Acció comunitària versus assistencialisme

Sovint, des de la perspectiva dels drets de les persones, des de l’atenció social a aquestes i, sobretot, des de determinades posicions ideològiques, s’ha criticat les entitats que atenen les persones en situació vulnerable i que les ajuden amb les necessitats més bàsiques i concretes com poden ser l’alimentació o la roba. L’assistencialisme, que significa donar a qui no té, no és una via desitjable malgrat que, a vegades, davant de situacions extremes, no queden altres opcions. De fet, en algues ocasions, si no es cobreixen aquestes necessitats bàsiques de la persona, les conseqüències a curt o llarg termini poden ser irreversibles. És evident que el model ideal és la inversió en la promoció humana i especialment és important fer-ho amb la participació el més activa possible de la persona a qui s’està ajudant.

A voltes, aquesta crítica a l’assistencialisme s’ha fet des de posicions acadèmiques i des de postulats ideològics centrats en la justícia social i s’ha contraposat a accions benèfiques de col·lectius benestants. Simplificant, es parla de drets versus caritat, entesa aquesta tan sols com l’almoina a qui no té. Cal considerar que la caritat també pot significar un treball rigorós d’acompanyament i promoció de la persona que pot comportar aportacions dineràries o en espècie en determinat moment.

Per poc que aprofundim en l’humanisme cristià, veurem com la centralitat de la persona és clau en l’acció solidària. El protagonisme de la persona en situació vulnerable és fonamental en la superació de les dificultats. I aquí juguen un paper fonamental la xarxa d’estructures i comunitats que existeixen entre les persones i l’Estat. Estem parlant d’institucions com l’escola, la família, el veïnat, les associacions, les entitats, els grups, els companys. La veritable promoció de les persones requereix de la participació de la comunitat. I en conseqüència és la mateixa comunitat qui ha de definir el que requereix, i com rebre i gestionar els ajuts per donar resposta a les necessitats. És important estendre socialment aquest plantejament i fer entendre que tota ajuda hauria de passar per un acompanyament que tingui com a eix la promoció de la persona vulnerable.

Aquesta ajuda no es pot reduir només a donar diners o serveis concrets des d’un despatx. Ambdues formes d’actuar, si no van acompanyades d’una perspectiva global, poden generar dependència i provocar clientelisme. D’una banda, donar diners pot sevir, fonamentalment, per netejar-se la consciència, i de l’altra banda, la donació de serveis pot perpetuar la dependència. L’opció complexa però també positiva per a tothom és la veritable promoció de les persones. El principi de subsidiarietat que és un dels fonaments sobre els quals se sustenta la Unió Europea i que té la seva arrel teòrica en la doctrina social de l’Església catòlica disposa que les qüestions han de ser ateses i resoltes per aquells agents més propers al problema o a les persones. Generalment, aquelles estructures més properes a les persones són les esmentades intermèdies, tot i que sovint a les administracions es genera certa inseguretat que siguin les comunitats i agents més propers a les persones qui decideixen com ajudar als col·lectius amb dificultats.

Superem barreres ideològiques i models paternalistes, centrem-nos en l’interès de les persones en situació vulnerable, i acompanyem-les de forma col·laborativa entre totes les iniciatives possibles. L’acció comunitària honesta requereix de tots els actors i es fa per assolir el bé de les persones. Només es pot ajudar veritablement amb la participació de qui ho necessita.