Sensellarisme i dret a la l’habitatge: un repte de tots

Aquest mes de maig, Badalona ha comptat 57 persones dormint al carrer i 172 en recursos residencials, infrahabitatges i altres solucions habitacionals. La ciutat -a través de la Taula Sense Llar de Badalona, integrada per entitats d’acció social com Càritas Diocesana, Creu Roja del Barcelonès Nord, Fundació Acollida i Esperança, Fundació Mambré i Fundació Roca i Pi i l’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Badalona- es va mobilitzar la nit del 16 de maig per impulsar el recompte per saber la xifra real de quantes persones dormen al ras al carrer.

En total s’han visibilitat 57 persones dormint a la via pública. A aquesta xifra cal sumar les 172 allotjades en equipaments de les entitats, en pensions, i les que es té constància que s’allotgen en habitatges inadequats o barraques. Una xifra que en l’anterior recompte 2016 no es va sumar en el resultat total però que dona la dimensió de les persones sense un habitatge propi digne a la ciutat, la tercera del país pel que fa a població.

Les xifres malauradament mostren un augment de persones dormint al carrer respecte al recompte de 2016, on se’n van trobar 39. Més enllà de la millora en la metodologia del recompte i l’expertesa dels voluntaris, es fa evident l’increment i cronificació de la pobresa. El context de crisi econòmica d’aquest darrers anys ha accentuat les desigualtats socials també a la nostra ciutat, amb un escenari marcat per l’augment del preu dels pisos de lloguer i la precarietat laboral que afecta especialment als grups més vulnerables. Avui tenir una feina ja no és garantia de poder tenir una llar.

Mirem el sensellarisme com una vulneració al dret a l’habitatge?

El recompte no soluciona de forma immediata cap vida. Els condicionants personals que aboquen a l’exclusió extrema són massa importants: la manca de feina, la pobresa econòmica, la falta d’habitatge, la pèrdua de les relacions familiars i socials, condicionants de salut, de salut mental, d’addicions, el mateix estigma i discriminació social afegit... i fan molt complexa la realitat de vida d’aquestes persones. Però l’exclusió social és un fracàs social i l’hem de veure com a tal. No fracassa la persona que queda ‘fora del sistema’, fracassa el sistema que no ofereix solucions prou bones, alternatives útils o propostes amb mirada de futur per incorporar les persones amb més dificultats. És responsabilitat de tots, no només de les administracions, d’una banda, ser conscients de la complexitat per abordar solucions per aquest col·lectius i, de l’altra, posar a l’agenda de veritat el dret a l’habitatge i destinar-hi tots els recursos que siguin necessaris.