La població atesa en l’àmbit de justícia juvenil. Un reflex de la nostra societat

El 12 de gener de l’any 2000 s’aprovà la Llei Orgànica Reguladora de Responsabilitat Penal del Menor (també coneguda com la LO 5/2000) que és la que regeix a l’actualitat –tot i vàries modificacions legislatives a posteriori- la jurisdicció penal juvenil.

Aquesta llei té una doble i difícil funció: la de garantir per una banda la protecció de les persones menors d’edat que hagin comès qualsevol il·lícit penal estipulat al nostre Codi Penal, i d’altra banda executar a través de les Administracions pertinents, les mesures executades per l’autoritat judicial competent.

Portem, per tant, quasi dues dècades d’implementació i execució de la LO 5/2000 i en el cas de Catalunya, és l'únic territori de l’estat que té competències exclusives en matèria de justícia per executar les mesures imposades per les autoritats judicials. Tanmateix la Llei desplega un important elenc de mesures (que no penes) que si bé algunes poden tenir un caire retributiu com és la privació de llibertat, tal i com s’exposa en els preàmbuls de l’esmentada Llei, tenen un caire formalment educatiu. La possibilitat d’atorgar un caire educatiu a l’execució d’una mesura formalment penal ve donada pel principi que regeix tot l’articulat que contempla la Llei: el principi de l’interès superior del menor. Dit d’una altra manera, tota mesura aplicada als joves infractors ha de contemplar l’interès superior del jove infractor.

L’àmbit penal sempre genera incertesa i polèmica. Diverses són les veus que des de la implementació de la Llei han criticat l’edat penal dels joves (establerta entre els 14 i els 17 anys) per tal de reduir-la als 12 anys. Aquestes veus es noten especialment quan malauradament hi ha hagut episodis d’extrema violència protagonitzats pels joves, materialitzant delictes que generen en la societat civil i els mitjans de comunicació una excelsa sensibilitat com ara els delictes de sang (lesions, homicidis, etc) o delictes de caire sexual.

No obstant, si ens remetem a les dades oficials en termes estadístics, en els darrers anys els delictes d’aquests tipus han anat disminuint, amb la qual cosa el debat sobre la reducció penal em sembla com a mínim obsolet. Així, segons les memòries del Departament de Justícia, a Catalunya es van atendre un total de 5.731 persones, entre les quals trobem des de nous expedients incoats fins a la població acumulada de l’any anterior que estigui complint qualsevol tipus de mesura. Això suposa una reducció de la població respecte a anys anteriors, si comparem per exemple els anys 2010 (7.094 persones ateses), l’any 2011 (6.888 persones ateses), l’any 2012 (6.422 persones ateses), l’any 2013 (6.013 persones ateses), l’any 2014 (5.611 persones ateses), l’any 2015 (5.564 persones ateses) o l’any 2016 (5.5481 persones ateses).

És a dir, la població de justícia juvenil atesa s’ha anat reduint gradualment durant els darrers anys i el mateix ha passat percentualment amb la gravetat dels delictes segons les esmentades memòries del Departament, ja que per exemple la mesura més restrictiva que suposa el ventall contemplat per la Llei (internament en centre educatiu), dirigit als supòsits delictius més greus o bé als joves reincidents, també s’ha reduït passant de 947 persones l'any 2010 a 733 l’any 2017 (acumulades en tot un any).

Òbviament la LO 5/2000 no és perfecta i s’ha de millorar, sobretot pel que fa a l’actualització de recursos que donin resposta als nous supòsits penals que els professionals de la justícia juvenil es troben dia a dia. I és que un dels elements més característics de l’actual legislació penal juvenil és la flexibilitat que tenen els operadors jurídics per tal de modificar les mesures en execució en funció del bon compliment (o no) per part dels joves infractors, i on tenen especial rellevància els equips de medi obert (EMO), els professionals del Servei de Mediació i Assesorament Tècnics (SMAT) adscrits a la Fiscalia de Menors així com els professionals dels centres educatius que atenen als joves privats de llibertat.

Aquests professionals tenen certa flexibilitat per adequar les mesures- i la seva execució- a les característiques del jove infractor, del delicte comès però sobretot de les seves necessitats en torn a l'interès superior del menor, sense oblidar el marc on es desenvolupen les seves accions socioeducatives: l’àmbit penal.

Ara bé, en consonància amb la reducció d’algunes tipologies delictives, no ens enganyem: les dades reflecteixen l’actualitat sociològica d’un país. I, si bé es cert que s’han reduït alguns supòsits delictius com el de patrimoni, per contra tenim unes dades que reflecteixen, segons el meu parer, l’actualitat sociològica en matèria d’infància i adolescència. I és que els professionals de l’àmbit de la justícia juvenil atenen cada cop més joves que han comès delictes relacionats amb la violència de gènere, el bullying o la violència exercida cap als seus progenitors o adults que ocupen el seu lloc.

Per tant, el perfil de jove atès en l’àmbit de justícia juvenil s’ha anat modificant en els darrers anys, atenent un perfil més heterogeni, de totes les esferes socioeconòmiques i d’una edat inferior a la històrica mitjana que rondava la població atesa en justícia juvenil (16-17 anys), acostant-se per tant a l’edat mínima preestablerta per ser responsable a nivell penal.

Què volen dir, per tant, aquests indicadors? Trobem vàries interpretacions: per una banda que cada cop és denuncia més. I es denuncia més perquè s’ha perdut la por a denunciar. Això es paradigmàtic en el cas de les denúncies de famílies cap als seus fills, com venen manifestant-se els darrers anys tant la pròpia Fiscalia General del Estat com la multitud d’experts i acadèmics o la mateixa Societat Espanyola per l'Estudi de la Violència Filio-Parental (SEVIFIP) plataforma que aglutina a investigadors i entitats que estudien i intervenen en aquest fenomen.

D’altra banda també es pot interpretar com una excelsa judicialització en excés del sistema penal juvenil, encarregada de resoldre els conflictes des de una vessant penal i educativa, quan la societat o els seus principals actors no han pogut resoldre’l. Amb tot, celebrem l’actualització de recursos per part del Departament de Justícia per atendre aquests nous fenòmens delictius tot i les dificultats polítiques sorgides en el darrer any, que comprenen des de la creació de nous recursos per atendre la violència filio-parental, com es el cas dels Centres Educatius a les ciutats de Barcelona i Girona, la implementació de programes específics o la formació i especialització del conjunt dels seus professionals.

L’actualització de recursos ve esdevinguda quan tots els sistemes i recursos predecessors (o l’absència dels mateixos) han fracassat. La immersió d’un jove en el sistema penal juvenil és simptomàtic del fet que tots els dispositius anteriors han fallat, passant pels microsistemes (família, escola) com la pròpia societat des d'un nivell macro.

Cal, per tant, un sistema fort, que pugui enfortir la resolució extrajudicial dels conflictes a través de la mediació o la generació de recursos en la comunitat per tal que determinades problemàtiques no arriben al sistema penal juvenil com ara els supòsits relacionats amb la violència intrafamiliar, o els derivats del sistema escolar (bullying, ciberbullying, agressions als docents, etc). L’execució penal juvenil i totes les seves intervencions (policial, judicial, educativa, etc) han de ser l’última ràtio, només en els supòsits delictius més greus. Tenint clara aquesta premissa, se seguirà en aquesta tendència de reduir la població de justícia juvenil.