Violència patriarcal: quan l’agredida és en el punt de mira, i no l’agressor

Fa poc més d'un mes va aparèixer un compte de Twitter molt polèmic sota el nom d'@AgressorsMusica, l'objectiu del qual és denunciar públicament i de manera directa agressions masclistes comeses per músics. El procediment és aquest: qualsevol dona que consideri que ha estat atacada, ja sigui en forma d'abús, d'intimidació, de coerció o derivats, pot escriure a aquest col·lectiu i denunciar la seva situació. La gestió del compte ho publica en tots els casos, sense passar per cap sedàs, sense valorar-ne el grau i, el que interessa especialment en el tema que ens ocupa, sense posar mai en dubte la seva veracitat.

A simple vista una ja pot detectar els defectes i els perills d'una eina d'aquestes característiques, l'arma de doble tall que suposa. Però el que és evident, agradi o no, és que el sorgiment d'aquest compte ha posat alguns temes a sobre la taula que normalment no surten a la llum, o no es deixen sortir, i que no són exclusius del món de la música. Un d'ells, del que em vull ocupar en aquest article, és el fet que la presumpció d'innocència de l'agressor arriba al seu màxim exponent quan es tracta de violència patriarcal. El #josíqueetcrec extrem i sense condicions que aplica el compte d'@AgressorsMusica està als antípodes del pensament dominant.

És una obvietat tan fonamental que ningú no "hauria" de ser condemnat, ni judicialment ni moralment, sense proves sòlides que no veig la necessitat d'haver de justificar aquest punt. El que pretén aquest escrit és reflexionar al voltant de per què no es tallen sota el mateix patró totes les casuístiques i per què en casos de violència exercida cap a les dones el patró de judici s'esbiaixa especialment.

Vaig a intentar d'explicar-me millor

És una premissa inqüestionable, almenys sobre el paper, que tothom és innocent fins que no es demostri el contrari i el que s'ha de demostrar davant d'un tribunal és la culpabilitat, en cap cas la innocència. Però també és veritat que l'ésser humà, fins i tot el més honest, té la capacitat de jutjar i l'exerceix contínuament en el seu dia a dia, amb o sense proves, conscientment o inconscientment, justament o injusta. Podríem jugar a negar que això sigui cert, i afirmar que els judicis només es produeixen als jutjats, però no seria més que un autoengany infèrtil. La gent jutja contínuament, al carrer, als mitjans de comunicació, a la feina... a tot arreu. Que no tingui conseqüències legals no vol dir que s'hagin de subestimar, perquè solen venir acompanyats d'altres efectes: l'exclusió social, repercussió en l'autoestima, aïllament, rebuig, guetització...

Si algú dubta dels judicis populars paral·lels, només cal que recordi a Ana Julia Quezada, que encara no ha passat per un jutjat. Heu sentit algú que alci la veu reclamant la seva innocència fins que un jutge digui el contrari? No, l'opinió pública ja fa temps que la va condemnar.

Doncs bé, aquest tipus de judicis (o prejudicis) solen quedar en total suspens i ens convertim en els éssers més cauts del món quan es tracta de violència patriarcal. En aquest punt, qualsevol prudència és poca a l'hora d'acusar a l'agressor. Crec no equivocar-me gaire quan dic que si no hi hagués hagut un vídeo la noia agredida per la Manada ho hauria tingut molt més cru perquè el judici popular acusés els seus violadors (si, violadors, no agressors). I tot i així, la gravació va acabar girant-se-li en contra i la condemna va ser escandalosament insuficient.

El sexe femení viu molt més exposat al judici públic en general, i quan gosa portar a terme accions o comportaments que posen en dubte l'estructura patriarcal es despleguen totes les mesures de desacreditació possible.

El punt de mira es fixa en l'agredida en comptes de en l'agressor. És per això que quan una dona denuncia una agressió masclista ha de demostrar com va passar, sota quines circumstàncies, amb quins efectes i, el més trist de tot, que ella no va provocar-la. Si alguna d'aquestes preguntes no rep la resposta que s'espera, la denúncia es converteix en fum. Hi ha tot un discurs creat i quasi institucionalitzat que recull frases per cada tipus d'agressió, verbals i físiques, intimidació o humiliació: “No crec que n'hi hagi per tant”, “Al final no es podrà dir res”, “No sabem que va passar”, “Nosaltres no hi érem, no som ningú per opinar”, “Com podem saber que no va donar el seu consentiment si anava molt beguda”, “Està exagerant”, “Doncs jo la veig bé, no crec que li hagi generat cap trauma”, “Ara resulta que tot és masclisme”, “Noia, si només era un piropo”, “Si va vestida així, què esperava?”, Si ha pogut refer la seva vida senyal que no li va afectar tant”, i un llarg etcètera. En els casos d'agressió física on la violència és sobre el cos femení la irresponsabilitat d'aquestes actituds és flagrant, ja que la perversa conclusió final és que només si hi ha lesions greus, o molt greus, pots demostrar que vas oposar resistència.

Amb tot això no pretenc que deixem la raó de banda i tornem a plantar la forca a la plaça del poble. El que dic és que cal que siguem conscients que no som objectius, ni jutgem els delictes per igual, i de fins a quin punt el patriarcat camaleònic, amòrfic i omnipresent, estén els seus tentacles fins a l'inconscient col·lectiu per condicionar les creences i, per tant, els judicis.

Que no ens la colin. Mereixem ser cregudes o no com la resta de víctimes d'altres delictes, a ser jutjades o no pels nostres actes, valorades o no per les nostres paraules, en cap cas per la nostra condició de dones. Això encara queda lluny, és cert, però el que preocupa més a aquesta que escriu és el fet que es pretengui negar això sota el tel d'una falsa racionalitat.

El compte citat a l'inici de l'article publica qualsevol denúncia que li arriba a les mans. No es contrasta, es dona tot el crèdit i aquest ha estat la seva principal font de crítiques. Doncs bé, la societat està fent exactament el mateix però al revés: posa en dubte la paraula de la dona agredida per defecte. Anem amb compte perquè només veiem els defectes de l'altra i la palla del propi ull ens està deixant cegues a totes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article