Les lògiques de separar i unir. És això protecció a la infància? Una escena que ens serveix d’exemple

Si estàs pensant a acollir un infant t'interessa molt aquest text. Això no és ciència-ficció sinó la realitat de la vida mateixa. Comencem.

En quina mesura el sistema de protecció a la infància garanteix el benestar dels infants? Posem pel cas una família en la qual s'ha efectuat una retirada de tutela amb el consegüent ingrés en centre residencial dels infants. Al cap d'uns anys aquests infants són susceptibles de ser acollits en família aliena. Aquesta susceptibilitat està vinculada a una valoració diagnòstica feta per l'EAIA de referència de l'estat de la família biològica en la qual es pensa que la família no es recuperarà en un temps breu. Els infants són efectivament acollits en família aliena, es vinculen i comencen a construir-se una vida en aquestes famílies.

Al cap de dos anys la família biològica es recupera. Hi ha hagut un error en aquell diagnòstic. Qui pagarà la responsabilitat d'això? Els infants en ser acollits van haver de desprendre's dels seus vincles amb els centres i fer tot un procés d'adaptació i vinculació a les seves noves famílies (escola, esplai, amics, veïns...).

Un cop fet aquest procés, que no és fàcil per ningú, i arrelats degudament i molt vinculats es planteja un retorn a la família biològica. Els infants són menors de 12 anys, edat legal en què s'estableix que poden decidir on volen viure. En ser menors de 12 anys, per tant, no es té en compte el que volen, com a mínim a efectes legals. A això hem de sumar-hi que les famílies d'acollida no tenen cap dret que garanteixi visites amb els seus fills i filles d'acollida. És a dir, que un cop s'estableix un retorn i encara que l'infant vulgui seguir veient la seva família d'acollida això només caurà de la banda de la voluntat de la família biològica, la qual cosa no garanteix que es produeixi. No existeix un marc legal que reguli que així sigui com efectivament existeix a l'inrevés. Encara que sigui recomanable pel benestar emocional, psicològic i existencial del menor mantenir els seus vincles de referència, no hi ha cap garantia de que es protegeixi aquest dret.

Així, per bé que la família d'acollida sí que està obligada a acompanyar el seu fill/filla d'acollida a les visites amb la família biològica, en cap cas funciona igual a l'inrevés. El biologisme aquí s'imposa a qualsevol lògica. Sempre hi ha el risc que no importi el que l'infant digui, pensi o senti en relació als seus vincles o bé que no es tingui en consideració si vol o no tornar amb la família biològica si és menor de 12 anys.

Això és així perquè, com deia, impera el biologisme i no una idea més complexa sobre la construcció de les relacions paterno-filials. Es considera l'infant com algú que no entén res i no té els elements suficients per saber el què vol i com algú a qui es pot canviar de lloc sense preocupar-se gaire de l'impacte psicològic d'aquesta decisió. Això significa que es nega la necessitat bàsica de vinculació, seguretat i confiança, així com el fet que les nostres vivències sempre es veuen afectades per les experiències prèvies.

No existeix cap regulació que permeti escapar a aquests riscos o constriccions. Si per l'atzar o la mala sort es decideix que ha de retornar als 11 anys no es pot fer res, i això sense cap garantia de poder veure als seus acollidors als qui anomena “papa” i “mama”. És evident que davant un determinat marc legal hi ha un marge d'interpretació i actuació dels professionals. És evident que hi ha molts professionals d'EAIA que valoraran si el retorn és adequat per l'infant més enllà del que la família biològica digui, pensi o faci. És a dir, és evident que alguns professionals prioritzaran les necessitats de l'infant per sobre de tot. Però també és evident que no tots són bons professionals, ni tenen les eines adequades per valorar-ho i que és habitual forçar situacions que incrementen d'una manera terrible els nivells de patiment dels infants. Alguns han de posar-se literalment malalts perquè se'ls escolti, altres tenir crisis o autolesionar-se.

Per què passa això? Doncs perquè la família s'ha recuperat i el principi de propietat privada dels infants impera en tota la lògica de protecció a la infància. Una espècie de dret a les funcions parentals per sobre de qualsevol lògica del sentit comú. Seguint amb l'exemple, si finalment es trenquen els llaços filials amb la família d'acollida en nom d'una recuperació que arriba tard, quan l'infant ja té 11 anys, ha passat 5 anys en centre i 3 en família d'acollida, haurà acumulat tres ruptures en el seu historial.

