Housing First: Com desestigmatitzar-se d’un col·lectiu que ja no et pertany?

Tal com va dir Erving Goffman, en l’àmbit de la sociologia, la paraula estigma s’atribueix a una condició, comportament o tret característic que fa que la persona que la carrega passi a formar part d’una categoria social amb connotacions negatives i les marca de persones culturalment inacceptables i fins i tot inferiors.

El major problema d’aquest mot pronunciat és l’acceptació que en fa la persona que el pateix. És possible desfer-se d’aquest equipatge? És viable? Els professionals creiem en una possible desestigmatització? Estan preparades les persones a desfer-se d’aquest núvol i veure més enllà? Quan deixen de convertir-se en persones en situació de sense llar?

Des que vàrem començar amb el projecte ‘La casa primer’, basat en la metodologia Housing First, hem pogut anar observant com es gestiona aquest estigma atribuït a les persones en situació de carrer i com afecta en el desenvolupament del procés cap a la reintegració social i comunitària.

Podem observar que per moltes d’elles, una vegada passen a formar part del projecte, volen trencar amb la seva vida anterior i es desfan el més aviat possible de les connotacions que fomenten l’estigma, com per exemple, la cura personal, afaitar-se, tallar-se els cabells, netejar-se, desprendre’s d’objectes... Per una altra banda, també hem pogut observar com d’altres, els hi costa molt més desfer-se d’aquelles “senyals” que els identifiquen amb el col·lectiu i ho utilitzen a favor seu per tal d’afavorir-se dels pocs “privilegis” que els hi atorgava formar part d’aquest col·lectiu. Un últim grup no disposa o no coneix altres maneres de fer i d’una manera més espaiada van percebent el seu potencial i a poc a poc van emergint cap a la superfície i van allunyant-se d’allò que en una ocasió van acceptar i normalitzar.

En tot aquest procés, es van adonant sobre com la societat que una vegada els va titllar d’inferiors, poc a poc, els accepta i “comparteix” l’espai més socialment normalitzat. Fet que els empodera i els motiva per poder participar activament en el seu entorn més proper.

Un dels participants sempre explica que ja no li donen diners quan el veuen. Abans de formar part del projecte, comenta que mai havia demanat res, però quan el veien buscar menjar als contenidors, se li apropaven i li donaven alguna moneda. Ell ho vivia avergonyit i de fet ho feia sempre i quan no hi hagués infants al voltant. El fet de no sentir-se observat i criticat per la resta de la societat fa que ell mateix trenqui amb l’estigma que tenia d’ell mateix i d’aquesta manera, mostrar-se amb orgull i presentar-se com un més dins de la mateixa societat que l’excloïa.

Cal parlar també sobre els professionals que treballem juntament amb aquest col·lectiu. Moltes d’aquestes persones, un cop ja tenen la seva llar, segueixen vinculades als diferents serveis dirigits per a persones en situació de carrer. És obvi que partim d’un període d’adaptació i no és fàcil, però en moltes ocasions es tendeix a sobreprotegir a la persona i això només fa dificultar i alentir el seu procés d’integració i d’empoderament.

Molts cops s’ha de fomentar aquesta desvinculació per afavorir-los i deixar de banda l’assistencialisme més paternalista, sempre i quan la persona estigui preparada i estigui introduïda en els serveis “normalitzats” del seu entorn més proper i deixar així d’autoproclamar-se persona sense llar per convertir-se en un ciutadà del món, més.