Aquests darrers dies, hem pogut veure quina importància tenen els mitjans per crear opinió al redós d'informacions certes… o no tant, poc contrastades amb la realitat majoritària o, fins i tot, amb la veritat dels discursos dels que es deleixen davant les càmeres i de l’absència d’opinió d’aquells que podrien desmuntar tot l’argument, explicant de primera mà què hi ha del cert de tot el que es diu.
Hem pogut veure com es fa créixer quelcom que s’anuncia com la descoberta periodística del forat negre més llunyà a cop de fer llenya de professions, institucions, projectes o serveis, siguin o no del territori pel qual s’emet majoritàriament un programa.
Com si d’una roda perversa es tractés, allà han estat penjats tots i cadascun dels actors del sistema de protecció: entitats pèrfides i perverses, aprofitades i criminals; educadors maltractadors; institucions públiques que deleguen responsabilitats; professionals a sou, gairebé mercenaris, a més d'incompetents... Això sí, sempre des de l'esperit constructiu i apreciatiu de deixar en bon lloc els que responen, treballen, s'esmercen com cal i sempre defensant que el sistema respon, no es vagin a pensar!
Qui s'ho pot creure això? Quan l'exposició dels casos és de part, sabent, a més, que els professionals mai entrarem a airejar casos particulars en públic malgrat poder rebatre'ls? Quan la major part dels exemples de centres i recursos són de fora de Catalunya? Quan s'exposen imatges aberrants, per TOTS, i dic TOTS, rebutjades, d'infants lligats per il·lustrar el tracte que reben? Quan l'argument a la pregunta de per què no s'explica el que funciona és que ja es va fer un programa el 2015 on s'explicava? Quan....?
No, la realitat no és la que es va mostrar al Sense Ficció. Ho dic conscient i compromès amb la defensa dels infants/adolescents/joves, sabedor des de dins del funcionament, vocació, resultats i control que existeix al voltant de la protecció dels infants/adolescents/joves; i, no oblidem, del treball educatiu i tècnic avesat a possibilitar entorns familiars segurs, afectius i responsables per evitar la institucionalització o promoure el retorn a l'entorn familiar.
No cauré en el parany de semblar portaveu de ningú més que d'allí on estic vinculat professionalment, però des de aquí, amb fermesa i convicció, dic que el que es va mostrar no és ni representatiu ni, en alguns dels seus aspectes, cert, i per tant no pot ser considerat com a informació. És desinformació.
Creieu sincerament que aquests programes han fet més bé que mal? Hauríeu de sentir les crítiques dels propis adolescents tutelats que s'han sentit maltractats, assenyalats i revictimitzats en veure com se'ls feia part del pastís, sense reconèixer-se.
Heu pensat en les preguntes que molts d’ells van haver d’escoltar d’altres companys que saben que viuen en centres? Podeu imaginar el retrocés que ha suposat per a alguns processos en els que s’estava treballant l’habilitació parental pel retorn? El que molts d’aquests pares han anat a qüestionar als centres que està passant amb els seus fills? Podeu imaginar el dolor profund que pot sentir qualsevol infant que hagi pogut percebre com s’escampava a tort i dret la seva imatge, la seva història, el seu nom?
Aquí no val el "Ho sento. Jo soc clar i dic el que penso", perquè el que penses que saps, TV3, i que brandeixes com a veritat virginal, acaba posant a la banda errada als protectors i a la banda certa als botxins.
És cert. Ningú és perfecte, i qui a més no ho vulgui ser, i a consciència erri o no esmeni, que pagui! Però si parlem de justícia, parlem d'equilibri. Ja ens ho mostra la deessa amb la seva balança, i en aquest cas, s'ha carregat exclusivament el platet de la tara.
No és just, a més de no ser cert! Començo a creure que fins i tot els programes comencen a tenyir-se de groc, però no del groc alliberador sinó del groc sensacionalista, l'expulsor de bilis, el groc àcid i aspre, el groc roent.
Em costa creure que carregar contra tota l’acció educativa d’una professió, o contra la suposada ineficàcia de tants equips tècnics, es faci a bé dels infants, sobre tot d’aquells infants i adolescents que en la seva gran majoria, estimen els seus educadors.
Moltes gràcies David com a professional de l àmbit i persona agraeixo la teva veu i les teves reflexions, ho has clavat.
El Sense Ficció de TV3 ha clavat en les últimes setmanes dues fuetades en la consciència de tothom qui s'hi acosti i tingui una mínima capa d'humanitat: Desemparats.
