Què hi ha anat a fer la cultura catalana a Washington?

Aquest passat mes de juliol s'ha celebrat un festival ben desconegut a Catalunya, l'Smithsonian Folklife Festival de Washington, als Estats Units. L'esdeveniment té el seu origen als anys seixanta i s'ha consolidat com el més important del món en matèria de cultura popular.

El fet és que hi ha la tradició de convidar la cultura d'un país cada any, i donar-la a conèixer. Fa uns anys hi va anar Euskadi, i aquest any s'hi ha convidat a Catalunya i a Armènia. I ja s'ho poden imaginar: a la que els americans ens han enviat la invitació, a Catalunya hi hem respost immediatament amb un somriure i l'excitació que sentim cada vegada que ens sembla que el món ens mira. Ja els avancem que l'eufòria del país no ha estat tan desbordant com quan vam rebre la invitació de la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, quan desenes i desenes de diaris van començar a regalimar tinta amb articles apassionats, i tertulians i pseudoexperts impartint lliçons a les televisions i a les ràdios discutint si la llengua catalana era cultura catalana o no.

Però, per què ens excitem tant quan arriben aquest tipus d'invitacions? La cultura popular d'un país, sigui quin sigui, fixa una sèrie de valors, tradicions, costums, memòria... en definitiva tot un sistema de participació comunitària que se'n deriva i que acaba definint tot un poble.

Catalunya és un país petit que conforma una nació sense estat, i és per això que hem de posar en valor la presència en aquest aparador de cultura popular, que ens fa únics per uns dies a la vista de tothom. Un país petit no té tantes oportunitats de visualitzar-se i mostrar el seu potencial cultural (campanya de turisme implícita inclosa), com ho poden fer potències més grans de les que tothom en pot reconèixer fàcilment algunes festes populars.

Es dona la circumstància que, a més, la cultura popular i l'associacionisme català fan de Catalunya un veritable focus, un referent en la matèria a nivell mundial. I, en això, el món ateneístic hi juga un paper imprescindible. Som un dels països amb un nivell d'associacionisme més alt en proporció a la nostra població, i la diversitat de les tradicions que, en alguns casos ens arriben d'èpoques pretèrites, és molt rellevant. No en va ens sentim cofois en veure com deixem bocabadats els visitants que es troben amb una diada castellera, i veuen amb veritable patiment com una nena de quatre anys escala vuit pisos "però què feu, esteu bojos, caurà i es matarà!" exclamen en la seva llengua.

I, com els dèiem, Catalunya és molt més que caramelles i sardanes, com canten els Catarres, o castells com diu el tòpic (i la UNESCO, per cert). Catalunya és tot això i molt més: diables, danses tradicionals, bèsties de foc, cercaviles, correfocs, efectivament també els castells i les sardanes, i un llarg etcètera de jocs, històries, tradicions, danses i balls. I tot una tradició de pensament i de reflexió al voltant de la cultura com reflecteix la trajectòria de molts dels nostres ateneus. Però a més, gaudim de tot un seguit de festes especials, festes TOP, si volen, com ara la Patum de Berga, la Dansa de la Mort, Santa Tecla i d'altres que ens fan únics. Ser un país petit també ajuda a crear aquest caliu que fa que ens encomanem a treballar colze a colze, com han fet totes les entitats que s'han desplaçat a Washington, perseguint un objectiu ben clar, amb empenta i il·lusió per deixar ben amunt la imatge de la gent que conforma aquest país, i això és impagable.

Catalunya té la gran sort, a més, de tenir un tresor amagat enmig de les seves valls: la llengua aranesa. A l'Smithsonian, la cantautora en aquesta llengua, Alidé Sans, va tocar una part del seu repertori a l’Espai Ateneus davant d'un nombrós públic que difícilment hauria sentit a parlar mai de la cultura occitana, ni molt menys de les històries dels Bons Homes i els camins de ronda. Així que si algun dia els pregunten si té cap importància que la cultura catalana hagi tingut presència a Washington, responguin amb energia: i tant que sí!