La gent que no espera cap tren

Barcelona està plena d'andanes amb gent que no espera cap metro ni cap tren. Cada matí pots trobar persones entrant i sortint de vagons, amunt i avall, sempre ràpid. Si fas una fotografia tothom surt borrós per la velocitat del moviment, excepte qui seu fent veure que espera un tren.

El carrer no és sempre el lloc més segur ni tampoc el més confortable en èpoques de fred, així que fer veure que esperes un tren és una bona opció per passar desapercebut. La gent només et veu uns segons i mai sospitaran que no agafaràs el proper comboi. Excepte els que ens fixem en aquests detalls.

He escrit moltes vegades que la majoria de coses importants que passen a les nostres ciutats no surten mencionades a cap ple municipal. I les ciutats estan plenes de gent que no agafa cap tren perquè les circumstàncies han fet que no tinguin cap lloc on anar. I no tenir planificada una direcció fa molt complicat viure-hi.

No dubto que hi ha moments a la vida en què prefereixes aturar-te per pensar quina és la direcció que vols agafar, però viure permanent sense un objectiu vital segurament afecta allò més essencial de qualsevol persona, qualsevol, ric o pobre.

Al marge d'accions assistencials, els professionals de l'acció social potser hem de començar a plantejar-nos quins són els trens que volen agafar les persones amb les que treballem o, potser, si és que tenen alguna destinació triada. Perquè si no tens cap destí, avui no tens massa a planificar.

Ara fa un any, quan estava apunt de dipositar la tesi doctoral, vaig compartir aquesta reflexió en el meu mur de Facebook i va ser motiu de debat entre educadors i més persones del sector social:
"Estoy cerrando un fragmento de mi tesis donde planteo la posibilidad de preguntarnos como profesionales si las personas a las que atendemos tienen un sentido vital. Además propongo preguntarnos las razones por las que les merece la pena seguir viviendo. El sentido de la vida como pregunta recurrente cuando trabajamos con personas en situaciones de vulnerabilidad resulta muy incómodo pero creo que puede llegar a ser una chispa potente.En fin, no sé qué pensareis. He compartido muchas ideas de lo que voy haciendo con la tesis, pero algunas son las que me hacen darles vueltas durante todo el día..."

És molt incòmode parlar del sentit vital de les persones, però més incòmode és preguntar-nos si ens preocupem d'una qüestió espiritual com aquesta quan definim projectes educatius. Ara que amb un petit equip de companys a la facultat estem fent una recerca al respecte, em consta que hi ha molts professionals preocupats per aquestes qüestions.

En altres moments potser ens hem preocupat perquè la gent pugui menjar, tenir una llar, anar a l'escola, tenir una feina, però si tot això no ha estat acompanyat de la construcció de projectes vitals potser ens hem quedat massa curts.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article