Educació social i la metàfora del cabal

Vet aquí la història d’un educador social que està navegant per un riu molt estret i molt llarg, tant llarg que dóna pas a altres i es mou en diversos cabals i corrents. Aquest educador, no sap on és el timó, ni la direcció que ha de prendre. Tampoc sap quant de temps durarà el viatge, ni el clima, ni sí finalment veurà el mar. Porta una motxilla amb vivències i records i alguna poma. Encara no sap aturar-se i el rumb és incert.

Al llarg de la meva vida professional i personal en el sector (que no és gaire), m’han anomenat de diverses maneres: guia, “cura”, amic, “profe”, “asistente”... Quan ho escolto, reflexiono sobre la meva funció i quin significat té la nostra tasca. Fins i tot hi ha moltes vegades que no m’hi veig capaç i es fa difícil el no claudicar. Quan expliques a algú la tasca que desenvolupes es crea un silenci i apareix el típic “jo no podria” o “quin valor...” i apareix la típica resposta “és una feina com una altra” o “clar que sí, t’acostumes, com en tot”.

Aquesta reflexió deriva a plantejar-me infinites qüestions sobre la formació dels professionals destinats a la relació d’ajuda. Imagineu que el navegant que anomenàvem al principi és una persona que acaba de sortir de la universitat i sense més eines que les poques que ha pogut aprendre a la realització de les pràctiques externes.

L’arribada al món laboral és el riu, amb un cabal temorós, el timó és l’experiència, el clima són les polítiques socials i el mar, no existeix, és tant sols un riu sense fi, o almenys avui en dia. L’àncora, el fre, s’autogestiona a través de les emocions i un conjunt harmònic de tot plegat envolta la tasca dels/les educadors/es i del conjunt de professionals dedicats al sector social.

Quatre són els anys que es necessiten com a mínim per tal de graduar-se en educació social. Dins d’aquests hi ha multitud de crèdits teòrics dedicats a comprendre l’etimologia de la professió i els corrents més importants. També hi ha crèdits més pràctics destinats al treball en equip. Crido als quatre vents que NO n’hi ha PROU.

Durant la pràctica professional (una vegada graduat) t’adones que tot el que has après durant el “procés universitari” no és suficient i penso que s’hauria d’invertir més esforç (o augmentar-lo) en preparar els professionals per les realitats que ens trobem una vegada pugem al vaixell. De què parlo? D’educació emocional, d’intervenció en ètica i moral, d’habilitats personals i socials... En definitiva, formació per l’autoconeixement ja que, segons el meu parer, el fet de saber sobre nosaltres mateixos ens ajuda en la relació amb els demés i amb la tasca que se’n deriva.

M’agradaria dir o recordar que per tal d’afrontar segons quines situacions o per tal d’intervenir en segons quins moments es necessita maduresa, fermesa i una actitud d’escolta activa, entre d’altres coses. Som agents de canvi, fem suport i acompanyem en situacions més difícils que fàcils, però també som persones. Som persones que necessitem d’una estructura sòlida per tal de transmetre-ho a les persones que tenim al costat per mirar a l’horitzó i seguir el rumb més adient.

Som persones que necessitem parar, mirar, mirar-nos, gaudir la tasca professional. I el més important de tot és saber identificar l’STOP per tal de prendre consciència i poder prevenir possibles males praxis. Parlem-n’hi, no ens fem els herois ni les heroïnes, parlem amb propietat, compartim experiències, acceptem els errors i contribuïm en la professió, amb el cabal.

L’educació social no és només una feina, és una manera de veure, viure i navegar per la vida.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article