Housing First: reflexió sobre la mort

És ben sabut que les persones amb una llarga trajectòria de vida al carrer arrosseguen rere seu un pes emocional molt pronunciat a causa de les seves històries de vida gairebé d’ençà que neixen. No només sostenen aquest pes emocional (que molts d’ells anomenen motxilla) sinó també carreguen amb una manca i un deteriorament de salut molt important derivat de la seva trajectòria i de tot el que aquesta situació els ha comportat al llarg de la seva vida o durant la seva estada a carrer.

La seva idealització de la mort és diferent de la de les persones que no han passat per aquesta situació. Per molts d’ells, la mort no és més que un tràmit que normalitzen i acompanyen, relacionat amb la seva visió de la supervivència i per les situacions que han viscut, o millor dit, per les situacions de les quals han sobreviscut. Contades en primera persona donen una sensació molt amarga i esbiaixen el sentiment d’empatia vers els professionals que els acompanyem. Ja que, per molt que ho intentem, sota el meu punt de vista, no podem posar-nos en el seu lloc. Ens ho podem imaginar, però el que realment ha viscut la persona i els sentiments que se’n generen no els podrem arribar a desenvolupar mai. Tot i això, el pes de la intervenció dels professionals és fonamental per anar alleugerant aquesta motxilla i “normalitzar” la seva situació encarant-la cap a la utilització dels recursos més adients i la seva integració cap a la vida comunitària i cap als serveis que més s’ajustin a les seves demandes.

Quan entren a formar part del projecte Housing First (Primer la llar), la gran majoria, i per iniciativa pròpia, manifesten la necessitat d’anar al metge, al metge del seu nou barri. És en aquest moment quan tota la seva trajectòria de vida al carrer es veu reflectida en els seus primers resultats. Estem parlant de persones que provenen de situacions de supervivència extremes, d’una alimentació poc escollida i d’uns hàbits de salut en general poc sustentats i encarats a la supervivència o relacionats a un perfil addictiu.

En moltes ocasions, quan apareix el diagnòstic (sigui el que sigui) decideixen posar-hi cura, prevenir empitjoraments i seguir el tractament corresponent, fet que ajuda a augmentar la qualitat de vida i a elevar l’esperança de vida. En d’altres, però, el fet d’haver estat tant de temps fora voluntàriament o exclosos del sistema (i no només de salut) fa que no sàpiguen gestionar i acceptar el preu que els hi ha costat el seu passat, i per tant, decidir no tractar-se i infravalorar la seva vida, com si això fos el que realment es mereixessin. Amb això cal deixar clar que no es tracta de jutjar, cadascú viu la seva vida com vol i com pot i conseqüentment pren les decisions que creu que són més favorables per un mateix.

En aquest cas, la tasca dels professionals és acompanyar en aquest procés, vagi en la direcció que vagi. Aquí no compta el fet d’estar a favor o no, aquí el que compta és el que la persona vol i manifesta, tenint tota la informació necessària i havent estudiat totes les vies possibles.

Constantment ens bombardegen amb notícies relacionades amb morts de persones que viuen al carrer, morts prematures, solitàries i sovint en situacions poc agradables. El sentiment que se’n desprèn, en moltes ocasions per part de la societat, és d’indiferència, de desconeixença i no es compara a una mort d’algú que sí que tingués llar, s’infravalora. Els comentaris que s’arriben a escoltar són repulsius, i jo em pregunto, com és possible canviar la situació d’aquest col·lectiu, vivint en la societat en la qual vivim? I conseqüentment per la societat en què vivim; com les persones en situació de carrer no s’han de sentir excloses? Trenquem amb la invisibilitat del col·lectiu, fem que la societat sigui partícip i tingui la responsabilitat d’aconseguir que totes i tots tinguem una vida digna, garantint una llar i uns mínims per fer de la societat individualista en la que vivim, en una societat inclusiva de tots i per a tots.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article