Aturats majors de 45 anys... Qui i com decideix qui els contracta?

La primera cosa que em ve al cap quan penso en els processos de selecció laboral és que s’està normalitzant una competència entre les persones que se suposa que és justa i raonable però que té molt d’arbitrària i injusta. Triar el més competent per un lloc de treball esdevé un malson per les persones aturades: quan ells competeixen, el normal és perdre. Però si ens hi fixem bé, aquesta qüestió ens retorna en forma d’interrogant: no troben feina o no hi ha feina per a ells?

Per a les persones que tenim més de quaranta o cinquanta anys, el missatge que la societat ens enviava quan érem joves era que entre l’esforç i la recompensa existia una connexió directa. El model dels mèrits era millor que el seu predecessor, basat en el naixement. Substituïa l’aristocràcia de sang per l’esforç. Teníem clar que això ens aniria a favor. Era una qüestió de temps que trobéssim el nostre futur laboral.

Però actualment veiem com les persones aturades majors de 45 anys han passat a ser un col·lectiu en dificultats d’inserció. Com es pot entendre que persones que han treballat tota la seva vida ara no tinguin feina, ni sàpiguen en què treballar?

La perspectiva de trobar un encaix professional a través de l’equilibri entre el talent i l’esforç ja no funciona. Per talent avui s’entén una habilitat deslligada de l’experiència. El talent es planteja com una cursa inacabable on estar en forma significa poder millorar el teu potencial de manera contínua. El talent esdevé una capacitat per desenvolupar noves possibilitats. Podríem dir que l’actual meritocràcia es fonamenta més en la capacitat  potencial que en l’experiència o l’assoliment del passat. No interessa l’experiència viscuda o acumulada. Del nou treballador s’espera que pugui passar d’una tasca a una altra, d’una feina a una altra sense interrogar-se massa cada canvi.

Tot plegat apunto aquestes reflexions perquè fa uns dies vaig ser convidat per l’associació de persones aturades de més de 50 anys (Assat50) a participar en la gravació del primer programa de El Megáfono. Es tracta d’una interessant iniciativa que a través de la realització d’un programa de televisió busca aproximar la problemàtica d’aquest col·lectiu a la resta de la societat.

El debat i la participació del públic va permetre entendre com ens trobem immersos en una cultura que precaritza i converteix en material de rebuig certes persones aturades. Podem dir que ens trobem en un procés de generalització de l'obsolescència del subjecte.