Artesans i professionals (4): les etiquetes

“Los que confían en nosotros nos educan.” (George Eliot)

“No está escrito en ninguna parte que no puedas conseguirlo” (La amiga estupenda de Elena Ferrante)

Etiquetem tot allò que ens envolta, fins i tot el temps que vivim envoltats de la nostra família, amistats o companys/es de feina. Etiquetem els productes que mengem i, fins i tot, les dietes que ens recomanen. Ens etiquetem nosaltres mateixos quan volem presentar-nos a algú o a un grup. Ens etiqueten quan ens presentem i observem el món des de les etiquetes que hem rebut i que encara rebem de l’entorn social, cultural i vital que ens envolta o ens ha confinat. Necessitem les etiquetes per classificar-nos, per ajudar-nos a jutjar i simplificar allò que ens consta assimilar de l’altre i que necessita d’una paraula concreta per poder ser comprès, per donar-li sentit allò que jutgem o que ens provoca un cert respecte, inquietud o por.

I per què etiquetem? Des de l’antiguitat més remota, la humanitat ha tingut la necessitat de calmar la seva por al desconegut, posant paraules, fent rituals, creant imatges que li servien per posar nom i significat a allò que li provocava temor. Aquest temor i inseguretat va venir acompanyat de la necessitat de creure en allò més enllà de les nostres mans i del nostre present. Deixant el poder d'allò transcendent en éssers humans que ho interpretaven i ho comunicaven a la resta d’éssers humans. La majoria els seguia, però la minoria que no feia cas, que no seguia aquestes paraules, eren etiquetats de malvats, de bruixots i de persones asocials que no volien el millor per a la comunitat. Algú li posava l’etiqueta, la marca, una paraula que donava significat al seu comportament i els diferenciava de la resta de la comunitat.

Això encara perdura en l’actualitat, modificat en certes ocasions, per la necessitat del propi ésser humà de pertànyer a un grup. L’individu per ser estimat ha de sentir-se que pertany a un grup, a un conjunt de persones que l’accepta. I en aquesta acceptació hi és l’etiqueta, la marca, allò que formarà part de la nostra vida fins que un altre ens etiqueti amb una altra paraula. O ens adonem que aquella etiqueta no forma part de la nostra manera de ser.

Treballant amb persones (infants, joves, adults...), treballem també amb les etiquetes que marquen o han marcat la seva trajectòria vital. A vegades ens oblidem de les persones, de la seva història vital, de la seva motxilla i ens quedem només amb la imatge que dona la seva etiqueta. Per què ho fem? Per què actuem més amb la simplicitat que en l’observació i l’escolta de la persona? Per què no ens oblidem de les autoimatges que ells tenen i que ens transmeten i veiem l’ànima, la mirada, la persona que hi ha darrera de l’etiqueta? Crec que la raó principal és la simplicitat, la recerca d'allò fàcil i de la immediatesa en els resultats a l'hora d’actuar i acompanyar-los. Acompanyar a persones necessita temps. Un temps d’acompanyament que no es pot mesurar, ni ha de ser mesurat, com es fa en l’actualitat. Actualment mesurem els temps de cura i acompanyament a les persones amb les que treballem, creient que així aconseguirem les nostres fites i objectius personals, que no els seus com a persones etiquetades i marcades socialment.

Les etiquetes no curen. Les etiquetes marquen, separen, diferencien. Les etiquetes poden servir als professionals que treballem amb persones per identificar el malestar i intentar donar sentit i significat al seu comportament. Aquest fet, aquest enteniment del que passa, ens tranquil·litza i ens ajuda a entendre el seu comportament però no serveix de res si no apartem en la nostra tasca, en algun moment donat, l’etiqueta, la marca, la diferència social i cultural que col·loquem a les persones que ens envolten i ens col·loquen. Els professionals podem necessitar d’aquestes etiquetes en un inici quan ens trobem davant de la persona a la que hem d’acompanyar. Però hem d’oblidar-la en algun moment de la nostra professió. Hem de trobar la manera que només hi hagi la persona, l’ésser humà i no l’objecte.

Però i els artesans, què fem? Els artesans de la nostra professió veuen l’etiqueta però no la nombren. Veuen el significat adoptat pel subjecte que la porta, però no l’obliden. Els artesans saben veure l’oportunitat inicial en aquesta marca i treballen per crear, conjuntament amb el subjecte, una de nova que li ajudi a viure i conviure en pau. Un nou significat que no calma a l’artesà, sinó que tranquil·litza i permet acceptar al subjecte a qui acompanya. L’etiqueta és l’inici de la cursa cap a una meta final d’acceptació de la seva pròpia història i de la convivència social. L’etiqueta inicial és l’aprenentatge bàsic cap a un nou lloc en el món etiquetat i classificat que ens envolta. És l’inici de l’obertura a altres possibilitats i només els artesans o saben veure i fer viure. Com? Amb el seu acompanyament respectuós, sense preses ni treves, amb confiança i amor cap a l’altre, amb tendresa però amb limitacions, amb la capacitat d’oferir nous aprenentatges i noves emocions. Els artesans de la nostra professió veuen la persona i reconeixen l'etiqueta que la marca i diuen: “Tu pots”. Els aporten la confiança que el subjecte necessita per poder creure en ell mateix i així poder escollir quina etiqueta accepta per viure i pertànyer al món.

La nostra professió d’acompanyament a persones hauria de ser entesa per una mirada no jutjadora ni etiquetada de l’altre. La mirada de la nostra professió hauria de ser oberta, blanca i creativa per oferir a l’altre la possibilitat de reescriure la seva vida, d’acompanyar-lo des de la possibilitat d’existir i de creure en un mateix, apartant-se de les etiquetes imposades i donades per altres i per les circumstàncies donades abans d’arribar als nostres serveis. Les etiquetes es poden treure. A diferència de les que omplen els objectes que ens envolten, l’etiqueta del subjecte només es pot treure si la voluntat del subjecte vol treure-la. I això només ho podem fer amb l’acompanyament respectuós i en el creure en l’altre de la nostra professió, una professió artesanal on no pot haver-hi la cabuda de les etiquetes que classifiquen i marquen les pautes de les persones que venen als nostres serveis i que només calmen la nostra ansietat per conèixer i creure que podem curar. I per curar, per poder treure’s la marca imposada, l’altre ha de voler curar-se i treure’s l’etiqueta. I perquè es doni aquest fet, el subjecte ha de voler ser subjecte, ser, en definitiva, persona.