Seguim amb el debat de la diversitat funcional?


En les entranyes del monopoli del sector de la “discapacitat” s’està fent certa campanya per no utilitzar i infravalorar el terme diversitat funcional.

Entenc que és un xoc conceptual, que en ocasions no és fàcil de digerir. Perquè ara, és quan les persones que se senten discriminades per la seva funcionalitat, diuen: no sóc un error, no sóc un desviat/da, no sóc algú a qui reparar, no sóc un discapacitat, no em falta ni no em sobra res; sóc un subjecte i un ciutadà de ple dret igual que tu. El que em discrimina i em limita és l'entorn, l'arquitectura, les mirades i la compassió. I tot això fa saltar pels aires molts prejudicis, construccions i maneres de fer.

Per entendre bé del que parlem, cal matisar que aquest concepte no és una evolució de cap altre, no és un avanç amb matisos de la paraula anterior. És un canvi substancial de la visió respecte a la diferència. És portar el cos a la política, estar orgullós d’un mateix, traslladant la noció de la vulnerabilitat a un altre plànol molt més profund i llunyà que qualsevol altre concepte predecessor.

Des d'aquesta visió, entenem que la discapacitat és un conjunt de construccions socials que s'han atribuït a la diferència per empresonar-la, objectivar-la, destriar-la i situar-la en aquest lloc d'exclusió que en realitat no li pertany. Igual que la paraula subnormal, disminuït, minusvàlid, anormal… tot són conceptes als quals se'ls ha assignat una idea de persona errònia, incapaç i inútil.

La diversitat funcional ens situa en un context d'igualtat però remarcant que la vulneració de drets és de qui discrimina. Així, des d'una mirada interseccional veiem que no podem desvincular-nos de les diferents formes d'opressió i privilegis que tenim. Perquè no tots/es tenim diversitat funcional, només aquelles persones que se senten discriminades per la seva funcionalitat.

Per tant, el canvi més important és que el culpable ja no és la persona. Per això ja no cal rehabilitar, tractar ni modificar res personal. Ja no és necessari pensar en les mil i una maneres de corregir el cos perquè torni a la normalitat. Sinó què cal pensar de quina manera podem modificar l'arquitectura, les relacions, els serveis, la política, la comunitat i tot el que sigui comunitari a la gran diversitat humana perquè sigui accessible, feminista, plural, interseccional, etc... És un gran pas, perquè és una revolució.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article