La prevenció social en l'àmbit educatiu

Potser us semblarà molt boig però penso que ens falta un ull, una orella i una boca social a les aules, a les reunions, a les supervisions, a les entrevistes amb els pares, a les derivacions, a les reunions de pares, als protocols escolars, a les propostes comunitàries educatives... Als centres educatius, vaja. Miraré d'explicar-me:

Tenim l'equip d'atenció psicopedagògica (EAP) que va de manera itinerant i sistemàtica als diferents centres escolars i que inclou treballador/a social. Tenim el CDIAP el qual també disposa de treballador/a social i crec que hauria de poder relacionar-se amb l'àmbit escolar més del que ho fa. Tenim els professionals (educadors i treballadors) de serveis socials que també estan molt vinculats a l'escola, per no parlar de serveis especialitzats com l'equip d'atenció a la infància i adolescència. Per tant, ser-hi hi som, però com hi som? Hi som prou? De quina manera ens hi relacionem?

Des dels diferents serveis tendim a treballar amb la patologia (biopsicosocial), davant l'alarma, davant la situació de risc, o malauradament ja de desemparament. Parlem, i molt, de prevenció i fem comissions, fem coordinacions, fem observacions. I amb això plans de treball, derivacions i paper i paper i més paper (o bases de dades que són un bon mal de cap també!). Però sovint em pregunto que passaria si ens centréssim, de veritat, a treballar de manera preventiva. Potser no ens caldria parlar de tants diagnòstics i patologies?

No descobreixo res, ja és la intenció de tots els implicats treballar cada cop més en aquesta línia, però sovint l'organigrama, les competències de cada àmbit o departament i, evidentment, el nivell descomunal de feina dels diferents serveis (actualment no retribuïda proporcionalment) no ajuden a fer que puguem treballar plegats i com desitgem. Però ho intentem. Feina en fem, no m'atreviria a menysprear la feina aliena, ni la pròpia, pel que fa a l'àmbit social en el context escolar, però sí que crec fermament que en falta.

Si un professional de l'àmbit social, com pot ser una treballadora o educadora qualificada per la tasca, pogués dedicar-se realment a una comunitat educativa (professionals, infants, adolescents i les seves famílies) podria fer la funció més bàsica i necessària de totes: la prevenció.

Podria adaptar-se a les peculiaritats de cada territori i centre, podria acompanyar i contenir tots aquells docents que treballen dia rere dia amb les inquietuds socials que els envolten vers els alumnes i les seves famílies a través del nostre treball indirecte i també directe. Per què no? Podria realitzar una tasca de suport a serveis socials a l'EAP amb informació molt més afinada d'aquell nen que es pretén diagnosticar, o oferir un recurs o tractament determinat, ja que l'escola i l'equip de professionals que hi treballa és qui veu el menor i família dia a dia, i per tant pot valorar els canvis o evolució que realitzi molt més que d'altres professionals que donem respostes sobre què li passa aquell nen o a la seva família amb un seguiment espaiat en el temps i fora de l'ambient d'aquest mateix nen o nena.

Podria fer programes comunitaris adaptats a cada centre segons les seves necessitats. Podria fer seguiment de famílies, grups fins i tot! Per tal de contribuir en poder promocionar la família com a primer agent socialitzador, amb les competències parentals corresponents i per tant bàsic, per cobrir les necessitats de l'infant treballant el vincle afectiu, les funcions de la criança i les connexions amb l'entorn.

I evidentment, podria contribuir a mirar d'evitar saturar aquests serveis i d'altres com l'EAIA. O si més no, afavorir la seva tasca pel que fa a polítiques de protecció. Quantes coses més podríem fer? MOLTÍSSIMES. Per començar, només cal que pensem amb els beneficis que pot proporcionar un treball terapèutic proper, continuat i contingent, en un espai proper i conegut ( i menys victimitzador o culpabilitzador) per a la família i l'infant o adolescent.

Si encara tenim dubtes potser podem repassar alguns dels principis rectors de la llei de drets i oportunitats d'infants i adolescents (14/2010 del 27 de Maig); emmarcar les polítiques i actuacions de l'àmbit d'infància i adolescència, vetllar pel desenvolupament de les potencialitats personals, interès superior de l'infant i adolescent, dret d'ésser escoltat, protecció contra els maltractaments, no-discriminació, perspectiva de gènere i diversitat funcional, ciutadania activa, respecte i suport a les responsabilitats parentals, foment i suport a l'educació, relacions intergeneracionals, coneixement rigorós i divulgació de la realitat social, entre d'altres.

I tot amb un únic objectiu: la promoció del benestar personal i social dels infants i adolescents i de les actuacions de prevenció, atenció, protecció i participació, per garantir l'exercici dels drets i l'assumpció de responsabilitats i l'assoliment de desenvolupament integral.

Potser persegueixo unicorns, però crec fermament en el poder de la prevenció, en el treball en xarxa ben entès i en la necessitat de cuidar els professionals que contribueixen d'una manera tan important i directa en l'educació del futur del nostre territori. Als docents (no em mateu) sovint se'ls deixa sols. Massa sovint esperem que ells ens diguin què li passa aquell nen, quan a vegades són ells qui necessiten respostes. Massa sovint obrim la llibreta per apuntar en comptes d'explicar (això quan aconseguim reunir-nos). Demanem que els docents estiguin formats d'una manera global i tècnica en tots els aspectes evolutius, de criança, socials i fins i tot que entenguin sobre patologies biopsicosocials, i no estaria de més, però possiblement per això hi som la resta de professionals, per això ens hem format; per complementar-nos. No podem exigir unes funcions que potser no se'ls hi demanen ni a l'inrevés.

Possiblement si tinguéssim l'oportunitat de treballar plegats, compartir eines, tècniques, inquietuds i coneixements d'una manera menys itinerant i més directa i inclusiva, no sé si hi sortiríem guanyant nosaltres (que crec que sí), però qui segur que hi sortiria guanyant serien els infants, els adolescents i les seves famílies. Això portaria temps, lluites d'egos, competencials i saber-se situar però, des de la més pura subjectivitat us diré que ho trobaria fantàstic.

Parlo des de la comoditat de qui no ha de decidir com integrar la figura social en l'estructura de l'educació, però des de la incomoditat de voler treballar per i amb els infants i les seves famílies i trobant, sovint, traves i immobilismes que no ens ajuden a avançar. No per ser mitjanament inexistent la figura social en l'àmbit eductiu crec que ens hàgim de conformar. Tampoc existien flotadors fins que van existir, oi? Doncs això, el món és dels valents.