La quali...què?

Mai són pocs els esforços que cerquen la vida digna i de qualitat dels infants, els adolescent i els joves, i que endebades es debaten entre la ja coneguda parella de la importància i la urgència, o la sempre expectant relació entre administracions i tercer sector, o la inexcusable premissa de la participació o assumpció, o la perillosa deriva entre qualitat i quantitat, o la decebedora pugna entre professionals, o la deslleial col·laboració vestida d’exigència.

No és senzill construir al voltant d’un infant/adolescent o jove un redós que garanteixi la cura, l’afecte, la il·lusió, la protecció, l’acompanyament... Sobretot quan aquest es veu arraulit entre la por i l’enuig, entre el dubte i el plany, o entre el neguit i l’esperança, o l’expectativa i la realitat.

En aquesta construcció, als educadors tant els val d’on venen aquests infants/adolescents/joves, quin idioma parlen, quina documentació els acompanya... Tant bon punt es troben es genera un compromís irrenunciable que romandrà fins la darrera abraçada i potser més enllà.

Hauran passat dies, mesos, o fins i tot anys, i hauran transitat, ambdós, educador i infant, per terrenys amb dificultats, però també curulls de records, aprenentatges i bons moments.

Però això, tot això, només és si amb vehemència es persegueix una atenció de qualitat on infants/adolescents/joves puguin gaudir d’un referent educatiu estable, on es preservin els criteris i indicadors de qualitat fent que siguin aquests els que prevalguin fins i tot davant la urgència, on es tingui cura del professional, on tothom respecti les “regles del joc” i ningú faci “joc brut”, on les situacions de greuge d’infants/adolescents/joves no siguin motiu de debat, sinó de valentia i determinació política i institucional.

D’alguna manera, l’acció social, fins i tot per aquells que en són part responsable, en ocasions acaba essent com una peça llancívola que serveix per evitar responsabilitats, com una cortina de fum que només hi és mentre es travessa, com una peça sobrant d’un puzle, i que s’intenta encabir a la força en espais i estructures que no estan preparades per acollir-la, com quelcom sobrer al que se li pot posar i treure a plaer. En definitiva, l’acció social sovint és molt menystinguda i sovint també per aquells que diuen defensar-la, des de posicions polítiques i a vegades des de les pròpies institucions.

I cal ser ferms, exigents, arriscats i coherents, i no participar del desballestament d’allò que tant ha costat. No tenim dret a esmicolar la intervenció de qualitat que ens caracteritza.

No ha estat gens fàcil, i potser encara falta per arribar a fer del sistema de protecció un sistema majoritàriament efectiu, protector i amable per als infants/adolescents/joves que acull. Però cert és també que la fortalesa del mateix sovint sembla fonamentada en terreny fangós, on arribat el moment i davant la imminència del col·lapse i esfondrament, tot val per fer o per fer veure que res passa. I, així, entre dades, indicadors, estadístiques, programes, projectes, teràpies, custòdies, sínies i marcs legals, i com un foc d’artifici en forma de palmera esclatant de llums de colors que cega a qui el mira, de cop i volta, res s’entén. El que era la base de qualitat de l’atenció a infants, adolescents i joves es fa a miques…

Aleshores passa que ocellots de mil nius es preparen per travessar aquest nou cel, uns amb delit a veure quin profit en treuen. En direm els “sempresalves”. Volen també els que fan ultimàtums als febles per mantenir-se en la inacció sabent que el joc de les exigències vers el que té raó acaba sempre al costat de les concessions. Volen també els suposadament protectors que a fi i efecte de ser purs exposen al protegit al ras, com qui vol una rampa i per evidenciar la necessitat deixa coixa la mare. I, curiosament, alguns ocells piuladors d’alertes callen, no gosen contravenir les ridícules exigències passades, suposadament garants del ben fer. Al bell mig, i amb vol ras, una munió d’ocellets intenten branqueta a branqueta sostenir la dignitat.

