No protegim els nens com hauríem i, perdoneu, però haurem de parlar de culpes compartides

És un tema punxegut, possiblement per això costa parlar-ne, costa voler-ne saber més, però com diu una família molt entranyable que conec, cal fer-ho "de cop i de cap". Hem sentit veïns cridar, nens plorar, hem vist pares borratxos amb els seus fills ajudant-los a trobar el moneder per pagar l'última cervesa que s'estan bevent i/o pares agafant el cotxe quan no haurien, nens que se'ls insulta o menysprea com si això fos normal.

Potser no sabem de nens que puguin ser abusats sexualment (o sí?), potser no hem vist nens arrossegats pels cabells, menors xutar-se heroïna o un nen vivint sol des de fa dies però, per arribar a aquestes circumstàncies, hi ha una prèvia, o d'altres situacions aparentment menys greus (però potser més cròniques i enquistades), que la societat ignorem. I dic ignorem per què fem veure que no ho veiem o que no va amb nosaltres.

Aquest fet té una doble perversitat, per un costat marca com ens movem en l'àmbit comunitari i, per l'altre, hauríem de parlar de les etiquetes, del “a mi això no em passaria”. De com, molt endins molt endins, molt endins podem arribar a pensar que el nen viu allò per ell és normal i no li fa tant de mal perquè “ja ve d'on ve aquella família i hi està acostumat a viure així”. Sona molt cru però busqueu endins.

D'entrada, quan parlo amb algú d'aquest tema canvio el nom del nen en qüestió, (pel qual creu que no ha d'informar perquè només és un ciutadà que no té la certesa absoluta del que està passant) per exemple, pel nom del seu fill o neta. D'entrada l'expressió ja li canvia de cop. Proveu-ho. Ah coi, potser sí que és prou greu. Si algú sent el teu net plorar nit rere nit al pis del costat, amb insults, crits i d'altres amenaces potser voldràs que un ciutadà avisi a qui calgui perquè el teu net tingui l'oportunitat i el dret de deixar de passar por, o com a mínim, tanta. Oi?

On hi ha el límit? Què és risc i desemparament? Quan un menor no està ben atès? Ens hi podem posar i dir alguna cosa si ho vivim in situ? Quan informem? D'acord, és impossible conèixer totes les lleis que ens emparen i tampoc cal que coneguem els indicadors de risc i els protocols a seguir en cas de menor en possible situació de risc o desemparament. Però potser sí que podem informar i consultar als professionals que han de saber d'aquestes qüestions i així podran prendre les mesures necessàries. (Serveis socials de primària o el telèfon d'Infància Respon ens pot orientar si cal que, com a ciutadà, prengui alguna acció més, o ja prendran les mesures corresponents, per exemple.)

Segons l'article 100 llei 14/2010 dels drets i oportunitats en la infància i adolescència “els ciutadans que tenen coneixement d'una situació de risc o desemparament en què es troba un infant o adolescent tenen el deure de comunicar-ho als serveis socials bàsics, especialitzats o del departament competent en matèria de protecció dels infants i els adolescents, el més aviat possible, perquè en tinguin coneixement”. I segueix “l'administració ha de garantir la confidencialitat de la identitat de la persona que porta a terme la comunicació (..)" Seguidament, aquest mateix article defineix els professionals que han d'intervenir obligatòriament (salut, serveis socials i evidentment educació).Alguna cosa falla aquí, als ciutadans, no se'ns informa d'una manera prou bona o no ens informem i en conseqüència creiem que no podem fer-hi res? I no podem, no, com hem vist ara: HEM.

Culpabilitzem, ataquem, menystenim i responsabilitzem de manera absoluta els professionals i les famílies en qüestió sense pensar que nosaltres, com a ciutadans, tinguem l'opció o l'obligació de prendre'n partit. Evidentment la família és l'agent principal de protecció del menor en qüestió, és qui ha de cobrir, en primera instància les necessitats del menor, però quan això trontolla cal que professionals i ciutadans donem un cop de mà.

No sé si és la poca valentia i falta de responsabilitat cívica i/o també hi sumem una certa desinformació per part dels òrgans competents pel que fa a aspectes com aquest. No és fàcil fer un fulletó explicant què cal, com si parléssim d'un producte de l'Ikea, o de la possible vacunació de la grip, però possiblement si es busqués com fer arribar a la societat la responsabilitat compartida, o els propis mitjans de comunicació en parlessin -no només quan trobem un nen mort- sinó precisament assenyalant el treball comunitari preventiu que molts i molts professionals fan cada dia.

