‘Forbbiden Love’

Sona la Madonna, ara a la ràdio, amb “Forbbiden Love”. “Just one smile on your face / Was all it took to change my fortune. / Just one word from your mouth / Was all I needed to be certain... / Forbbiden Loveeeeee...”

Hi rumio molt darrerament, sobre el vincle, i la importància d’establir-lo amb les persones amb qui ens relacionem. Que el vincle no el fa la sang ja m’he esgotat a mi mateixa de repetir-m'ho.

El vincle segur, insegur, ansiós, desorganitzat... Sí, disposem de tot de teories, de màsters, llibres i articles per entendre les relacions entre mares, pares i fills o per detectar quan algú s’està sobrepassant. Però, i quina relació establim amb els altres quan estem fent feina?

L’experiència i els anys de picar pedra treballant amb famílies i infants m’han ensenyat que és impossible de fer una bona intervenció, o com a mínim de llarga durada, si no establim una base de vincle amb tots ells. I malgrat tot, sembla mig prohibit, gairebé tabú, que puguem aprofundir més enllà d’aquesta paraula a l'hora de referir-nos al que ens uneix amb la gent a qui atenem, acompanyem o destinem les nostres 40 hores laborals (o les que vinguin).

Vincle, sí. Però què comporta?

Confiança, aferrament, unió entre persones, calidesa, afecte... Fins aquí, bé, sempre dins el concepte correcte a nivell professional. D’acord. Però, i l’amor? Podem parlar d’amor, quan som a la feina? És lícit de poder fer servir aquesta paraula? Si fóssim robots (també en coneixem alguns i algunes, en la nostra praxis diària), no caldria parlar-ne més.

Però del que es tracta és de persones interactuant a tots nivells, les unes amb les altres, establint aliances, compartint experiències, vivències, petites alegries, traumes, pèrdues, guanys i dols. Sostenint-nos, fent malabars de puntetes, enmig de les misèries d’aquest sistema capitalista que és el nostre dia a dia i el nostre món.

Però no podem parlar d’amor. O això sembla.

Som professionals, situem-nos!

1- Amor a la feina, sí. Està permès (I desgraciada de tu, si no...).

2- La maleïda i recurrent sentència que això nostre és vocació. També.

3- Infravaloració via somriures, que ens fan la mateixa ràbia que els copets a l’esquena quan diem a què ens dediquem, perquè es veu que és una carrera fàcil, que es pot tolerar.

O No. Fàcil, quina? La de la vida que tastarem un cop tinguem uns contractes precaris? Fàcil haver de lidiar amb els sentiments fets un garbuix, desendreçats dins d’una espècie de Codi Ètic que la majoria no hem llegit mai, perquè no ens fa falta, no fos cas que ens el saltéssim... És que som educadors, i ja sabeu que el tema normes... Hi surt l’amor, dins aquest llistat enorme de sabers i bons fers? És ètic, poder estimar, en el nostre cas?

Que treballar amb persones no està reconegut ni ben pagat, és un fet. És vocació, i passa la cabra. Doncs jo dic: a veure, sí i no.

Sostenim misèries, cosim les esquerdes d’un estat del benestar que ni ens reconeix, ni rutlla bé, ni ens empara. I, de tant en tant, rebem per la tele, perquè resulta que “hem fallat”, però tampoc ens donen la paraula. No fos cas que ens poguéssim expressar... massa.

I dels recursos, millor en parlem una altra estona, o mira no, acabem-ho d’un cop: els recursos som nosaltres, fets de pell, ossos i... sentiments.

Ja hi tornem a ser, anem a parar al mateix lloc. Que molestos, sempre pel mig aquesta colla de sensacions irrefrenables. Professionalitat! Colla de tècnics rebels inconformistes! Però sigueu “humans”, sempre, a totes hores, per favor.

Davant les desgràcies, pam! No falla. Com pot ser que no ho veiéssim?! Judicis indignats per totes bandes al crit de: “Com pot ser que cap de vosaltres no ho haguéssiu detectat?!”.

O d’altres vegades... Ai, la censura, múrria, com ens ataca. Oh, aquests professionals que fan massa vincles, que els falta una mà més dura, però tampoc massa dura, això no, no ens passem que llavors és un maltractament, i un moment, alerta, no facis vaga, que la mare qui me la cuidarà, o que el Casal no costi gaire, que em costa molt de pagar... Però cuideu-los bé, que se sentin com a casa. I feu vincle, sobretot. Tracteu-los amb humanitat.

Vincles. Vincles. Vincles. Humanitat.

És impossible parlar de vincles i oblidar-se de l’amor.

Me’ls he estimat moltíssim a alguns dels infants amb qui he treballat. Alguns, d’una manera brutalment intensa i dura.

No accepto regals, però m’emociono, abraço (poquet, perquè soc de mena esquerpa) i confesso que em preocupo, i sovint també he plorat (Desconnecto i connecto en pensaments sobre algú a qui he vist aquesta tarda, mentre renyo els nens o endreço els plats).

No és amor, llavors, el que em passa? O és que aquest sentiment d’alguna manera el tenim vetat un cop paguem les taxes del títol?

M’hi nego. Estimo a la feina. Estimo a la Z., al F., i a la P.; i algun cop m’he saltat aquestes normes no escrites i els ho he manifestat.

I no, no som família, ni amics, ni jo soc la seva mare (ni en tinc ganes), i sí, en tot moment soc conscient que estic treballant.

“Te’ls estimes, a la gent de la teva feina, mama?”, algun cop m’han demanat els meus fills. Doncs faig que sí, i també els dic que tinc sort de poder fer-ho, perquè resulta que soc educadora social, i que afortunada de poder-ho expressar.