Per un activisme més humà

“Posar la vida al centre” (de les polítiques, l'economia, l'urbanisme, les accions ...) és un dels conceptes que des de moltes entitats i moviments socials fa temps que es defensa. Tant, que actualment sembla haver-se convertit en una mena de mantra apte per a qualsevol ocasió. Alhora que, paradoxalment, també sembla ser quelcom d'una complexitat quasi infinita materialitzar dins els propis processos i mecanismes de funcionament a les entitats i moviments socials. Com és això? La vida de qui, posem al centre?

“S'ha cremat” és allò que diem quan una persona s'ha implicat tant en una qüestió que, per diferents motius, s'ha sentit desbordada i, sovint, ha deixat el projecte on estava implicada. A l'àmbit laboral es coneix com a burn out, però i a l'activisme social o al món associatiu? Les persones implicades de manera altruista al teixit associatiu, a l'acció comunitària, ens “cremem”? Com estem? Com ens sentim? Innumerables vegades ens trobarem davant situacions dures (duríssimes), processos de negociació amb les administracions que ens deixaran exhausts (i tocats anímicament), o conflictes dins el propi si de la organització que haurem de gestionar i reconvertir en oportunitats de canvi i millora. Factors humans que massa sovint s'invisibilitzen (com tot allò que té a veure amb la salut mental), diluïts amb missatges de felicitat perpetua a tasses de cafè.

Els éssers humans som éssers emocionals i relacionals, però el neoliberalisme ens ha venut (literalment) que hem de ser sempre forts, competitius, absolutament autosuficients per a tot, guanyar poder i estatus social, no mostrar els nostres sentiments. I, encara que no ens agradi admetre-ho, aquests valors també s'han colat a l'associacionisme i els moviments socials: com deia l'Asun Pie sembla que “hem de poder-ho tot i en tot moment”. Això, dins la diversitat funcional, equival a ser proclamat “exemple d'autosuperació”: una mena de superpersona mítica, a la que se li diu “Tu pots amb tot això i més”. Un Quixot admirable que, com a la resta dels àmbits de la vida, per poder exercir el dret a participar a la comunitat (i a l'activisme), sembla que ha de mostrar una i mil vegades que és capaç (de tot, tot sol, en tot moment).

Negar la importància de les cures (la nostra i la dels altres), d'allò que fa sostenible la vida quotidiana de tothom (TOTHOM!), les interdependències i els vincles, els usos del temps, la diversitat de les persones que formem part d'un mateix projecte i les seves situacions vitals... deriva en un activisme que, per començar, es fa humanament insostenible en el temps i que impedeix a molts col·lectius ser protagonistes en primera persona de les transformacions socials que persegueixen. Fet que va directament en contra del “Res sobre nosaltres sense nosaltres” que defensem i de qualsevol tipus d'apoderament. Perquè, per exemple, qui i com empeny les reivindicacions de les persones que conviuen amb malalties cròniques? Què passa quan hem de tenir cura dels nostres pares? Seguim participant a l'associació de la mateixa manera? Ens desvinculem completament? Si som una família monomarental amb un nadó, com ens trobem a l'hora de participar a les lluites veïnals?

Si creem organitzacions on només poden participar persones amb plena disponibilitat per implicar-se, sense (aparentment) cap necessitat de cura, sempre fortes, joves i sanes... no estem reproduint el capacitisme que intentem eradicar? No estem retornant el que fa sostenible la vida a l'esfera privada, lluny del que es defensem des dels feminismes? Articles com el de la Mireia Duran Bruguera i la Mariona Zamora Juan sobre Com incorporar l’ètica de la cura i la perspectiva feminista a la nostra entitat són claus per visibilitzar aquestes situacions malauradament tan quotidianes. Perquè, al final, tot plegat també es reflecteix en una clara masculinització dels òrgans directius de les entitats i un funcionament sota una jerarquia molt marcada, amb una estructura clarament vertical i sovint anquilosada (fruit de les lògiques patriarcals i capitalistes). Així com en dèficits de democràcia interna (Qui pren les decisions o marca les prioritats? Qui té més interès en el tema o qui té més disponibilitat per participar a l'entitat? Participem en igualtat d'oportunitats?) i el gran drama dels relleus generacionals. Relleus que, per cert, no tindrien perquè ser d'edat (o perpetuarem l'edatisme) i no s'haurien de fer reproduint les mateixes lògiques excloents: si no compartim tasques (incloses les cures), coneixements i responsabilitats amb ningú, ens convertim en peces perillosament irreemplaçables de les que depenen projectes que havien de ser de la comunitat, no només nostres.

En aquest sentit, tan important és el “Què fem” com el “Com ho fem”, i hem d'estar alerta perquè massa sovint, sense voler, repetim els mateixos patrons que formes organitzatives que fugien de convertir-se en associació amb CIF per por de reproduir les dificultats que es deriven d'estructures massa jeràrquiques. O no hem sentit mai allò de “Sempre som els mateixos a tot arreu”, encara que siguem una plataforma ciutadana? Avançar cap a governances més horitzontals amb corresponsabilitat de totes les parts no és fàcil precisament perquè es reparteixen responsabilitats. Tot just als debats d'energies comunitàries d'enguany ens qüestionàvem fins quin punt, des dels moviments socials i el tercer sector, fèiem acció comunitària o gestionàvem serveis, un símptoma molt clar de la influència capitalista: “Jo pago una quota, tu m'ofereixes quelcom a canvi”. Què hi ha de la suma per a transformar realitats?

La xarxa i la cooperació, aquesta governança horitzontal amb corresponsabilitats i lideratges compartits, és imprescindible per poder ser partícips de l'acció comunitària de manera sostenible en el temps, fent possible la variació d'intensitats d'implicació, diversificant canals (aprofitem les noves tecnologies, per exemple), flexibilitzant les opcions per a poder sumar al projecte, i comptant amb el suport mutu de la comunitat per afrontar reptes i dificultats. Coses que requereixen un apoderament alhora personal i col·lectiu, un despertar de consciències on tothom sentim realment que som part d'un projecte comú.

L'activisme i cada avenç social conquerit són fruit de la suma de moltes persones, del seu temps, la seva experiència i el seu coneixement: són la suma de trossets de vida de moltes persones. Persones al costat de les quals creixem, aprenem, cridem, construïm, riem i plorem. Perquè si alguna cosa també segueix sent un tabú és com encaixem les absències, les morts d'aquests companys i companyes: sovint més doloroses que tots els revessos que puguem patir com a moviment social. I ningú no en parla. No ens permetem defallir, mostrar-nos vulnerables. I les absències pesen i generen buits com abismes a la comunitat i dins nostre.

Potser hem d'aprendre a plorar més, a abraçar-nos i acompanyar-nos durant tots els moments difícils, a demanar ajuda, a ser més humans. A riure plegats i gaudir conjuntament de cada petita-gran fita aconseguida. Posar la vida al centre de veritat, incloent la nostra pròpia vida i la de qui ens acompanya. Fer de la vulnerabilitat un valor: aquella vulnerabilitat radical que al reconèixer-la ens dona força i ens allibera, i de la que tant ens parlava la Sílvia Sanz (a qui no puc més que dedicar-li aquest article pòstumament).

L'activisme no és gratuït: comporta desgast. Prou de jugar a fer de Quixots: no ho podem fer tot, tots sols. Cuidem-nos: som humans i ens necessitem. I això és el més natural del món i alhora l'acció més reivindicativa.