Una qüestió d'oportunitats

Aquests darrers dies estava pensant que la vida és una loteria. Evidentment, al llarg de les nostres vides se’ns van presentant alternatives, opcions entre les que hem d’escollir i que ens van condicionant el nostre futur. Si l’encertem, podem tenir una vida més plàcida, però si no l’encertem, ens podem anar trobant obstacles que hem d’anar superant amb majors o menors dificultats.

Però si anem al punt de partida, els primers condicionaments territorials, socials, econòmics, polítics o culturals no els escollim nosaltres, sinó que ens toquen per pur atzar. Cap de nosaltres ha escollit la família en la que néixer, ni el país, ni el barri, ni el color de la nostra pell, ni la casa on vivim, ni la riquesa o pobresa familiar, ni l’escola on estudiarem quan anem creixent, ni les activitats extraescolars, ni on vaig de vacances (si puc anar-hi) quan soc un infant, ni si tinc l’oportunitat d’estudiar una segona o tercera llengua... En definitiva, estem tant condicionats que, si he estat afortunat i he nascut en un país fortament desenvolupat des del punt de vist econòmic o en una família amb poder adquisitiu elevat, tindré una sèrie d’oportunitats de les que no podré gaudir si he nascut al mig de l’Àfrica o Amèrica llatina, o bé a Catalunya però al barri del Raval o Nou Barris, en el sí d’una família sense recursos econòmics. I aquest va ser un dels motius que em va portar un dia a dedicar-me professionalment al tercer sector social i, en els darrers anys, amb els infants més vulnerables del nostre entorn més immediat.

I bàsicament he estat reflexionant sobre quatre aspectes rellevants:

Els meus fills són uns afortunats perquè no els hi ha faltat res en aquesta vida. Quan han necessitat un suport escolar, l’han tingut. Quan han necessitat posar-se aparells a les dents, se’ls han pogut posar. A la seva edat han pogut fer alguns viatges considerables a diversos llocs del món on jo no hi estat en la meva vida. I quan veig que els infants del Raval no poden gaudir d’algunes d’aquestes qüestions, penso que ha estat una qüestió d’oportunitats. D’aquí ve el meu compromís amb els infants del Raval, perquè puguin gaudir de les mateixes oportunitats que molts altres infants de la seva edat i del seu entorn més proper.

En segon lloc, he de se capaç de transmetre als meus fills uns valors que els permetin valorar l’esforç personal i guanyar-se les coses per sí mateixos. Per tant, els he de fer reflexionar perquè s’adonin de que tot el que tenen no ho tenen perquè s’ho hagin guanyat ells, sinó perquè han estat afortunats i els ha tocat la loteria. Però la vida no és així. A la vida s’ha de lluitar, s’ha de treballar, s’ha d’esforçar, s’ha de ser constant per aconseguir el què un vol. I, per altra banda, hi ha nens i nenes que, per més que s’esforcin, si l'entorn els hi és advers, difícilment tindran forces per tirar endavant. D’aquí ve la responsabilitat col·lectiva que tenim com a societat de facilitar eines i recursos que permetin els infants més vulnerables tenir oportunitats que els possibilitin sortir de la seva situació i tenir un futur esperançador.

També, en aquest sentit, és fonamental el compromís del nostre Govern i de totes les administracions públiques per a impulsar polítiques inclusives que permetin tenir més oportunitats a les persones excloses. I això vol dir, necessàriament, inversió econòmica i pressupostos, renunciant a altres comoditats de la societat.

Finalment, hem de seguir apostant per l’educació. Els infants que poden rebre una educació de qualitat tenen més oportunitats de tirar endavant que els que no hi poden accedir. Per aquest motiu, l’aposta de la societat per l’educació dels nostres infants ha de ser un tema prioritari.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article