Artesans i professionals (2): la pèrdua


“Tu ausencia me traspasó/como un hilo a una aguja/Todo lo que hago está cosido con su color” (Separación de W. S.Merwin)

“El duelo puede ser una carga, però también un ancla. Te acostumbras a su peso, cómo te mantiene en su lugar” (Sarah Dessen)

La pèrdua és una emoció, un sentiment que tots hem reconegut o reconeixerem en algun moment de la nostra vida. Tots hem donat suport amb paraules o gestos a una persona en un moment de pèrdua o de dol. A vegades, simplement amb una mirada que arribava a la zona afectada de l’altre.

Existeixen àmbits professionals on la pèrdua és molt present i forma part de l’ofici que es desenvolupa. Aquests àmbits professionals són tots aquells que es troben relacionats amb la cura de les persones. Cura de les persones en residències o hospitals, on la lluita per la vida és constant. Però hi ha altres espais professionals on la pèrdua és present de forma més indirecta: els centres residencials d’acció educativa, els camps de refugiats, un carrer devastat per la guerra o per les drogues. Però en totes aquestes tipologies de pèrdues només hi ha una possible manera d’actuar, la més propera i senzilla: acompanyar-la des de l’honestedat, la sinceritat i la senzillesa dels nostres gestos més naturals i de veritat.

Perdre a algú o a si mateix és dur. És trencar amb moltes emocions i reconèixer-ne de noves que no sabies on eren. Els educadors socials ens trobem sovint amb aquests trencaments vitals, amb aquestes buidors existencials en edats encara massa innocents i que han deixat de ser-ho. Ens trobem amb molts dubtes de com treballar tot això, sense que ens arribi a trencar per dins. Sense que “ens afecti”. La pèrdua afecta. La pèrdua toca a la persona que la rep però també a la persona que acompanya i a l’entorn on es troba. Les pèrdues dels usuaris dels CRAE són pèrdues que han de veure amb el vincle familiar i amb l’adult. És la pèrdua d’allò que et va permetre entrar a la vida, en aquest món on ara et trobes i no entens. No és una pèrdua física (de final d'una vida o de l’evolució d’una malaltia) és una pèrdua de l’arrelament emocional a la vida, del voler ser i pertànyer a ella.

Els nostres usuaris quan ens arriben als centres, ja han intentat “ser” o “comportar-se” com els altres. Ja han intentat omplir aquesta sensació de buidor amb altres experiències més properes als adults progenitors que als seus iguals. Es mostren de forma diferent i es reconeixen en aquesta diferència, en aquest poder que el desarrelament emocional els ha donat. I llavors, arriben als CRAE i tot això se’ls desmunta, poc a poc, sense adonar-se'n, tornen a intentar acceptar el seu rol d’infants o adolescents. Rol que prové de la descomposició personal i afectiva d’allò amb què van arribar i el reconeixement i acceptació del nou paper vital i emocional. És a dir, de l’acceptació d’una altra pèrdua, la pèrdua d’allò que em donava sentit i existència en aquest món.

Quina hauria de ser la nostra intervenció amb aquestes pèrdues? Com actuem? Què hem de fer? En quins moments cal donar-li més presència i en quins altres només observar? Podem acompanyar sense haver sentit una pèrdua important en les nostres vides personals? Estem tots preparats i formats per sostenir la pèrdua?

Com a professionals de la vinculació i l’acció educativa, ens apropem a ella des de l’assistència, des de la cura, des d’un acompanyament on ajudem a posar paraules a allò que mostren i senten. Facilitem accions que puguin ajudar a tancar pèrdues o a reparar aquelles que formen part de les emocions més primerenques de les persones. Apostem per un canvi, creiem en la possibilitat resilient de l’acceptació d’allò que no hi és, del que no forma part de nosaltres mateixos, encara que el desig, passa per tornar-hi a ell, a allò que ens ha donat sentit. A vegades, fins i tot, ens atrevim a posar paraules significants d’allò que veiem i acompanyem. Paraules d’esperança i de consol, paraules assistencials que curen i poden acompanyar. Paraules que es poden convertir en promeses que consolen però no sabem si podrem mantenir o fer que siguin certes. A vegades, m’he preguntat a qui curen aquestes paraules? A ells o a nosaltres? Com a professionals, acceptem aquesta dificultat en l’acompanyament de la pèrdua? O creiem que estem capacitats, per uns estudis o una experiència professional, a fer-ho?

Penso en els artesans. En aquells artesans que encara guarden els records i les imatges de les seves primeres obres. Aquelles que els han fet millorar. Aquelles que ja no hi són, físicament. Penso en els artesans de la nostra professió. Aquells artesans amb els que hem compartit moments de treball. Els artesans que acompanyen des del respecte, des del silenci i des de l’honestedat. Els artesans que posen amor a la pèrdua i als subjectes amb qui treballen i acompanyen. Els artesans que miren als ulls amb la sinceritat que pot donar una mirada de vidre, una mirada trencada i fràgil però respectada. A les paraules que no diuen però tots sabem. Als silencis que reconforten i a l’abraçada que s’agraeix i dóna caliu. Són artesans que no assisteixen a l’altre, simplement acompanyant. Són aquells que no confonen el que et demana l’altre amb la pròpia necessitat. Aquells que no volen canvis, sinó, simplement, acceptar allò que està succeint. Els nostres artesans de la pèrdua són aquells que posen l’amor incondicional sense demanar res a canvi, sense esperar paraules d’agraïment. Simplement acompanyen en el dol, en la pèrdua per poder ser acceptada i que el subjecte pugui veure’s en altres possibilitats, en altres fites. Veure’s amb una altra mirada i en un altre lloc. I això, aquesta possibilitat, només ho poden oferir els artesans de l’acció educativa i del vincle, aquells que respecten el dol i la pèrdua dels que són rebuts, dels que arriben de nou i, simplement necessiten que algú els ajudi a trencar-se per poder tornar a ser.

I tornar a ser per ser-hi.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article