I després del ‘Sense Ficció’, què?

Després de l'emissió dels dos capítols de la minisèrie documental ‘Desemparats’ al programa Sense Ficció de TV3, des del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC) hem vist com sorgia la polèmica sobre el funcionament del sistema de protecció a la infància. D’aquests documentals se n’ha parlat molt i des de veus diverses, al bar amb els amics, a casa amb la família, a la feina amb els companys. Veus diverses que expressaven malestar amb el qual el programa denunciava.

Com a col·lectiu ens sorgeixen moltes preguntes com a pòsit de la visualització de la minisèrie: és normal que els professionals puguin veure perillar la seva feina per denunciar injustícies amb els infants? És necessari que aquesta denúncia doni una imatge d’heroïcitat? Som, les educadores i els educadors socials, uns herois quotidians? O som uns professionals amb feines precàries?

Cal que aprofitem aquesta sacsejada mediàtica per reflexionar sobre com la professió pot assenyalar i tractar els malestars i dubtes que han sorgit. I, sobretot, per recuperar el consens sobre el qual ja fa temps que vam decidir com a col·lectiu que calia fer: revisar el sistema de protecció a la infància i l’adolescència.

Sempre hem treballat, i seguim fent-ho, per aportar a l’administració propostes de millora del sistema, del qual assenyalem diferents problemes, tant en prevenció com en promoció, atenció i protecció.

Com ja hem anat dient en diferents moments, no es fa un veritable treball preventiu. El seguiment que es pot fer des dels Serveis Socials o dels Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència en territori, sovint no garanteix la intensitat d’intervenció necessària amb les famílies. Apostem per un programa d’acompanyament a les famílies en la cura i atenció dels infants i adolescents, amb la creació d’una nova figura específica, que desenvolupi la seva feina al domicili familiar.

Critiquem la rigidesa del sistema, que no s'adapta a les necessitats de l’infant.

Caldria adaptar la mesura de protecció tant com sigui necessari, a allò que necessiti l'infant o adolescent en cada moment. Els protocols sovint són rígids i no contemplen situacions singulars.

Pel que fa a l’atenció residencial, assenyalem que l'actual ràtio a la Cartera de Serveis no s'adequa a les necessitats actuals. Caldria revisar aquesta ràtio, incloent-hi el factor de “ràtio qualitativa”, més enllà del de “ràtio quantitativa”. És necessària la contractació de personal educatiu de reforç per atendre infants i adolescents amb necessitats educatives específiques, bé sigui per discapacitat, alteració de la conducta, o qualsevol altra mena, sempre que estigui justificat.

Ara, doncs, rescatant tota la feina feta anteriorment, volem crear un espai en el qual deixar assentades unes bases d’acció per fer el seguiment i garantir la implementació d’un futur sistema de protecció en el qual s’actualitzin les noves demandes i tendències socioeducatives. Per això, des del CEESC hem convocat novament a tots els agents a treballar per la millora del sistema, perquè com deia l’activista i polític Jaume Botey: “No hi ha res més reaccionari que creure que no hi ha res a fer”. I els educadors i les educadores socials no ho som pas, de reaccionaris.

Ara toca reflexionar, connectar, col·laborar, supervisar i, sobretot, explicar-nos a nosaltres mateixos, i no deixar que s’expliqui la nostra professió des d’unes altres veus i amb uns altres ulls.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article