La primera ruptura dolorosa amb la família biològica, la segona amb els educadors del centre i la tercera amb la família d'acollida. Quin tipus de seguretat bàsica (dret essencial) pot construir un infant amb aquest historial? Les ruptures són fruit d'accions professionals que podrien haver estat altres. Les lleis es mouen en un terreny de regulació general però la vida i les relacions succeeixen en un altre terreny, són orgàniques i fluides. No són immutables ni estàtiques ni rígides.

Si l'infant un cop acollit vol anar a veure els seus educadors del centre ho hauria de poder fer més enllà del que el centre digui i qualsevol altre opini. Els infants han de poder tenir garantides les seves vinculacions afectives i han de poder fer els seus processos vitals d'una manera orgànica i no de forma rupturista, la qual cosa no genera res més que traumes i sofriments evitables. L'egoisme, la manca de temps i els criteris professionals absurds no poden interferir la voluntat dels infants de mantenir els seus vincles en nom del seu propi bé.

La psicologia infantil té eines sobrades per saber i conèixer quines són les solucions més adequades per a cada cas. El problema és que simplement les decisions es poden prendre legalment sense considerar l'opinió dels terapeutes que treballen més a prop dels infants o inclús contravenint les seves recomanacions.

Els infants van d'aquí cap allà sense ser escoltats o sense ser suficientment escoltats. Patint i angoixats d'una manera terrible. Escoltar demana temps, vinculació i preparació professional. En aquestes situacions és més que criticable que la decisió final depengui únicament i exclusiva d'uns criteris professionals que ningú pot qüestionar, encara que siguin més que qüestionables. No hi ha cap organisme regulador per sobre de criteris professionals individuals, la qual cosa significa que els professionals no es poden equivocar.

En l'exemple citat o bé hi ha un error en el diagnòstic inicial que indicaria la inadequació d'un acolliment en família aliena atesa la ruptura que en poc temps es podia preveure, o bé hi ha un error en la valoració de millora posterior. Tornem a preguntar-nos: qui es farà càrrec d'aquest error? Segurament l'infant acabarà sent el principal perjudicat havent de sostenir en la seva pell una nova ruptura.

Hi ha estudis que demostren que és millor viure en una situació d'estabilitat, encara que aquesta sigui en un centre residencial, que en una situació d'inseguretat i inestabilitat caracteritzada per ruptures constants. En definitiva l'infant es construeix perquè després el canvi de mesura destrueixi els seus esforços. Si això és així no se sosté la simplificació abusiva de: millor en una família que en un centre.

Caldrà veure si aquesta mesura es podrà sostenir en el temps o no i si garantirà les condicions adequades que un infant necessita per a desenvolupar-se saludablement. Finalment, convé recordar que les decisions que es prenen en les polítiques d'infància (menys places en centre, promoció de les famílies d'acollida, retorns precipitats en família biològica perquè no hi ha places en centre...) poden danyar irremeiablement aquells a qui diem que protegim.

L'autora vol deixar constància que aquest article està revisat i validat per a dos professionals d'EAIA que han passat més de 10 anys treballant en aquest recurs.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Maria RosaCabrol


A més dels equips professionals que amb tots els meus respectes,fan visites i estudis molt limitats pel temps, s'hauria de valorar per sobre de tot l'opinió dels Educadors Socials que som els que verdaderament coneixem els nens i passem les 24 hores del dia ,de vegades durant anys, i que en teoria es té en compte l'opinió a la pràctica no és així.
He passat 30 anys en C.A i en CRAE sóc mestra , treballadora social i educadora social em crec amb suficient capacitat per jutjar tant les famílies biològiques com les d' acollida o adoptives que moltes vegades hem vist d'entrada que no encaixarien amb els infants, no obstant això, la resta dels Equips Tècnics ( com si els educadors no fóssim prou tècnics) ens han escoltat però en general i en massa ocasions no ens han fet cas, amb el consegüent fracàs posterior d'acollides o retorns familiars que tu calcules en tres i jo per experiència i documentat et podria parlar de 7 ruptures en 7 anys alternant famílies i centres.
En fí un drama al qual després de tants anys i energies posades amb tants i tants d'infants no he vist mai que REALMENT hi volguessin posar solució.





