Quan la fragilitat pot ser una oportunitat social

Atendre persones en situació de fragilitat física, cognitiva mental o social és més que un repte, un compromís. La fragilitat és una circumstància que es pot instal·lar en tots nosaltres sense demanar permís, que pot aparèixer de forma sobtada o guanyar espai poc a poc i atendre-la passa per comprendre, en profunditat, els desitjos de la persona qui acompanyem.

L’envelliment i els problemes crònics de salut que afecten tant a infants, com joves o adults són una realitat per la qual socialment encara no tenim respostes efectives. A la Fundació d’Atenció a la Dependència de Sant Joan de Déu, la FAD, cada dia rebem trucades de persones, generalment dones, que demanen suport per atendre persones que tenen al seu càrrec.

Alhora, la situació del mercat laboral i de l’habitatge genera també una gran bossa de fragilitat social, especialment entre les dones migrades. Són persones amb sentiment de fracàs, que no se’n sortiran, que tenen dependència d’ajuts externs i que lluiten per cobrir les seves necessitats bàsiques i les de la seva família, amb l’esperança de tenir un projecte de vida.

Així, la fragilitat esdevé una oportunitat social quan tanquem el cercle, quan facilitem l’acostament de persones amb necessitat de ser cuidades i persones amb necessitat d’incorporar-se al mercat laboral.

Cuidar posant la persona al centre

L’acompanyament professional, respectuós i integral és aplicable en tots els àmbits i genera un efecte contagi de més respecte i cures. Quan formem persones migrades com a cuidadores professionals amb un procés formatiu individualitzat i que les implica, veiem com incorporen també aquesta mirada humanitzada que té en compte les necessitats i filosofia de vida de la persona atesa i la seva família.

Així, atendre i donar servei a les persones a nivell social, demana treballar amb honestedat, sumant esforços amb d’altres entitats per donar respostes reals, possibles i adequades al que esperen les persones per elles mateixes. És oferir oportunitats que no estiguin enfocades des de l’oportunisme, vol dir contemplar a la persona com l’epicentre de la intervenció i establir atencions que afavoreixin la seva expressió i la seva vivència, les seves dificultats i/o acceptacions, sense judicis ni miralls estàndards que li impedeixin desenvolupar el seu projecte vital.