On és la meva escola?


Autora: Mar Nadal

DECRET 150/2017, de 17 d'octubre, de l'atenció educativa a l'alumnat en el marc d'un sistema educatiu inclusiu. És real el sistema educatiu inclusiu dels nens i nenes sords?

Sóc una noia sorda, de 20 anys i actualment estic cursant un Cicle Formatiu de Grau Superior. A hores d'ara encara mai m'he sentit inclosa en el sistema educatiu. Des de ben petita he estat en una escola ordinària on jo era l'única persona sorda. Lamentablement he sigut considerada com “la nena que parla malament”, “la que no se sent”, fins i tot com “el bitxo estrany” de tota l'escola. Totes aquestes consideracions venien de qui menys m'esperava: dels professionals de l'àmbit educatiu. Evidentment els meus companys i alumnes d'altres cursos van començar a veure'm amb aquesta perspectiva i em menyspreaven. El concepte que tenien de persona sorda em feia sentir sola i diferent.

Com qualsevol nena era innocent, i no tenia les eines ni la maduresa per poder defendre'm davant d'aquella situació, ni tan sols coneixia el concepte de discriminació. Contínuament el meu entorn escolar i social em feia sentir culpable i per molt que m'esforcés mai trobava el meu lloc. Aquesta falta d'integració em va condicionar la meva vida diària. No acceptava la meva sordesa i volia amagar-la davant del món. El que necessitava i desitjava realment era poder estar integrada en un lloc on hi haguessin també altres nens sords i que deixessin de existir les barreres de comunicació i les etiquetes.

Malauradament la meva realitat era una altra cosa. Recordo un dia que estava fent l'assignatura de llengua castellana a primer d'ESO. Sempre estava asseguda a la primera fila per poder seguir la classe i lògicament m'era impossible. Em sentia perduda amb les pàgines del llibre, intentava fer gestos a la meva companya sense utilitzar la veu perquè no m'enxampessin i ella em va ensenyar la pàgina per orientar-me una mica. Quan mirava el tema per saber de que parlava la professora, de cop i volta, vaig rebre un cop de mà al meu pupitre que va sonar per tota l'aula, i fins i tot, ho notava gràcies a la vibració. Al aixecar la cara per mirar-la i per saber que estava passant en aquell moment, ella em va mirar amb una expressió agressiva i va cridar: “Que no serveixes per res! No escoltes mai!”. Per primera vegada, indignada, li vaig contestar: “Sóc una persona sorda! No puc seguir la classe”. Aleshores recordo que em va respondre: “No, tu el que ets és una empanada!”. La meva sensació era d'humiliació, volia plorar però no ho vaig fer per no perdre la poca dignitat que em quedava en aquell moment davant de tothom.

Avui en dia, segueixo trobant-me situacions discriminatòries. Fa poc una professora em va dir amb tota la seva sinceritat: “Aquest institut no és adequat per a tu. Reflexiona de les teves limitacions”. Li vaig respondre: “On he de anar per poder seguir estudiant? Quin és el meu lloc?”. I ella em va contestar: “Estudia a distància”.

Què reflecteixen i què demostren aquestes paraules? Com les ha d'interpretar una alumna sorda que vol seguir estudiant i que s'esforça constantment per superar la falta d'adaptació i empatia actuals del sistema educatiu?

Considero que seria més fàcil que totes les persones sordes tinguéssim l'oportunitat de tenir una escola bilingüe on tots els nens i nenes sords amb suport auditiu o sense poguéssim parlar amb la nostra llengua natural (llengua de signes) i accedir a la informació sense cap tipus de problema. Situacions com les que jo he passat es podrien haver evitat des de fa temps. Però avui en dia, lamentablement, segurament molts nens i nenes pateixen a la mateixa situació que jo. Hem de ser conscients de que a cada hora, minut i segon l'alumnat sord està patint i endarrerint-se en comparació amb els seus companys oïdors. El problema continua sent que a Catalunya només hi ha una escola amb educació bilingüe i es troba a Barcelona. Evidentment una sola escola no és suficient perquè hi han molts nens que viuen a altres ciutats catalanes i que no poden desplaçar-se per assistir a les classes.

Podria haver tirat la tovallola per tota aquesta discriminació que he patit, però al llarg de la meva vida he comprès que s'han de fer petits passos per aconseguir un canvi de mentalitat a la societat. Estic convençuda que mai he de renunciar als meus drets per accedir a la informació i per això continuo estudiant.

Gràcies a la meva sordesa he après a ser valenta per fer front a totes aquestes situacions i estar preparada per les noves que se'm poden presentar en un futur. Ara ningú em pararà els peus. Aprofito per dir que al llarg d'aquests anys també he trobat poques però grans persones que m'han donat suport i que han confiat en mi. A totes elles el meu agraïment de tot cor.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Jan Serra Població
1.
Hola, us escrivia perquè abans de publicar aquests blogs hauríeu d'haver-vos informat més sobre aquest tema. Si realment estiguéssiu preocupats per la societat sorda hauríeu de saver que aquests escoles ja existeixen in a demés ho fan amb la llengua oral, ja que la de signes és absolutament innecessària en una societat en què la majoria de persones parlem llengua oral. Jo sóc fill d'una logopeda i també tinc pèrdues auditives, encara que molt lleus, i no he necessitat mai la llengua de signes, la meva mare, que, com ja he dit és logopeda, em va ajudar molt a parlar amb la llengua oral i m'he sentit completament integrat.
Per si no us creieu que ja existeixen aquestes escoles us convido a visitar Tàber, una escola de Barcelona que ajuda als sords a integrar-se a les classes sense fer cap ús de la llengua de signes.
  • 0
  • 2

Comenta aquest article