El preu de trencar el silenci

Fa unes setmanes es va fer pública la sentència de La Manada i els carrers i les xarxes socials es van omplir de paraules. Després de dos dies, la periodista i escriptora Cristina Fallarás iniciava una campanya amb el hashtag #Cuéntalo, on milers de dones van fer públiques les històries de violència viscudes, majoritàriament en primera persona, però també en nom de les que ja no les podien explicar. El món es va omplir de paraules contra la violència patriarcal. Personalment, vaig emmudir.

Llegint cada tuit, cada història, cada article, he pogut connectar amb el dolor, la ràbia, la por de cadascuna de les persones que els escrivia i he resignificat moltes de les meves experiències silenciades, posant nom als episodis i mirant-los a la cara. En algun moment, revisant cadascun d’aquests episodis, cada vegada, m’he preguntat: d’on neix aquest silenci?

El primer d’aquests silencis es remunta a quan tenia aproximadament 11 anys. Per primer cop vaig ser conscient que era vulnerable, que el meu cos podia ser considerat un objecte i que no sempre es tindria en compte la meva voluntat. La por em va paralitzar. Incapaç d’aturar res del que passava vaig esperar que fos l’endemà per carregar la culpa, la por, la vergonya i el fàstic i portar-les a la primera adulta de confiança que tenia al meu abast, perquè m’expliqués què n’havia de fer de tot aquell pes. La resposta va ser clara: el que m’havia passat no era important perquè no tindria conseqüències; era, efectivament, vergonyós, perquè no ho explicaríem a ningú més i havia passat perquè jo no ho havia aturat. Aquella història no va ser explicada, no va arribar mai a casa. El silenci, en canvi, es va instal·lar.

Durant el primer trimestre de 2018, d’acord amb les dades del Ministerio del Interior, a Espanya es van denunciar quatre violacions cada dia, una cada sis hores. La xifra és tan alarmant que ens sembla que hem descobert un nou fenomen, però el sentit comú ens porta a pensar que les denúncies augmenten perquè els silencis s’estan trencant. Ara bé, quin és el preu de trencar el silenci?

Si revisem el procés pel que passa algú quan denuncia una agressió sexual hi trobem, per sistema, el qüestionament continu. Sí, per sistema. Per sistema haurà d’explicar un mínim de quatre o cinc5 vegades el que li ha passat. Per sistema haurà de donar explicacions sobre on era, què feia, com vestia, de què coneixia a aquella persona o si quan deia que NO, ho va deixar prou clar. Per sistema, i en nom del sistema, haurà de demostrar que allò que intenta superar, que vol esborrar o que la paralitza, efectivament va passar. Gràcies al sistema passarà hores sola sense entendre ni decidir què passa, mentre al seu voltant, la gent que l’estima no sabrà com mirar-la ni què dir-li. I quan al cap d’un temps li sembli que ja s’ha acabat, el sistema la citarà de nou perquè s’enfronti a les paraules que va poder utilitzar i li preguntarà si eren veritat, en nom de la justícia.

Trencar el silenci avui surt molt car. Suposa exposar-se al maltractament institucional, a l’estigma social que dicta com ha de ser una dona violada i a un procés que, massa sovint, es basa en mites i falses creences sobre el funcionament de la memòria i les reaccions humanes a la por.

El problema és social i greu, les xifres parlen per si soles. Tan social i tan greu que és responsabilitat de tots i, per tant, no pot recaure en les dones la pressió de solucionar-lo. Això no se soluciona perquè més dones denunciïn, de la mateixa manera que no denunciar-ho no ens fa culpables. No és imprescindible trencar el silenci, el que és essencial és que no hi hagi més agressions, que teixim una resposta social respectuosa, justa, reparadora a l’alçada de qui pugui i vulgui trencar-lo, i que estiguem sempre disposats a escoltar i preparats per acompanyar. No ens podem fixar com a objectiu que augmentin les denúncies si no ens assegurem, alhora, que denunciar conduirà a un espai de seguretat on la dona sigui reparada i no malmesa. I si algun dia ho aconseguim, i tot i així hi ha qui no vol denunciar per evitar el judici, li haurem d’evitar també un judici social. Perquè faci el que faci estarà bé. Perquè la lluita contra la violència sexual no és responsabilitat de qui la pateix. No ho pot ser.