Gitanos

Amb motiu d’una recerca universitària sobre minories, diversitat i premsa, estic llegint aquests dies molts textos periodístics (notícies, reportatges, cròniques, entrevistes, etc.) de mitjans de comunicació d’Europa. M’adono, un cop més i a l’espera dels resultats definitius d’una investigació encara en curs, que el col·lectiu gitano és (potser) el més incomprès per la població general majoritària. El periodisme, des del moment que aspira a ser un mirall de la realitat social d’arreu, també reflecteix aquesta incomprensió. Per desgràcia, moltes vegades la falta d’empatia cap “al món dels altres” empitjora i es converteix en rebuig o discriminació racial.

Els informes que des de 1996 publica la Unión Romaní amb el títol ¿Periodistas contra el racismo? ens recorden que el poble gitano n’ha passat de tots colors i que el tractament dispensat per la premsa sovint ha contribuït al dany sofert. M’interessa, de manera especial, la realitat de la República Txeca, ja que alguns fets històrics d’aquest país s’han continuat arrossegant fins al segle XXI. Per exemple, la memòria del camp de concentració de Lety. Va ser un dels punts de l’Holocaust nazi amb centenars de famílies gitanes deportades, i s’hi va construir, després, una granja de porcs, sense cap respecte pel record de les víctimes. No va ser fins al 2017 que el govern va tancar un acord per comprar la finca, en veure que no és aquest el millor lloc per criar garrins.

Un altre fet molt greu és la política d’esterilització forçosa que han patit milers de dones gitanes a Txèquia fins a començament de l’any 2000. El lamentable argument no escrit per intentar justificar una atrocitat així és el prejudici que diu que els gitanos tenen massa fills i poques ganes de treballar. L’altra discriminació denunciada, durant molts anys, va ser l’escolarització de nens gitanos en centres especials, destinats a menors amb discapacitats o problemes de salut mental, fora de l’escola ordinària. Segons un sondeig de l’agència demoscòpica STEM, l’any 2010 un 83% dels txecs enquestats deien que havien tingut alguna mala experiència amb els gitanos.

En repassar problemes així, des del desconeixement que implica la distància geogràfica i cultural, molts pensaran que la societat txeca és hostil amb les minories. O que la premsa no ha fet prou el paper de denúncia que li pertocava fer. Com a tots als països, segur que hi deu haver periodistes, diaris i gent de tota mena. No es pot generalitzar. De la meva observació, però, em quedo amb una impressió molt positiva de Radio Praha. Tant per la seva sensibilitat a favor de la pluralitat lingüística ―emet en txec, anglès, alemany, francès, rus i espanyol― com per l’atenció que mostra cap a les qüestions gitanes.

De la moltíssima informació interessant que Radio Praha ha publicat sobre els gitanos selecciono, de forma aleatòria per a aquest article, 4 titulars per fer un primer tast:

- “No hi ha feina per a gitanos”. És un bon tema —gravíssim!― de denúncia; la Inspecció de Treball del país ha destapat ofertes de treball que expliciten que no accepten gitanos ni estrangers. 

- “La segregació per espais, un mal que perdura a les escoles txeques”. És una notícia que alerta que, malgrat els esforços dels últims anys, l’educació inclusiva encara no arriba a tots els centres.

- “Praga es revestirà de colors gitanos”. És una informació cultural, treballada des d’una òptica positiva, que remarca la importància del festival internacional Khamoro.

- “Del pop al punk”. Correspon a un programa especial sobre la música gitana, ben documentat amb elements de crítica i reportatge, per submergir-se en les passions fondes que evoquen als aspectes més bonics de la cultura nòmada, lliure i impetuosa. Podria seguir amb més notícies.

I a Catalunya? Quines informacions relacionades amb el col·lectiu gitano interessen als mitjans? Tanmateix, els periodistes catalans potser encara no hem esbandit prou alguns dels tòpics de sempre sobre els patriarques, els clans, la llei gitana i la venda ambulant des d’una mirada pejorativa. O no hem estat prou curosos a l’hora de divulgar notícies sobre drogues, conflictes i homicidis, en què es remarca en els titulars l’origen o la condició dels protagonistes del cas.

Els estigmes perduren a Txèquia, a Catalunya i de ben segur que a tot Europa. Per constatar-ho, només cal sortir al carrer i parar l’orella. En el llenguatge popular més quotidià encara se senten expressions de reprovació de l’estil “no siguis gitano”, en referència a la capacitat d’enganyar i pispar la cartera d’algú. I molts pares renyen els seus fills quan juguen al carrer i tornen bruts a casa “fets uns gitanos”.