El perill de la història única

Fa poc, en una formació em van passar un vídeo de l’escriptora Nigeriana Chimamanda Ngozi. Comentava els grans estereotips que tenim respecte el continent africà. De fet, com ella deia, en parlem com si fos un sol país tot i ser tres vegades més gran que Europa. Imaginem aquest “país” amb una sola llengua, un sol estil musical i una sola vestimenta. Amb tradicions úniques i formes de viure unificades. A propòsit d’això, també hi afegia les adjectivacions estigmatitzades que hem construït al voltant d’Àfrica: pobresa, malaltia, règims dictatorials, mort, esclavatge, etc. I les consegüents respostes paternalistes, colonialistes i caritatives ofertes des del món occidental per salvar-los la vida.

Tot això sense donar espai a comprendre que pot haver-hi altres formes de construir una realitat. En paraules de l’escriptora: “apliquem la història única de la realitat que ens dóna només una part segmentada d’aquesta”. De fet, explicava una anècdota quan vivia en una residència d’estudiants a Estats Units d’Amèrica. “La companya d’habitació es va sorprendre quan va veure que sabia utilitzar un calefactor i que a més tenia una cinta de Mariah Carey a la motxilla”.

La història única de la realitat és la que ens hem (han) creat per descriure diferents situacions i conceptes. Després d’escoltar el discurs de Chimamanda, i travessar-me de dalt a baix per desmuntar-me mites i prejudicis propis, vaig pensar en la realitat que m’envolta.

Em vaig preguntar sobre quina és la història única que tenim creada sobre la salut mental i les persones amb experiència pròpia. Quins prejudicis tenim instaurats sobre aquesta realitat? Un prejudici arrelat és que es pensa la salut mental com quelcom allunyat i que no ens pertoca. Que només ho pateixen certes persones. Sense visualitzar la possibilitat que tots i totes tenim i passem per moments on necessitem suports de cura. Negant de nou la vulnerabilitat humana.

També, la història única ens ha portat a conceptualitzar les persones amb experiència pròpia com a éssers passius, estàtics, inactius i impossibilitats. Així, el pensament únic no ens permet concebre l’opció d’una persona amb experiència pròpia amb feina, família, amics i prenent decisions per si mateixa. Només tenim una visió seccionada i reduïda del que és la salut mental, però aquesta apreciació s’utilitza amb tanta força que ha colonitzat l’imaginari col·lectiu.

I podríem seguir amb més i més prejudicis construïts socialment sobre infinitat de persones, cultures o subjectivitats. Entenc que des d’occident, hem construït discursos que estigmatitzen la diferència (cultural, física, mental, sexual...) des d’una perspectiva única per seguir mantenint els privilegis que ens dóna ser una persona bípeda, blanca, heterosexual, caucàsica, home, europeu, etc. D’aquesta forma, ubiquem certes categories com la discapacitat, el/la malalt mental o l’immigrant, en imaginaris devaluats que no permeten visualitzar altres formes d’habitar el món amb dignitat, sense perdre la forma genuïna de ser i estar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Sergio Faure El Prat de Llobregat
1.

Sàbies paraules Ferran!, així és, a vegades volem imposar la nostra microrealitat, I cada persona és un mon, I cada cultura, país, persona, una realitat diferent.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article