La figura dels i les mestres: de l’ensenyament-aprenentatge a la contenció emocional

Avui en dia no donem prou importància a la figura dels i les mestres del nostre país. És força comú sentir que tenen bons sous, millors horaris, mesos de vacances i un sense fi de virtuts laborals que fan l'enveja de l'imaginari social col·lectiu.

Ara bé, (gairebé) ningú parla del rol importantíssim que juguen avui en dia els i les mestres del nostre país. Enguany considero que són un pilar fonamental pel desenvolupament social, polític i cultural de la nostra societat. Tanmateix, l’escola actual és un reflex del desenvolupament de la societat i els mestres actuals es troben immersos en una sèrie de reptes que han d’assolir dia rere dia, curs rere curs. Perquè a les profundes transformacions que s’estan duent a terme a l’escola d’avui, on en una mateixa localitat i realitat social poden convergir diferents metodologies d’aprenentatge, els mestres han de lluitar davant nombrosos reptes fruit d’aquesta voràgine social, política i cultural que significa atendre la infància.

I és aquí quan entra en joc una de les competències personals i professionals més importants en la figura dels docents: la flexibilitat. Els mestres d’avui s’enfronten a nombrosos canvis de personal, duríssimes retallades que afecten a les escoles i també als alumnes i les seves famílies. Per últim, també s'enfronten als profunds canvis a nivell sociològic i, per tant, noves problemàtiques que sorgeixen a l’escola com ara l’adaptació a les noves tecnologies (i el seu abús per part de pares, mares i alumnes), la violència escolar, una major abundància de problemàtiques relacionades amb la salut mental d’infants i joves o problemàtiques relacionades amb la pobresa de les famílies.

Tot això en un context d’immediatesa, d’excelsa competitivitat pel que fa al mercat laboral, on la figura dels pares i mares ja no és un aliat de l’escola sinó- malauradament sovint- un “enemic” que delega l’educació dels fills en la figura dels docents i on cada cop els valors dels infants són menys sòlids en contraposició del carpe diem, l’egocentrisme, la perpetuïtat del sistema patriarcal (les dades apunten a un augment per exemple de violència de gènere entre els nostres joves) i una major soledat pel que fa a la cura dels nostres fills.

Entre tots aquests factors, no és d’estranyar el menyspreu que sovint té el nodrit grup de mestres que configuren la comunitat educativa actual. Comunitat educativa que segurament sigui la més formada de la història a causa dels múltiples requisits i transformacions que ha viscut també la branca de la pedagogia, magisteri o psicopedagogia, tal com la coneixem enguany. Cal reafirmar, doncs, la figura del mestre, revifar l’autoritat moral que fins fa relativament poc tenia aquesta professió i repensar el sistema educatiu per fer més partícips a les famílies en la comunitat educativa, segregant sanament les tasques assignades tant per la família (educació i cura dels fills) com per l'escola (dotació d’entre altres continguts curriculars).

Aquestes línies pretenen d’alguna forma homenatjar aquesta important figura com són els mestres. Guardo grans records (i d’altres no tant bons) de l'ampli conglomerat de mestres que han passat per la meva vida i que tant valoro actualment. El fet de treballar amb el segurament (i amb els respectes i estima cap a la resta) col·lectiu més vulnerable com és la infància i adolescència en risc, em fa tenir un intens contacte amb aquests professionals. Un/a mestre/a motivat per la seva professió pot modificar en grans dosis la vida d’un infant. Les seves condicions actuals segurament van més encaminades a la contenció emocional de totes les problemàtiques socials que la infància té avui dia que no pas a la dotació de continguts curriculars, tal com coneixíem la figura del/la mestre/a fins ara.

Cal valorar doncs la seva creativitat per sobreposar-se als reptes que avui dia la societat l’imposa per damunt de la seva finalitat docent, ajudant a fer feliços als nens i nenes del nostre país en el seu desenvolupament i benestar emocional, psicosocial i educatiu, tal com marquen les directrius internacionals en matèria de protecció a la infància.

En aquesta creativitat a la qual al·ludeixo, posaré només un exemple d’una anècdota que em va passar fa un parell de mesos. Molts dels professionals que ateníem una nena molt disruptiva a nivell social i educatiu i alhora molt estimada ja no “sabíem que fer amb ella”. El més lògic després de haver fet mil i una malifetes a l’escola (tant a companys com mestres) era expulsar-la, ja no de l’escola, sinó del territori, i per extensió segurament –atenent a la seva pròpia biografia- del sistema. L’equip directiu va decidir –per sorpresa de tothom- fer-li una “adaptació curricular emocional” per tal d’acompanyar-la en el seu malestar, (re)integrar-la i evitar la seva exclusió. Perquè com em va dir la directora de l’escola al explicar-me la seva proposta: “Daniel, aquesta nena, per aprendre, primer ha de ser feliç”.

Aquest és el camí. Gràcies.