El problema de treballar a partir de categories és que esborren la persona

L’educació social aborda aquelles situacions que entén que són un “problema social”, però també sap que quan es treballa a partir d’aquestes categories com ara ‘persona desocupada’ o ‘en risc d’exclusió’ es corre el risc d’esborrar allò particular del subjecte i -sense voler o sense saber-ho- estar promovent un trànsit d’una exclusió per motius econòmics a una exclusió justificada per motius que culpabilitzen al subjecte. Reduint-lo a categories de gestió, esborrant la possibilitat fins i tot de l’acte educatiu.

És per aquest motiu que és necessari prendre consciència que nombrar certs perfils poblacionals o certes situacions ja és una manera de construir realitat. I això, ens obliga als professionals a ser crítics amb el nostre propi objecte d’actuació.

Explico tot això arran de la lectura d’unes reflexions de Manuel Calvillo al seu bloc que us recomano i que apunten a diferenciar “buscar feina” de “buscar-se la vida”. Apunta una qüestió important en tant que ens permet entendre les situacions que estem nombrant. Mentre “buscar feina” remet a un ideal de treballador que es pot realitzar personal i econòmicament a través de la feina, “buscar-se la vida” remet a una necessitat bàsica. El subjecte que trobem al darrera de cadascuna d’aquestes dues situacions no és el mateix.

Aquesta és una confusió habitual en el llenguatge de les polítiques d’ocupació i nega quelcom fonamental: no hi ha feina per a tothom i la solució que es dóna és competir. El llenguatge de la competència i de la competitivitat fa possible que tractem la persona com a buscadora de feina quan en realitat s’està buscant la vida. Promou el seu aïllament davant de les dificultats de trobar un lloc en el mercat de treball i aconsegueix traslladar a la persona aquest problema.

Cal tenir clar que el subjecte en atur, en tant que problema social, difícilment escapa al seu destí si no es dona un canvi de lloc, si no es promou un altre lloc social que pugui ocupar i se l’ajudi a ocupar-lo. És des d’aquesta posició que el primer que hem de fer és posar entre parèntesi, entre cometes, en dubte, allò que l’encàrrec social marca com al seu subjecte d’atenció. Posar en interrogant la definició d’aquest subjecte i la relació de les atribucions que se li pressuposa.