I és en aquests moments on cal que, qui ha de pensar, no ho faci amb les cames llestes per sortir corrents. Que la coacció, o també coneguda com eloqüència del poder, no sigui l’estri emprat, i que no s’enarbori el “fem el que podem” i la paciència com una forma menor del desesper disfressada de virtut.

Si en algun moment ha calgut valentia i mirar més enllà en el sistema de protecció és ara. Si no, l’iceberg enfonsarà el vaixell.

Ah! I, per cert, a la fi, i com sempre, algú, enganyosament defensor i indegudament dolgut tornarà a intentar picar la cresta del missatger per amagar les crostes de les ferides que ell mateix ha fet i s’ha fet. Qui tingui oïdes que escolti.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Araceli Lázaro
Cal ser valent. I dir en públic el que comentem en privat. I ha Entitats magnífiques coherents amb el seu paper i missió social. Altres, van a la llei d'Associacions a buscar beneficis econòmiques, i com els "buitres", planejen buscant cadàvers per crear projectes i empreses d'enterraments i pompes fúnebres.
Cal avançar i senyalar als implicats. No tots són igual encara que cobrin el mateix...
Mica en mica.
En resposta a Araceli Lázaro
Francesc Cárdenas Barcelona
3.

I sabent que existeix això no ho denuncia? No es fa res des de l'administració perquè això no passi?

  • 5
  • 0
Francesc Cárdenas Barcelona
2.
Per molt que es disfressi darrere de paraules ampul•loses i autocomplaents com les d'aquest escrit, la realitat és aquesta: el sistema no funciona. Ho diu ja fins i tot el Síndic quan assenyala literalment que "el sistema no funciona", o que hi ha "maltractament institucional" ... Ho diuen cada vegada més professionals i entitats qualificades. Ho diuen centenars de famílies encara que siguem menyspreades dia a dia.
El sistema no accepta cap crítica, no vol canviar res. I no em refereixo només als responsables polítics que estan de pas, que per incapacitat o per covardia no afronten les reformes urgents tan necessàries. Em refereixo als que viuen del sistema, el mantenen, l'han fet seu i veuen que tot aquest muntatge tremola. El sistema inevitablement s'ensorra per si mateix. Després de Plataforma Educativa era el conglomerat privat Idea-Main-Eveho el segon que més diners rep de l'Administració (més de 8 milions d'euros com a mínim a l'any) tal com es denunciava en els recents documentals de TV3 i en alguns reportatges en premsa.
I ja que ho pregunta (quali ... què?) Qualitat humana mínima per afrontar una situació que vostè coneix bé. Per aclarir coses, tenir informació que afecta i molt a una menor. Superar la supèrbia i aplicar a un mateix el que es predica per als altres. En definitiva per dialogar, més enllà d'uns crits mal educats a la sortida d'un acte públic.
I tranquil, ningú pica la cresta al missatger. Entre altres raons perquè no hi ha cap missatge. És precisament el que porto reclamant des de fa anys. Tampoc hi ha res a amagar. Altres potser no puguin dir el mateix de quelcom que va començar el març del 2009. I tampoc s'equivoqui amb això de les ferides. Aquí només interessen unes, les que se li fan a una nena ja que intentant evitar un dany se li genera un altre encara molt més gran, es manifesti aquest dany ara o d'aquí a uns anys. Qui tingui oïdes que escolti, i després que dialogui.
  • 5
  • 0
Araceli Lázaro Barcelona
1.

Cal ser valent. I dir en públic el que comentem en privat. I ha Entitats magnífiques coherents amb el seu paper i missió social. Altres, van a la llei d'Associacions a buscar beneficis econòmiques, i com els "buitres", planejen buscant cadàvers per crear projectes i empreses d'enterraments i pompes fúnebres.
Cal avançar i senyalar als implicats. No tots són igual encara que cobrin el mateix...
Mica en mica.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article