El dolor i Desemparats. L'abús. Dos treballs periodístics de primera qualitat, atrevits i exhaustius.
Esbossen la crueltat amb què el sistema de què tots ens hem dotat maltracta alguns nens i alguns adults. La polèmica que ha generat l'emissió de la minisèrie documental és preocupant, per com d'equivocada està.
Si el problema és que Desemparats posa el focus en un grapat d'errors greus però puntuals de la xarxa de protecció de menors és que com a societat hem perdut moltes capacitats, entre elles, la crítica.
De debò és aquest el problema?
Que un programa de televisió tregui a la llum només els casos on el sistema falla?
La polèmica, el problema, l'escàndol hauria de ser que aquests casos existeixin, no que s'expliquin.
El sistema, la societat, tots nosaltres estem obligats a vetllar perquè aquestes excepcions, per molt minoritàries que siguin (cosa que caldria demostrar) no es tornin a repetir. Perquè mentre ens emmascarem en la majoria que funciona bé, oblidem que cadascun de nosaltres en qualsevol moment es pot convertir en la minoria, en la falla del sistema, en la taca.
Em pregunto en quin article de quin apartat de quin capítol de quin annex de quin document legal consta que uns agents de policia hagin de tirar a terra la porta d'una casa i arrencar un menor dels braços de la seva mare.
On està escrit que uns pares han de tornar destrossats de la llar d'infants, perquè un tècnic de l'administració hi ha anat abans a endur-se el seu nadó sense avisar?
Dubto que enlloc es reguli el maltractament físic i mental a què se sotmet els nens tancats en determinats centres, on se'ls aïlla de la família i de l'entorn, i se'ls degrada com a persones.
Casos de parelles que es trenquen i que entren en un procés de separació bèl·lic deriven en decisions exagerades i de conseqüències irreversibles per als fills.
Una adolescent que a més d'haver d'assumir el trencament del nucli familiar, veu com d'un dia per l'altre, l'obliguen a deixar casa seva, les seves coses, els amics, l'escola i conviure en un centre amb desenes de nois més, compartint roba com si fos una comuna, obligada a tallar-se el cabell...
En tots els casos que recull Desemparats, és un tècnic qui pren la decisió, sobre el paper, per protegir el menor.
Però de quina protecció estem parlant quan l'únic que es genera és patiment, ràbia, impotència, dolor?
Mentre hi hagi un sol cas en què es cometi una injustícia tan dura i flagrant com les que es recullen a Desemparats, l'únic que cal esperar de les institucions que en són responsables és una disculpa i un examen a fons per identificar i corregir els mecanismes que han fallat.
El mal a aquests menors i adults que surten als reportatges ja està fet i ells l'han assumit de la millor manera que han sabut, amb l'estat en contra, sols.
Ara cal afrontar-ho, deixar de mirar cap a una altra banda, assumir que per molts casos d'èxit, n'hi ha alguns que fracassen.
Si com a persones, com a institucions o com a societat no som capaços d'identificar les errades pròpies i abordar-les, ens estem desprotegint a nosaltres mateixos. Pitjor encara, en aquest cas, estem desprotegint i ferint els més vulnerables del sistema. Per molts drets i moltes convencions que pengem de la paret.
Aquesta reflexió, és de Laura Rosel @laura_rosel, però la faig 100X100 meva
http://www.fotlipou.com/hi-ha-vida-mes-enlla-del-barca/3408-on-esta-escrit.html?utm_content=buffer018bb&utm_medium=social&utm_source=twitter.com&utm_campaign=buffe
De hecho tengo en mis manos, una resolución administrativa del Colegio de Trabajadores Sociales de Catalunya, dónde está entidad admiten que existe falta de diligencia en algunos casos. Evidentemente todo esto repercute en informes erróneos y en retiradas injustas de menores de su núcleo familiar.
Se ha planteado el dolor que siente el menor, cuando no puede estar con su familia?, el sentimiento de culpa, de frustración y de indefensión ante la retirada de un menor que sufre la familia?
Dónde está Themis, en esos casos?. Jugando con su balanza de la justicia!, injusta para un menor que no siente el calor de su hogar, su familia. Es mejor que la Administración los encierre en una CRAE con decenas de menores sin el cariño de su familia, sin las personas que los quieren.
Se habla de una realidad tangible, la retirada de un menor sólo la tendría que ordenar un Juez con una orden judicial.
No personal administrativo con una resolución administrativa. Es evidente que se necesita un cambio radical en protección del menor.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari