La quali...què?

Mai són pocs els esforços que cerquen la vida digna i de qualitat dels infants, els adolescent i els joves, i que endebades es debaten entre la ja coneguda parella de la importància i la urgència, o la sempre expectant relació entre administracions i tercer sector, o la inexcusable premissa de la participació o assumpció, o la perillosa deriva entre qualitat i quantitat, o la decebedora pugna entre professionals, o la deslleial col·laboració vestida d’exigència.

No és senzill construir al voltant d’un infant/adolescent o jove un redós que garanteixi la cura, l’afecte, la il·lusió, la protecció, l’acompanyament... Sobretot quan aquest es veu arraulit entre la por i l’enuig, entre el dubte i el plany, o entre el neguit i l’esperança, o l’expectativa i la realitat.

En aquesta construcció, als educadors tant els val d’on venen aquests infants/adolescents/joves, quin idioma parlen, quina documentació els acompanya... Tant bon punt es troben es genera un compromís irrenunciable que romandrà fins la darrera abraçada i potser més enllà.

Hauran passat dies, mesos, o fins i tot anys, i hauran transitat, ambdós, educador i infant, per terrenys amb dificultats, però també curulls de records, aprenentatges i bons moments.

Però això, tot això, només és si amb vehemència es persegueix una atenció de qualitat on infants/adolescents/joves puguin gaudir d’un referent educatiu estable, on es preservin els criteris i indicadors de qualitat fent que siguin aquests els que prevalguin fins i tot davant la urgència, on es tingui cura del professional, on tothom respecti les “regles del joc” i ningú faci “joc brut”, on les situacions de greuge d’infants/adolescents/joves no siguin motiu de debat, sinó de valentia i determinació política i institucional.

D’alguna manera, l’acció social, fins i tot per aquells que en són part responsable, en ocasions acaba essent com una peça llancívola que serveix per evitar responsabilitats, com una cortina de fum que només hi és mentre es travessa, com una peça sobrant d’un puzle, i que s’intenta encabir a la força en espais i estructures que no estan preparades per acollir-la, com quelcom sobrer al que se li pot posar i treure a plaer. En definitiva, l’acció social sovint és molt menystinguda i sovint també per aquells que diuen defensar-la, des de posicions polítiques i a vegades des de les pròpies institucions.

I cal ser ferms, exigents, arriscats i coherents, i no participar del desballestament d’allò que tant ha costat. No tenim dret a esmicolar la intervenció de qualitat que ens caracteritza.

No ha estat gens fàcil, i potser encara falta per arribar a fer del sistema de protecció un sistema majoritàriament efectiu, protector i amable per als infants/adolescents/joves que acull. Però cert és també que la fortalesa del mateix sovint sembla fonamentada en terreny fangós, on arribat el moment i davant la imminència del col·lapse i esfondrament, tot val per fer o per fer veure que res passa. I, així, entre dades, indicadors, estadístiques, programes, projectes, teràpies, custòdies, sínies i marcs legals, i com un foc d’artifici en forma de palmera esclatant de llums de colors que cega a qui el mira, de cop i volta, res s’entén. El que era la base de qualitat de l’atenció a infants, adolescents i joves es fa a miques…

Aleshores passa que ocellots de mil nius es preparen per travessar aquest nou cel, uns amb delit a veure quin profit en treuen. En direm els “sempresalves”. Volen també els que fan ultimàtums als febles per mantenir-se en la inacció sabent que el joc de les exigències vers el que té raó acaba sempre al costat de les concessions. Volen també els suposadament protectors que a fi i efecte de ser purs exposen al protegit al ras, com qui vol una rampa i per evidenciar la necessitat deixa coixa la mare. I, curiosament, alguns ocells piuladors d’alertes callen, no gosen contravenir les ridícules exigències passades, suposadament garants del ben fer. Al bell mig, i amb vol ras, una munió d’ocellets intenten branqueta a branqueta sostenir la dignitat.

I és en aquests moments on cal que, qui ha de pensar, no ho faci amb les cames llestes per sortir corrents. Que la coacció, o també coneguda com eloqüència del poder, no sigui l’estri emprat, i que no s’enarbori el “fem el que podem” i la paciència com una forma menor del desesper disfressada de virtut.

Si en algun moment ha calgut valentia i mirar més enllà en el sistema de protecció és ara. Si no, l’iceberg enfonsarà el vaixell.

Ah! I, per cert, a la fi, i com sempre, algú, enganyosament defensor i indegudament dolgut tornarà a intentar picar la cresta del missatger per amagar les crostes de les ferides que ell mateix ha fet i s’ha fet. Qui tingui oïdes que escolti.