Llaç groc

Em sembla molt injust que, a l’Europa del segle XXI, s’empresonin polítics catalans per defensar unes idees, per tirar endavant un programa electoral votat per la ciutadania o per posar urnes. Des de tots els àmbits socials i tribunes públiques, hem de continuar fent sentir la nostra veu i queixar-nos fins aconseguir l’amnistia. Els arguments a favor dels drets civils, de la democràcia i de la llibertat d’expressió ja els han esgrimit moltes veus més convincents. De manera modesta, només em sumo a la crida a favor dels llaços grocs amb l’esperança que la persecució judicial i el 155 no ho acabin d’estripar tot.

L’altre dia quan pensava coses així, vaig saludar en Josep, un home gran que viu al centre de Girona. Entristit per la repressió actual, em va recordar com s’ha mobilitzat els últims temps. Aquest gat vell del catalanisme i independentista de pedra picada fa molts anys que surt al carrer. Com tota la gentada, aleshores alegre, ell va ser a la via catalana —quan tots ens vam donar les mans des de la Jonquera fins a les terres de l’Ebre—, i amb un somriure sincer, tampoc va faltar, disciplinat, a cap Diada massiva a Barcelona. Igualment, va votar amb gran il·lusió el 9-N i va ser testimoni, aquell 1 d’octubre inesborrable, de com els veïns més compromesos van defensar el col·legi Verd de Girona. Recorda, ben emprenyat, el moment en què la policia va irrompre de manera salvatge: els agents van saltar les tanques, van trencar la porta i van fer mal a tothom que es posava al seu camí, sense cap contemplació ni mirament.

“El resum de tot és que som criminals?”, em preguntava en Josep, fart de la incomprensió espanyola. Tots dos arronsàvem les espatlles. Ens miràvem incrèduls d’haver d’aguantar cada dia el discurs pesadíssim de Rajoy, Rivera o Llarena de l’imperi de la llei o de la força de l’Estat; entès tot plegat a la seva manera dogmàtica, esbiaixada i inflexible.

Vaig mirar el llaç groc que duia en Josep a la solapa. Mentre una brisa d’aire sec m’amanyagava el front, em van sortir els versos ingenus que he posat a sota d’aquest article i que dedico a tanta gent anònima, republicana i valenta. A tots aquells que, sense ser respectats per l’Estat, sempre han treballat per unes idees positives, per construir una societat millor que no exclogui a ningú, pensi com pensi, se senti com se senti.

Som centenars de milers, més ben dit milions de persones, que sense desitjar mai cap mal, ni provocar cap dany ni menystenir a ningú, no comprenem la reacció furibunda i injusta del govern espanyol ni d’aquests jutges fanàtics de la seva unitat, que decideixen el nostre destí col·lectiu, des del Tribunal Suprem o des del Constitucional amb un punt de vista parcial i sempre sectari.

Ens estan esquinçant el país. Ens tenen agenollats a la força i acusen de colpistes els nostres dirigents polítics o socials, que són del tot innocents, només perquè han gosat d’escoltar-nos. No oblidem que en una democràcia plena tots els projectes pacífics, especialment si són votats com en aquest cas, mereixen ser escoltats i de ser portats a la pràctica. També, el projecte que defensa en Josep.

Un home vell que estima Catalunya / surt al balcó, i penja una estelada. / “Estic molt trist, però el somni no s’allunya”/, diu convençut amb una veu trencada. / Eixut i net, un vent frega sa cara. / Té al rostre viu aquell primer d’octubre / “quan vam votar i tots vam anar de cara / per fer un país de cor noble, salubre / i amb valors nous.” Cansat, tremola i plora; / té els ulls humits del temps de l’’Ara és l’hora’, / que ja no ve. L’edat no el torna enrere. / Parla als ocells, la porra pica amb ràbia. / “Voleu, fugiu, sortiu d’aquesta gàbia!” / L’esguarda el vent, s’esquinça la senyera.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article