On són les dones... amb diversitat funcional?

A Catalunya, a l'Estat espanyol, al carrer prop d'on cadascuna vivim, hi ha dones a qui encara no se les ha permès votar mai. Dones a qui no se les deixa decidir qui volen que les toqui i qui no, qui accedeix al seu cos, a la seva intimitat. Qui volen que les canviï la compresa quan tenen la regla. Dones a qui se les prohibeix ser mares, que són esterilitzades mèdicament sense el seu consentiment. O socialment a través de l'opinió pública i la pressió de l'entorn.

Dones que el mercat de la bellesa considera asexuades, no desitjables ni “desitjants”, un tercer sexe no decidit. Dones a qui no se les permet exercir el dret al seu cos, al plaer. Nenes que de ben petites ja viuen segrestades a realitats paral·leles fora dels espais de convivència comuns a l'escola. Dones considerades improductives sota la lògica imposada per un sistema capitalista inhumà i profundament masclista, tant des de la vessant productiva com la reproductiva: els dos papers fonamentals que sembla que ha d'acomplir la dona a un món cada cop més individualista i competitiu, més aviat pensat per a ninos mecànics amb perfils plàstics de Barbie i Ken que per a éssers humans.

Diuen que les dones amb diversitat funcional patim una doble discriminació. Però crec que per ser conscients de la situació real només hem de veure que directament moltes dones del col·lectiu ens reivindiquem dient: “les dones amb discapacitat també som dones!”, “les dones amb diversitat funcional no som invisibles”.

Sovint des del col·lectiu es reivindica precisament aquesta visibilitat, però paradoxalment la presidència d'una entitat creada amb aquest objectiu, la 'Fundación CERMI mujeres', l'ostenta un home. I aquest any se li ha atorgat el premi d'aquesta fundació a un altre home: José Luis Rodriguez Zapatero. No hi havia cap dona amb diversitat funcional, a tot l'Estat, per ocupar el càrrec de presidència? No n'hi havia tampoc cap que, amb el seu treball o la seva lluita, fos digne de rebre el reconeixement? Això, malauradament tan sovint al tercer sector social, ens ha de fer reflexionar. Estem repetint els mateixos patrons sobre els quals hem d'actuar? Què vol dir realment incorporar la perspectiva de gènere a les entitats? És el mateix que incorporar els valors del feminisme? Amb comptabilitzar quantes dones hi ha a les juntes directives ja n'hi ha prou?

Apostem per la sinceritat: fins fa ben poc, quan es plantejava dins les mateixes entitats socials del col·lectiu posar damunt de la taula la situació de les dones amb diversitat funcional, la resposta era que hi ha massa fronts oberts. Pràcticament la mateixa resposta de Mariano Rajoy: "No nos metamos ahora con eso". Ara, de cop i volta, sembla que hem de fer "alguna cosa" a corre-cuita perquè el tema de la dona "està de moda" mediàticament i és "novetat". És d'agrair que, per fi, es deixi entreveure una mínima intenció de parlar del tema (és imprescindible i urgent per als drets humans de milers de dones). Però, de veritat, estem tots convençuts que ho volem fer?

Perquè treballar el feminisme (paraula que encara ens fa por fer servir) a les entitats vol dir qüestionar els privilegis (sí, privilegis) que, tot i la discriminació per raons de 'discapacitat', continuen tenint els homes amb diversitat funcional per sobre de les dones del mateix col·lectiu. Significa qüestionar les mateixes estructures organitzatives del món associatiu i les seves lògiques de funcionament, les governances i la sostenibilitat humana de les accions que es desenvolupen. Implica reconèixer la trajectòria i el treball fet també per dones amb diversitat funcional feministes: Marita Iglesias, Carme Riu, Asun Pie, Soledad Arnau, les companyes de FEVI, Melania Moscoso o Andrea García-Santesmases, entre altres.

Si no som conscients de tot plegat, de què obrim la caixa de Pandora i -fins i tot- ens pot fer mal(perquè de ben segur ens interpel·larà personalment), correm el risc de promoure iniciatives buides de contingut i de veritable intenció de canvi i transformació de la realitat.

Dues setmanes després de la mobilització històrica del 8M, hem de reconèixer que la iniciativa de la vaga feminista i la mateixa mobilització en si mateixa, van qüestionar on quedàvem les dones amb diversitat funcional (i les dones del nostre entorn de cures) a l'equació. Per això, moltes dones del col·lectiu han alçat la veu a les xarxes aquests dies: Anita Botwin amb el seu article “No estamos todas, faltamos las cojas”, Ade Marlo amb “Las mujeres que son diversas funcionales y feministas”, Marta Plaza amb “Feminista a tiempo completo, loca a tiempo parcial... ¿y huelguista, cuándo y cómo?”, Katja Villatoro amb “Mujer y Diversa”, Elena Prous amb “Nosotras, las otras”... Precisament l'Elena Prous cridava a recopilar fotos de la marxa per fer-nos visibles i reconèixer-nos com a agent polític actiu, i a fer un recull de les iniciatives o projectes impulsats per dones amb diversitat funcional al país.

Perquè què significa “escletxa salarial” (una de les grans reivindicacions del 8-M) quan legalment les dones amb diversitat funcional poden cobrar menys que una dona sense certificat de discapacitat per fer la mateixa feina? Hi érem representades a la iniciativa #VeusQueNoVeus de l'Institut català de les dones? Com pot ser que dones que treballen com a assistents personals, a l'àmbit de les cures (sovint dones migrades, “racialitzades” i en precari), no coneguessin la iniciativa de la vaga feminista?

Realment promovem la sororitat si en lloc de compartir espais i acceptar que cada dona és única i té el seu ritme, plantegem “carrils especials segregats” a les grans manifestacions, per exemple? O si el 8M organitzem tallers i espais de cura per a gent gran i amb diversitat funcional per a que les dones (quines?) puguin participar en els actes? Què cal fer per promoure mobilitzacions i espais de trobada realment més democràtics i accessibles per a totes? El llenguatge que fem servir per empoderar-nos com a dones és comprensible?

La interseccionalitat és clau. Però hi hem de ser veritablement, com deia la Fatima Aatar. Cal que les dones (totes les dones) siguem capaces de veure'ns com a iguals des de la diversitat, que aprenguem a esborrar juntes estereotips, a sumar des de la diferència per construir un discurs comú i alhora plural on per defensar els drets d'unes no menyspreem els drets de les altres. I això exigeix empatia, molta escolta activa i trencar innumerables mites establerts.

Perquè nosaltres també reivindiquem el reconeixement professional i polític de les cures com quelcom imprescindible per a la sostenibilitat de la vida de tothom, l'urbanisme feminista té molt en comú amb l'accessibilitat i la violència obstètrica és la punta de l'iceberg del poder biomèdic que dóna lloc al capacitisme.

Perquè són, al cap i a la fi, lluites compartides i no és -només- incloure la perspectiva de la diversitat funcional al feminisme, sinó remarcar què aporta la diversitat funcional als moviments feministes. Perquè si ens toquen a una, ens toquen a totes. I totes, som totes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article