Artesans i professionals (3): l'amor

“Quiero que luches por mí. Eso es lo que siempre he querido”. (Max Kenton al seu pare, Charlie Kenton. Acero puro, 2011).

“Aquests professors no només compartien amb nosaltres el seu saber, sinó el propi desig de saber. I em van comunicar el gust per la seva transmissió” (Daniel Pennac. Mal d’escola, 2007)

Avui parlarem de l’amor. És un concepte clàssic. Una idea que ha donat molta literatura, des de l’assaig fins a les novel·les que tots i totes tenim al cap. L’amor és una eina professional. És un element més de la nostra tasca. De la tasca professional d’aquells que decideixen dedicar-se a l’acompanyament a les persones en diferents àmbits (escoles, hospitals, centres residencials,...). L’AMOR en majúscules de voler acompanyar a algú i de mostrar-li que pot contar, en algun moment de la seva vida, amb tu.

L’educador social és un professional de l’amor als altres, de creure en l’altre, d’acompanyar l’altre i d’intentar percebre allò que el diferencia de qualsevol altre i el fa únic, diferent. L’educador social descobreix altres mirades, altres possibilitats, des de l’amor, un amor incondicional cap a l’altre. I ho fa utilitzant diferents eines, instruments que domina i que fan de la seva feina quelcom únic i especial.

Ho fa des de l’observació acurada de l’altre, del subjecte a qui acompanya. Ho fa des de la reflexió amorosa del subjecte. De pensar en la seva individualitat, en allò que el fa diferent a la resta. Ho fa amb el vincle que estableix. Un vincle incondicional que busca l’acceptació lliure del subjecte a qui acompanya i que espera amb paciència. I ho fa amb l’acció respectuosa amb l’altre, l’acció que el permet veure’s amb una altra mirada. L’acció que el permet reconèixer els límits perduts, les noves pors i les noves possibilitats que s’obren camí amb la incondicionalitat que l’educador ofereix i estableix amb l’educand.

Però com a qualsevol història on apareix la paraula amor, hi ha moments en què la relació sembla que es trenca. Sembla que serà impossible el retorn al treball iniciat. Sembla que tot es transforma en un altre tipus de relació. Una relació on les pors, les inseguretats i la motxilla pròpia es fan massa present i sembla que l’acompanyament és impossible, ja sigui perquè es paralitzen, perquè es fugen del nostre costat, perquè es mostren autodestructius... I això ens bloqueja als professionals de l’acompanyament, perquè sentim que els nostres esforços no aporten res a l’altre i podem caure en l’altre cara de l’amor: en l’odi, la desesperació, el “joder” i, finalment, en la indiferència.

En les relacions d’acompanyament ens costa acceptar la no linealitat de la relació, com valorar que no sabem més que l'altre o simplement recordar que un canvi és el millor per continuar amb aquest procés d’amor que és la nostra tasca de ser presents en certs moments d’infants, adolescents o adults. Ens consta que un canvi, un moviment diferent, un deixar a un altre, l’acompanyament que hem fet durant un temps determinat, és un acte d’amor. Un acte d’honestedat educativa i d’acompanyament des de la cura i la responsabilitat amb el subjecte de la nostra tasca socioeducativa. Un trencament ben acompanyat pot ajudar a curar, a sostenir i pot servir per aprendre d’allò que hem fet fins llavors, de les errades i dels encerts comesos. I ens pot ajudar per tornar a veure aquelles oportunitats o mirades que altres ens van mostrar en algun moment i que, per diferents raons, havíem decidit tornar a perdre.

Existeixen artesans a la nostra feina que entenen aquest fet. Que entenen que l’amor incondicional té diferents processos i diferents etapes. Artesans que posen tota la seva ànima i les seves forces en l’acompanyament a altres persones i que li dediquen temps i creativitat. Artesans que cerquen solucions i que són capaços de veure el camí més amorós per a qualsevol dels subjectes a qui acompanyen i que, a vegades, no s’entén per la resta de professionals, però ells hi veuen la seva lògica. Són els artesans que no llencen mai la tovallola i sempre es mostren propers amb els seus educands. Però que també donen amor i suport als seus companys, i que no obliden que la nostra tasca d’acompanyament, encara que sembli individual, és sempre un treball en equip i per a un equip. On el més important de la nostra tasca és acompanyar a un subjecte. On el centre de tot aquest amor incondicional i de la nostra tasca és el subjecte, l’educand a qui acompanyem en el seu procés cap a la vida i en la vida.