5 de maig: Dia Europeu de la Vida Independent

El dia 5 de maig se celebra el dia Europeu de la Vida Independent. ENIL, la xarxa europea de Vida Independent, proposa aquest any reflexionar sobre el següent tema: 'Quines són les barreres que impedeixen assolir la vida independent?'.

Sobre aquest tema podem descriure les paraules que Adolf Ratzka va dir en la xerrada que va fer a Barcelona, convidat per nosaltres, l’OVI (Oficina de Vida Independent), el 18 d’abril d’aquest any. Va presentar una situació difícil i força negativa de la Llei d’Assistència Personal del seu país (Suècia), i en general també a la resta de països europeus. Aquesta situació ve determinada per retallades i sobretot, per no concedir les hores que la persona amb diversitat funcional necessita.

La causa d’aquesta situació a la majoria dels països europeus, bàsicament és que no hi ha una política social que planifiqui, gestioni i doni respostes a les necessitats d’assistència de la població i que hi ha un augment de la població que necessita assistència (augment d’accidents, augment dels anys de vida..).

L’Estat, el govern de la majoria de països europeus, no concedeix una prestació econòmica suficient pel dret a l’assistència personal i per poder viure independent.

Però una crisi econòmica o l’augment de persones que necessiten assistència no és la veritable causa de la manca d’una planificació política. La realitat és que se segueix pensant que la responsabilitat sobre l’assistència de les persones ha de dependre de la família, entitats benèfiques i institucions.

No hi ha una política social ni una consciència social sobre el dret a l’assistència personal i el dret a la vida independent de les persones amb diversitat funcional.

Per exemple, amb la prestació econòmica per a l’assistència personal que concedeix la llei estatal, coneguda per la Llei de la Dependència, pots comptar com a molt amb dues hores al dia i, tenint el grau tres, (persones amb diversitat funcional severa) d'assistència. Una quantitat irrisòria i indigne que mostra que no és una prestació per a la vida independent, sinó per a la vida dependent -de la família i institucions-.

Entenem que l’Adolf Ratzka fes una crítica del seu país, on existeix des de fa anys una Llei d’Assistència Personal basada en els principis de vida independent i que ara hi haguessin algunes retallades, afectant sobretot a la gent gran.

Però ja ens agradaria poder comptar al nostre país amb una llei com la de Suècia i una política social per a la vida independent. Només, com a comparació, podem dir que l’Adolf Ratzka té concedides 18 hores al dia d’assistència personal, que a Suècia existeix la categoria d’assistent personal i que es fan valoracions individuals per donar a cada persona les hores que necessita. Tampoc hi ha cap copagament, siguin quins siguin els ingressos de la persona.

Nosaltres, els membres de l’OVI, com que no podíem viure de forma independent amb la Llei estatal, vàrem decidir crear i posar en marxa el projecte Cap a la vida independent, aprovat i subvencionat per l’IMPD (Institut Municipal de Persones amb Discapacitat). El projecte es va basar en la filosofia i principis de la vida independent, on cada persona va rebre les hores que necessitava.

El projecte va mostrar que les persones amb diversitat funcional severa podem viure de forma independent, fora de les institucions, sigui residències o família.

En aquest moment, i després d’haver valorat de manera positiva l’experiència del projecte, l’IMPD dirigeix un programa municipal d’assistència personal. L’equip directiu i tècnic del departament de vida independent, juntament amb les entitats gestores del programa, estan estudiant i treballant sobre com ha de ser el model d’aquest programa municipal d’assistència personal, per a la vida independent.

Però, malauradament, hem de dir que el programa no està basat en els principis de vida independent. S’inicia ja amb una barrera, la de posar un topall d’hores. No concedeix les hores que cada persona necessita i no té en compte les diferències i necessitats individuals. El màxim que pot aconseguir una persona amb grau 3 són 6 hores al dia.

Ens demanem perquè un programa d’assistència personal es posa en marxa amb una barrera que precisament impedeix la vida independent de les persones amb diversitat funcional severa.

Segurament hi ha varies raons, entre les quals, que es crea amb la mentalitat de la filosofia de la dependència. No hi ha un canvi de paradigma, de la dependència cap a la independència. També hi entra en joc la qüestió pressupostària. S’inicia un programa supeditat a un pressupost. Tampoc hi ha una bona planificació ni un estudi d’estratègies per aconseguir la vida independent, com per exemple posar un topall global, però no individual. I, per últim, hi ha interès en aconseguir un bon nombre d’usuàries. Interès en la quantitat més que en la qualitat.

Sens dubte, és interessant i important que s’iniciïn programes d’assistència personal com a alternativa a la llei de dependència, però haurien de ser models que experimentessin i demostressin que les persones amb diversitat funcional severa poden viure en la comunitat una vida digna, amb les hores que necessiten per a la seva assistència.

Prou barreres que impedeixin la vida independent!