i ella mira de justificar-se. Li sap greu no poder-hi anar, però finalment té el nen gran i, a més, el seu marit treballarà tot el cap de setmana. Té ganes de poder estar, realment, amb ell. Li sap greu perquè no ha estat massa per la seva mare, que els ha vingut a veure una estoneta i han hagut de marxar amb la cua entre cames per no fer tard a l’escola. La seva mare ja havia començat a plegar la roba que ella havia deixat al menjador al matí.

14.50 h. Tornen a ser a la porta de l’escola, la petita plora, té son i no se sap adormir sola. Les amigues del nen gran s’acosten al cotxet dient-li coses a la petita per distreure-la. Es fan un petó i es diuen fins demà. La petita segueix plorant, però de camí a casa s’adorm. Abans, quan treballava i no estava embarassada, aquella hora es trobaven amb altres mares per fer el cafè. Totes quatre o cinc sortien de treballar amb aquells tres quarts d’hora de marge abans d’anar a buscar els nens a les 16.30 h. i feien un cafè i s'asseien i passaven de dinar. Es posaven el dia, xerraven, reien i anaven descansades a buscar els nens.

15.30 h. Torna el marit a casa, ha dinat un tupper dels que tenen congelats a casa i ha decidit venir, dormir una estona i després marxar al súper. Se’l veu molt cansat, pensa ella. Li pregunta si ha pogut mirar la data del concert, però ella ni se’n recordava ja. Ho compensa dient que ho miraran plegats un moment. Ell li explica que han trobat un bar amb una oferta d’esmorzar perfecte a prop d’on li tocava treballar avui i que hi ha hagut uns malentesos amb els caps, motiu pel qual creu que li tocarà fer més hores el cap de setmana. "Vaja", diu ella. La nena es lleva de la migdiada, quan ell li pregunta com ha anat el dia i ella li respon que li hauria agradat poder escriure una estona i canviar els llençols, per no parlar del fascinant món de l’acumulació de pols que no ha tingut temps d'abordar. Així que, al final, només li explica un parell d’anècdotes del gran. Després, afegeix que la petita no ha volgut els macarrons, però que havia preparat puré de verdura i se l'ha menjat molt bé. Ell somriu afable i l'acarona. Agafa la petita i li fa un petó dient-li bona tarda i un "A veure com dius ca-ca?”. La petita somriu i diu ben fort: "Ca-caaa!". Tots dos aplaudeixen molt orgullosos.

15.45 h. Ella es fa un cafè i se'n va a fora a fumar. "Imbècil de tornar a fumar!", pensa sovint. Però li encanta gaudir d’aquests minuts. Potser podria fer-ho amb un palote de maduixa, però no seria el mateix. La petita remuga perquè la mare no hi és, però el pare li diu que ell està amb ella. El pare endreça la cuina mentre la nena li tira taronges a les cames. Després es deixa caure al sofà. S’adorm un cop ella ja torna a estar al menjador.

16.00 h. Ella talla un tros de plàtan i li dona a la nena i li explica el conte que li havia dit el pare. No vol plàtan. El tira. Va a la cuina i prepara diverses fruites a veure si té més sort. Remuga. Sembla que les maduixes sí que li agraden. Perfecte. La seu a la trona. Avui no han de córrer a buscar el gran perquè el recull el seu pare. La tele ja estava encesa, no sap ni des de quan, però comença aquella sèrie que no li diu massa res, però que si pot mira. La petita va brutejant i menjant amb força interès. Miren de no fer massa soroll. Ell dorm com si res al mateix sofà.

16.55 h. Ell marxa al súper. La petita està queixosa i li fa jocs de falda que sempre funcionen.

18.00 h. Senten el cotxe del marit que aparca. Ja ha tornat del súper. Apareix carregat de bosses de l’Ikea plenes de menjar. Ella diu que ja ho endreça, que estigui amb la nena, que gairebé no l'ha vist encara.

18.07 h. Pare i filla jeuen al terra envoltats de joguines que van amunt i avall. El pare li diu a la petita "Porta’m això. Dóna’m allò altre". Es posa content i li assenyala a ella que sembla que la nena ja comença a entendre les indicacions. Alhora, ella fa una nota de veu al pare del gran per demanar com li ha anat l’examen de castellà de la tarda.

18.40 h. Està contenta perquè ha pogut avançar una mica en el curs online. De fet, com que va llegir el temari al tren, tornant d’una reunió de l’entitat que han creat, ara només havia d'executar els exercicis, i sembla que li ha sortit bastant rodó. S'atura un moment per dir-li al seu marit que potser caldria anar dutxant la nena. I, justament, ell ja pujava les escales fent-li moixaines i sorolls que fan riure la petita. Ella intenta deixar una mica el sopar llest. Dos dies abans va fer caldo i avui provaran si la pasta maravilla li agrada, perquè els fideus els escopia. També li fregirà una mica de seitan. Torna cap a l’estudi, a veure si pot acabar els exercicis. Abans passa pel bany a fer un parell de tats a la nena i uns quants pets a la panxa nua. Està preciosa quan surt de la dutxa. Sempre, de fet, pensa ella.

19.15 h. Li és difícil tornar-se a concentrar, però vol aprofitar aquesta estona. Troba a faltar el gran, li costa la diferència de rutines quan són tres o quatre o dos.

