Apoderar i no donar

Fa dies que hi dono voltes. Diverses converses amb companys i companyes de professió em fan (re)pensar el sistema de benestar que tenim actualment, la nostra praxi, les nostres lluites... El comentari és general, hi ha quelcom que no funciona! i aquest quelcom comença a pesar molt sobre els professionals i, evidentment, sobre els usuaris.

Però què és això que no funciona? Les queixes són vàries: incompliments i/o excés de ràtios, poca política social, paternalisme i compassió, poc engranatge entre els diferents serveis... la llista la podríem anar completant entre tots, segurament ens faltarien pàgines per omplir-la. Deixeu-me però que posi l’ull en allò que considero que ha d’arribar al seu final: la caritat.

A dia d’avui ens dediquem a apagar focs, a tapar forats, a cosir escletxes... cada professional fa servir una simbologia diferent, però al cap i a la fi, totes denoten una manca de polítiques socials reals o millor dit, que encara no hem sortit del tot del sistema caritatiu. Ens seguim basant en models antics d’assistència a les persones. Un model que es basa en les antigues cases de la beneficència, que tapa i evoca a les persones usuàries a una cronificació dins el sistema de serveis socials, i a un estat de precarietat difícil de sortir-ne.

Un cercle. Aquí és on ens trobem els professionals. En un cercle que ens fa pendular entre el que ens ve imposat pel propi sistema i el que cada un de nosaltres considera ètic i/o bona praxi professional. Hi ha de tot, també cal dir-ho. Hi ha molts professionals que es senten còmodes treballant des del sistema caritatiu i assistencialista, però afortunadament, som molts els que en volem escapar i busquem aquelles petites oportunitats per apoderar a aquelles persones amb qui estem treballant. I sí, de retruc, empoderar-nos nosaltres també.

Apoderem als infants, a les persones amb diversitat funcional, als sense sostre, als qui estan acompanyats i als qui no ho estan, a les dones, i vaja, per no allargar-me, a totes les persones així en general, perquè d’etiquetes el sistema en té tantes com vulguem, però ningú hauria d’escapar d’aquest fet d’agafar poder.

Treballem des de la inclusió. Acollim. Fem política d’igualtat. Però fem-ho des de l’apoderament. Fem un pas més enllà de la caritat assistencialista i dotem de drets, deures, valors, empatia, llenguatge, capacitat crítica... Però hem de deixar de quedar-nos en la caritat. No podem donar tan sols habitatge, roba, menjar... que sí, que també s’ha de donar, no dic pas que no, però acompanyat d’un pack d’aprenentatge tan gran que permeti a les persones sortir de l’efecte bola de neu.

Deixem d’arrasar, d’evocar a la precarietat, d’excloure... i comencem a (re)establir el sistema perquè de veritat es pugui dir de benestar social. Perquè ara per ara, de benestar no en crea. En tot cas el simbolitza a ulls de molts. Però els que hi són dins, creieu-me, tenen més malestar que benestar. I no senyors, el joc no anava així.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Araceli Lázaro Barcelona
1.

Totalment d'acord Clara.
Endavant i gràcies per posar paraules als pensaments de molts.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article