La visibilitat, però sense sensacionalisme, com a eina de qualitat als serveis de protecció a la infància i adolescència

Després de més de 25 anys d’experiència professional en diferents espais i rols relacionats amb l’acolliment residencial, he de confessar que en tenia molta expectativa, i també alguns perjudicis, sobre el tractament del documental ‘Desemparats’, al programa Sense Ficció de TV3.

La presentació avançada i els participants convidats em feia pensar que era molt difícil equilibrar el polièdric escenari de conceptes i institucions on transcorre la vida de tants infants i adolescents a Catalunya. Crec que no vaig equivocar-me.

Vaig trobar, com a mínim, cinc fitxes a la base del puzle presentat.

Demagògia: es pot considerar com un tipus pervers d'oratòria, que permet atreure cap als propis interessos les opinions dels altres utilitzant fal·làcies o arguments aparentment vàlids que després d'una anàlisi de les circumstàncies, poden resultar invàlids o simplistes.

Sensacionalisme: tendència a difondre les informacions d'una manera exagerada, que causi impacte, que cridi l'atenció.

Denúncia: avisar, notificar o fer saber, declarar la irregularitat o il·legalitat de alguna cosa.

Crítica: opinió, examen o judici que es formula en relació a una situació, servei, proposta, persona o objecte.

Reflexió: considerar quelcom amb deteniment. Advertència, comentari o consell amb pretensió d’influir en algú.

Proposta: projecte o idea que es presenta a una persona o grup per tal que ho accepti i doni la seva conformitat per a realitzar-lo.

Des de la meva anàlisi, la demagògia i el sensacionalisme eren molt rellevants a la part de les experiències gravades i recull de les històries narrades al documental, alhora que es transmetia un esforç, no del tot aconseguit, per objectivar i equilibrar l’espai de debat entre agents implicats amb la utilització de les fitxes de denúncia, crítica, reflexió i proposta.

Denunciar implica necessàriament definir allò concret amb el màxim de variables justificatives i contrastades. Amb la suma de temàtiques i d’experiències descontextualitzades i/o d’entorns i moments històrics diferents narrades en primera persona i sense contrastar incloses al documental, es corre el risc de generar sensacionalisme. Jo vaig sentir aquesta sensació en molts moments.

Sóc conscient que no era fàcil. Però per més que es repetís que “la majoria de centres funcionen bé”, malgrat “ens fixarem en els denunciats”, la negativa càrrega històrica, i el desconeixement social ampli pel que fa a l’acolliment residencial ens situen en un escenari on el morbo, les dificultats i perquè no dir-ho, el dolor subjectiu d’alguns processos, no afavoreixen els debats serens que serveixen per avaluar el compliment dels drets dels infants com a ciutadans de l’avui des de l’administració i el grau de satisfacció dels afectats. Menys encara si el debat reflexiu a compartir a la televisió es fa més enllà de la mitja nit.

Tan de bo els consensos expressats al debat pel que fa a la prevenció i al treball amb famílies -entesa com a una estructura de la que l’infant o adolescent és membre actiu- deixi de ser una reivindicació històrica, i es visualitzi als necessaris canvis del Sistema de Benestar ampli dibuixat a les lleis de Serveis Socials de 2007 i dels Drets i Oportunitats en la infància i l’adolescència de 2010.

La reflexió sobre el caràcter universal de les mateixes i les estratègies necessàries tant polítiques, com a professionals i socials per fer-les possibles, podria afavorir uns anàlisis més transversals i la desaparició dels reiterats mites que els professionals de Serveis Socials i la DGAIA es dediquen a treure infants i adolescents a les seves famílies. I que els centres residencials d’acció educativa -CRAE- són espais massificats i lúgubres amb dinàmiques de desatenció, manca d’afecte i maltractaments.

Voldria compartir, una vegada més, la meva preocupació pels llenguatges utilitzats, tant als vídeos com al debat. La generalització de la paraula ‘menors’ per definir als infants i adolescents, atesos a l’anomenat Sistema de Protecció, només va ser excepció en boca de la Sra. Pilar Nuñez, representant de la FEDAIA. Gràcies Pilar per afavorir la normalització i defensar el dret dels infants a ser definits, com la resta de persones, amb el substantiu infant o adolescent i no amb un adjectiu que els minoritza. Desprès de 4 anys de la seva publicació, segueix sent vigent i d’obligat compliment el document ‘Com informar dels maltractaments infantils. Manual d'estil per a mitjans de comunicació’.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article