19.45 h. Ja ha acabat. "Què, com va això?", diu ella animada mentre baixa les escales. "Bé, bé –diu ell alhora que li dona una altra cullerada de sopa a la nena–. Sembla que s'ho menja". Aleshores ella rep la resposta de Whatsapp del pare del gran dient-li que, com sempre diu ell, li ha anat bé. I afegeix: "A veure què en diu la mestra", i ho acompanya amb una careta guinyant l'ull. Ella respon amb una altra emoticona somrient, i dos petons de cor, un per a cadascun. Després, ella li diu al marit que li demanarà a la mare que la propera setmana tingui un parell d'hores dos matins el nen. Així podrà seguir amb el bon ritme del curs. El marit li recorda que la propera setmana va de tardes i que ell podrà ser-hi als matins. Perfecte, no caldrà avisar la mare, doncs. Ell li diu que què vol per sopar. Ella respon que li fa tanta mandra tot que una llet amb cereals. Ell diu que si li sembla bé posa a fer aquelles carxofes que sinó sortiran caminant de la nevera, i així fa lloc per tot el que ha comprat. A ella li sap greu que ho hagi de fer ell, perquè també deu estar cansat. La petita remuga, ella li donarà un biberó a coll, tranquil·les al sofà. I mentre ho fa, recorda quan li donava el pit, durant set mesos... I que dur va ser per a ella, però que bo devia ser per a la petita. Això tampoc la fa sentir massa bé. Potser ho podria haver fet més temps. Allò d’aguantar, que diuen.

20.15 h. El pare ha posat les carxofes al forn. Duu la nena a la motxilla i l'adormen allà dins. No és que n’estigui orgullosa, ni molt menys, però prioritza que s’adormi i estiguin tranquils. Si no, quan ell treballa de vespres i té el gran, li sap greu perquè creu que no podria estar pels dos fills com voldria i se sentiria malament, per variar. Seu al sofà mentre escriu un Whatsapp al menjador de l’escola dient que l’endemà es quedarà el gran a dinar.

21 h. Sopen al sofà. Tenen les notícies posades, però miren de quadrar agendes perquè ella voldria fer un curs presencial i també anar a un parell de coses, però no saben si ell treballarà, ni quin horari farà. Ell juga a futbol amb els amics, però no serà un problema perquè els partits són a la nit. Avisa la mare per si estarà lliure en el cas que el marit no hi pugui ser i aprofita per recordar-li que van quedar que demà al matí tindria el petit perquè ella baixaria a Barcelona a xerrar amb un contacte per una possible feina, potser sense cobrar (molt més que potser), però que li fa molta il·lusió. Això li recorda que hauria de deixar el dinar del petit a punt. Li fa molta mandra aixecar-se del sofà, però així la mare no haurà de fer tantes coses. El prepara.

21.40 h. Ara sí, tots dos estan estirats al sofà. Ell ha deixat preparada la sèrie Dexter a la tele, perquè sap que ella hi està ben enganxada. De reüll, mira la roba amuntegada de mala manera damunt un tros de sofà i fa com si no ho veiés. Ell li demana si ha sentit la notícia del dibuixant denunciat per incitació a l’odi de no sé qui. Ella deixa anar quatre insults i diu que sí, que només ho ha llegit a Twitter, però que sí. Es caga en Déu i sa mare. Després ell li explica que en breu arribarà d’Amazon allò que va encarregar pel gran de Lego (als dos els hi agrada molt jugar-hi) i la llumeta perquè no tingui por a la nit. Ella ja ni se'n recordava. Sí que recorda que ja deu haver sortit la convocatòria de plaça que li havia dit una excompanya de feina amb la que va fer un cafè fa uns dies. Ho comprova alhora que en Dexter li clava un ganivet a un cabró violador. Haurà de seguir esperant. La convocatòria no està oberta. Ell badalla. Els dos fan capcinadetes. Seria realment graciós mirar-los des de fora. Ara un, ara l’altre.

22.50 h. Ell li fa un petó i li diu que si no li sap greu anirà a dormir. Ella s’hi suma. No recorda ni quan ha fet el llit, però es veu que l'ha fet. Treu tots aquells coixins de decoració, com fa cada nit. Quan ho fa pensa que quina collonada tenir coixins de decoració. Abans d’adormir-se també pensa en quanta estona podrà dormir seguida i vol recordar-se d’on va deixar el llibre que tragina amunt i avall sense començar-lo i els apunts del curs online per endur-s’ho d’aquí unes hores al tren. També vol mirar de recordar-se de pintar-se les ungles demanant als déus que la petita no es desperti i així no se li despintin i plegades reprodueixin una mena d'escena de Kill Bill. També pensa que l'endemà podria passar més estona a Barcelona i podria veure les amigues, passejar, en fi, el que fos. Però sense justificació li costa. De nou, la culpa que ningú li ha imposat, creu. Que ningú li ha retret, creu. Que ningú li ha demanat, creu. I sent culpa de tenir culpa.

Després s’adorm, no sap quan.

***

Ella, que es diu ella perquè, com podeu imaginar, podria ser un tu o un jo o un nosaltres, ha volgut escriure aquest text perquè creia que no tenia cap interès (o potser sí?), perquè el que fa és el que vol i ho ha escollit i consensuat i n’està contenta. Fa coses ben normals, a la vida. Per això, el text és només la successiva d’accions i sentiments d’un possible dia normal i corrent. No té més.

Li proposo, a ella, d'anar a la manifestació del dia 8 de març plegades.

Ella contesta que en el seu cas no seria vaga perquè no treballa.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Miriam Palau
1.

Waw! senzill i quotidià però m'ha palpat ben endins... gràcies!

  • 2
  • 0

Comenta aquest article