Hi ha dades duríssimes que cal que la gent conegui i se'ns repeteixi, sense que tinguem esma per normalitzar-ho, com les dades que fan referència als menors abusats sexualment cada any. I si omplíssim taules de tertulians parlant de la feina relacionada amb el món social com quelcom habitual? Possiblement tots ens aniríem familiaritzant amb alguns conceptes claus, si més no en casos com el que ens ocupa; saber que HEM D'ACTUAR i on consultar. Com a ciutadà no caldria que féssim això que ens agrada tant que és veure una tertúlia a la tele i creure que som entesos en serveis socials i exigir determinades actuacions, per això -com reitero durant tot el text- ja hi ha professionals que s'hi deixen la pell: respecteu-los com ho feu amb els jutges, metges, repartidor d'Amazon o el pastisser.

Tendim a agafar una postura còmoda, equidistant (ara que està tan de moda aquesta paraula), allunyar-nos i silenciar. Quan hem perdut el sentit de la responsabilitat comú? El sentiment de protecció d'aquells que sabem que per A o per B viuen moments difícils? Em plantejo com hem pogut, o com s'ha pogut, crear una societat tan còmoda, tan poc reflexiva i tan poc curosa. Ens costa moltíssim intervenir quan deduïm que no és la nostra parcel·la (“nen, t'ha caigut un paper a terra”, trucar a la policia si veus algú increpant algú altre, avisar-te si el del costat al bus t'està mirant de robar la cartera, si el teu veí de 89 anys fa dies que no el veus entrar o sortir de casa, si observes dues nenes rient-se d'una altra de manera reiterada i seus al costat esperant que obrin la biblioteca, o com no; si veus un nen o nena que tens la intuïció, observes i/o creus que pot estar en perill -emocional, psíquic o físic- i en formem part, en serem còmplices.

Voldria parlar també de dos aspectes més que em semblen claus per entendre què passa. Encara ara els professionals de serveis socials són força desconeguts per la societat, encara ara es creu que alertar, informar i mostrar interès per una determinada situació que preocupa pot fer prémer el botó vermell del professional que t'atén i ràpidament treure aquell nen o nena de casa seva i portar-lo a una casa d'acollida; realitzar una retirada. Això no funciona així, no som llops; som educadors socials i treballadors socials. No menystinguem la feina de tants. La nostra veritable feina, per sobre de tot, és protegir els menors, i per aconseguir-ho de veritat, la nostra finalitat ha de ser assegurar que els progenitors, o tutors, tinguin l'oportunitat d'oferir al menor un nivell bàsic per un desenvolupament integral a nivell biològic, cognitiu, social i emocional.

La llei i els nostres protocols ens diuen que cal treballar amb la família, cal acompanyar-los en tot un procés més o menys llarg i amb més o menys conseqüències per mirar de solucionar, pal·liar o, si més no, detectar i prendre consciència d'allò que els està fent patir. La línia d'intervenció dependrà del nivell de risc; intervenció preventiva, de capacitació i suport o de tractament, garantint la participació activa del menor en el procés. L'objectiu, doncs, és que se'n puguin sortir tots, grans i petits, i per ells mateixos i, per tant, en la majoria dels casos no calgui ni plantejar-se una possible retirada de tutela. A vegades, evidentment, per protegir també caldrà retirar, sí, de manera temporal o permanent.

Aquí entomo una altra culpa; els professionals no sempre disposen dels recursos i serveis necessaris per poder realitzar un treball que s'adeqüi a l'edat del menor, situació i necessitat d'intervenció de suport i capacitació de la seva família i això ens pot portar a una victimització secundària, és a dir, el maltractament addicional que poden rebre menors i famílies, degut a la intervenció de professionals i organismes, encarregats, teòricament, d'atendre'ls (aquest tema dóna per pàgines i pàgines).

L'altre aspecte és el fet de titllar algú de catastròfica, d'histèrica per escriure coses com aquestes. Només demano que tots, professionals de l'àmbit i sobretot els que no ho són, ens omplim de responsabilitat i protegim el nostre futur més preuat: els nens que ara potser tenen por i poden arribar a creure que és el que mereixen.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Taat81
Gràcies per les teves paraules! Després d’un documental tant esbiaixat, tendenciós i sensacionalista, m’era necessari el teu bàlsam! Eic, una qüestió... som educadors/es i treballadors/es socials, però també psicòlegs/es i pedagogs/es!!!
En resposta a Taat81
Mariona Carbó Vallgorguina
3.

Tens tota la raó, vaig pendre consciència de l'error un cop enviat. Demano disculpes al col·lectiu que són igual de necessaris en aquesta xarxa!:)

  • 0
  • 0
Taat81 Ripollet
2.

Gràcies per les teves paraules! Després d’un documental tant esbiaixat, tendenciós i sensacionalista, m’era necessari el teu bàlsam! Eic, una qüestió... som educadors/es i treballadors/es socials, però també psicòlegs/es i pedagogs/es!!!

  • 1
  • 0
Rosa Vallgorguina
1.

Com sempre molt adequat aquest article. Llàstima que no arribi als mitjans perquè aquest és un tema candent i cal que tots en prenguem consciència. Posar-se al lloc de l'infant que pateix és la millor manera de donar-nos força per actuar com a ciutadans.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article