En resposta a Maria RosaCabrol
Marc Queralt
3.
Maria Rosa, no es tracta de alimentar egos dels professionals ni de competir en capacitats. El fet d'estar 24h amb ells aporta un component emocional que et resta objectivitat. No es tant la capacitat de que ens escoltin com la capacitat de fer-nos escoltar. Donat que portes tants anys en aquest àmbit deus saber que hi ha famílies que necessiten distanciar-se de la situació per poder calibrar i seguir endevant. El mateix et passa com a professional. Els equips técnics justament tenen aquesta distància de la mateixa forma que els EAIA. Pensar que tu ho faries millor ajuda poc. Actuar per a que els altres ho facin millor ajuda molt.
En relació amb l'article de l'Asun, 100% d'acord. Els nens i joves que passes pel sistema de protecció sovint estan sotmesos a massa ruptures i abandons (professionals que desapareixen de les seves vides) que es menystenen o no son prou tinguts en compte.
  • 0
  • 0
Francesc Cárdenas Barcelona
2.
Enhorabona per aquest article. És important començar a aplicar el sentit comú i no només les legislacions vigents. A la pràctica no sempre és el millor per al menor el que presideix les decisions dels tècnics o els seus responsables. Estic d'acord que -moltes vegades- els tècnics ho fan malament. Així m'ho reconeixen a mi també responsables de l'Administració, en privat, és clar.
Sé del que parlo i m'identifico en aquest article. Em van treure una nena que feia tres anys que estava amb mi en un procés d'acolliment preadoptiu. Em deia papà, papi ... D'un dia per l'altre es va anar amb una altra família. Llavors tenia tres anys i mig i ja ha complert els 12. Des d'aquell dia estic intentant normalitzar les coses, veure-la, relacionar-nos els adults, reconeixent sempre a la seva família actual. Però és impossible. Els tècnics no volen i els actuals pares acollidors tampoc, segurament molt contaminats per tenir informació només d'una part.
El que és greu no és que sigui una situació absurda, kafkiana. El que és greu és el mal que se li fa a aquesta criatura. Algun dia ho sabrà tot. Lluito perquè no hagi de ser en la seva majoria d'edat. I aleshores, com diu l'article, de qui serà la responsabilitat del dany fet: el sentiment d'abandonament que va haver de sentir aquell 12 de març de 2009. Quan li podré explicar que ningú la va abandonar i que, al contrari, hi ha molta gent que la segueix estimant cada vegada més des d'aquell dia?
Gràcies de nou per l'article. Tant de bo comencem a introduir aquests criteris en el sistema de protecció de menors, tan denunciat i qüestionat des de tots els sectors.
Francesc Cárdenas
[email protected]
Tlf 661 495 212
  • 1
  • 0
Maria RosaCabrol Sta Maria de Palautordera
1.


A més dels equips professionals que amb tots els meus respectes,fan visites i estudis molt limitats pel temps, s'hauria de valorar per sobre de tot l'opinió dels Educadors Socials que som els que verdaderament coneixem els nens i passem les 24 hores del dia ,de vegades durant anys, i que en teoria es té en compte l'opinió a la pràctica no és així.
He passat 30 anys en C.A i en CRAE sóc mestra , treballadora social i educadora social em crec amb suficient capacitat per jutjar tant les famílies biològiques com les d' acollida o adoptives que moltes vegades hem vist d'entrada que no encaixarien amb els infants, no obstant això, la resta dels Equips Tècnics ( com si els educadors no fóssim prou tècnics) ens han escoltat però en general i en massa ocasions no ens han fet cas, amb el consegüent fracàs posterior d'acollides o retorns familiars que tu calcules en tres i jo per experiència i documentat et podria parlar de 7 ruptures en 7 anys alternant famílies i centres.
En fí un drama al qual després de tants anys i energies posades amb tants i tants d'infants no he vist mai que REALMENT hi volguessin posar solució.





  • 2
  • 0

Comenta aquest article