El normal

“(…) perquè tots conflueixen en una idea central: educar és escoltar les diferències, és acompanyar les persones, és ensenyar a aprendre a viure sense etiquetatges de gènere diferenciadors que aboquen vides impregnades de desigualtats excloents.”

Isabel Carrillo Flores, Desfer la teranyina del gènere des de l’educació (2017)

 

Tots som diferents, únics. Tots portem la nostra història a l'esquena. Tots amaguem les nostres mancances i mostrem les nostres virtuts. Tots som persones. Em costa parlar d'allò “normal", em costa creure que existeix un concepte així. Fa que em pregunti què és el normal i si existeix la normalitat en una societat com la nostra, carregada i impregnada d'etiquetes i conceptes preconcebuts de com han de funcionar o són les persones, O, simplement, com ens hem de comportar.

Vivim en una societat que no accepta la diferència. En una societat que tendeix a vendre la riquesa de la interculturalitat però que no veu la seva pluriculturalitat. Convivim en una societat amb una sèrie de valors contradictoris i que creen mons i existències irreals. Una societat que juga amb les nostres llibertats i drets i que ens utilitzen com a titelles d'un sistema que es trenca per la caducitat dels principis que la subjecten i que la fan existir.

Una societat que jutja però ven llibertat, igualtat i fraternitat. Una societat que es permet guerres com la de Síria o altres del passat. Una societat que fa que un vaixell que salva vides estigui detingut a Itàlia. Una societat que té por del veí nou que ha arribat al barri o dels joves que mengen pipes als bancs del parc on juguen els nostres fills. Una societat que parla d'humanitat però no veu les persones que hi viuen.

Què som llavors? Simples titelles del sistema. Titelles que encara no han sabut trencar els fills que els subjecten, ja que els han venut o els han fet creure, que si ho feien, perdrien la força, la identitat i la possibilitat d'existir, de formar part d'allò social. Ens venen que "el normal" és formar part d'una col·lectivitat, ocupar un lloc en aquest món que ens envolta. La pregunta seria, per què? Per què cal formar part d'una comunitat? Per què cal vendre's la pròpia existència a un altre? Qui diu que la meva llibertat ha de ser sotmesa a un altre?

Per què hem de seguir unes pautes de comportament que altres han establert com a “normals” o acceptades per tothom? La vida als carrers, als centres de menors, als camps de refugiats, a les escoles, als barris i ciutats que sofreixen combats diaris o guerres fratricides, ens mostren les diferències del món, la hipocresia d'una societat que abandona però, que a la vegada, vol salvar la seva culpa.

En aquests espais de vida i de creixement personal, es mostra la riquesa d'una societat que no vol ser justa. Una societat que no vol pensar. Una societat que necessita espais tancats, que ajudin a crear una imatge, una etiqueta creada per ella però que es permet criticar a un President d'una gran nació si decideix crear un mur fronterer per evitar la immigració. Una societat que ven la inclusió a les escoles, uns serveis de protecció als menors tutelats i la recerca de pisos de lloguer social per a persones amb pocs recursos o sense sostre, però que prefereix aportar els recursos econòmics i humans al manteniment polític i governamental del sistema que aportar-los a les seves promeses electorals o de millores d'una societat que no ho farà.

Invertir en educació i educadors. Invertir en recursos i en persones que gestionin aquests recursos. Invertir en formació i en formadors no ven. No forma part d'allò “normal”. Invertir en millorar la vida de les persones que ens envolten i en les persones que ho poden fer, en els professionals que es dediquen amb passió, convicció i il·lusió a acompanyar les persones. Això no aporta riquesa al sistema. Invertir en cultura social, creant persones crítiques amb el seu entorn, que puguin dir la seva i que es mostrin en llibertat però siguin coherents amb els seus principis vitals i emocionals, no ajuda a crear, segons la nostra societat, un món més just i “normal”.

Invertir en preparar el futur per la nostra societat, no té futur. Conèixer les arrels del nostre present, el perquè ens trobem com ens trobem, no forma part d'un bon programa social. El “normal” no pot existir, hauria de desaparèixer com les paraules que ens segueixen convertint en una societat assistencial i que comporta que els recursos socials i educatius es segueixen entenen com a recursos assistencials i no com a recursos educatius i d'acompanyament de les persones.

Si acompanyem i eduquem a les persones, crearem persones lliures i crítiques, persones que es valoraran com són i que voldran créixer en un món i una societat lliure que els permetrà créixer com a actors d'un espectacle de titelles i no com els titelles de l'espectacle.

Lluitem per un món on “el normal” i les seves etiquetes desapareguin. Un món just, ple d'actors que cerquen el creixement personal i emocional des de la llibertat i des d'una societat pluricultural i respectuosa amb la diferència humana.

 

“(...) perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir la il·lusió”

Carles Capdevila, pròleg del llibre La vida que aprenc (2017)

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article