Apoderem-nos, però no us apodereu de Bowlby

Crec que no serà l’última vegada que parli de vincle. Això dona per llibres, els que pretenc evitar, de fet. Bowlby va viure el que vindria a ser una infància de merda. I va fer una cosa, com a bon resilient, que és prendre’n consciència i treballar per pal·liar el seu dolor i mirar d’evitar el dels altres. Ell ho va fer a través d’estudiar (a vegades a base d’estudis que es carregaven precisament el vincle de nens), divulgar i tirar endavant la famosa teoria del vincle. És una teoria fascinant, no ho dic de broma, llàstima que, a parer meu, aquesta l’hem desvirtuat de mala manera.

En general, ens aferrem a llibres, webs i a gurús com si no hi hagués demà. Crec que és normal que ho fem: ens dóna seguretat i els pares i mares necessitem seguretat en alguna cosa. Tot és tan fort quan esperem un nadó o ja el tenim entre nosaltres, fins i tot pot ser una situació hostil! Que aferrar-nos a creure ens ajuda a sentir-nos bé, que anem alhora amb algú, o alguna cosa, i que estem menys perduts en la novetat, que ho fem com toca.

Aquesta inseguretat, lògica, i que, per desgràcia, com a societat no assumim com a normal, i que la portem dins una temporadeta, ens produeix creure, potser cegament, que podem donar lliçons a la resta, jutjar-los, posar-nos a la defensiva i comparar-nos. Perquè algú que fa (amb la nena pujada en aquella cosa enorme de fusta, com una cadira, que veig a Instagram) magdalenes eco de lli i fulles de l’arbre lila de l’Amazones per l’esmorzar de l’endemà pot fer certa ràbia i fa sentir culpables alguns i, potser fins i tot pot fer que s’acabi atacant els feliços cuiners de magdalenes. Si això ens passa amb unes magdalenes imagineu-vos què ens pot passar quan parlem d’educar i de vincular-nos.

He arribat a veure mares, embarassades, amb els nanos al parc o durant entrevistes com a treballadora social, que se’m presenten dient que elles estan criant amb apego o que fan criança respectuosa. És que fa riure, eh, perquè ho diuen amb aquella seguretat que els dona la mare terra com si la resta, els que no maltracten, protegeixen o no abandonen els seus nadons no criessin amb vincle, sinó que senzillament són pares i mares sense esma ni sang que estan allà sense oferir una vida que no arriba ni a gris als seus nadons. I ells estan allà per avisar que hi ha una manera que es diu criança amb apego per criar.

M’agradaria pensar que l’etiqueta és errònia o que hi caben moltes maneres més dins d’aquest calaix. Considero que en la majoria dels casos es cria amb vincle. Més o menys sa, més o menys intens, amb pares, tiets o institucions. De fet, crec que el “no vincle” és un tipus de vincle que s’aproximaria, potser, als vincles insegurs. Així doncs, entenc que hi ha un vincle determinat amb les diferents persones que és el que, en una grandíssima part, ens fa ser com som.

Sovint s’associa la criança amb vincle a un tipus de criança determinada. També en diuen criança respectuosa i està relacionada amb el respecte total. Als ritmes de l’infant, el respecte, a la seva evolució, estimant-lo sense contradiccions, a totes i a per totes, diuen. Criar amb confiança amb un mateix (no llegeixo massa que també es refereixin en confiar amb l’altre progenitor, en el cas que n’hi hagi) i amb el futur nadó o ja nadó, entre moltes altres coses.

Per començar, si aquesta teoria inclou de manera immòbil això de criar amb confiança i sense contradiccions amb un mateix i amb el nadó, disculpeu, però baixo del tren de la criança respectuosa perquè personalment, no sempre prenc decisions en confiança amb mi o la meva parella o els meus fills. Imagineu-vos, sumem-hi que vegades estimo amb contradiccions, les coses com siguin. De fet, no tinc clar a qui i com he respectat, ho he fet com he pogut, mirin.

No vull desmerèixer el concepte de vincle, precisament tot el contrari. Vull que obtingui el valor que mereix. Que tots els vincles són iguals? Evidentment que no, i personalment, m’esgarrifo quan veig alguns estudis que es van fer en l’època precisament de Bolwby veient el poder i les conseqüències del vincle i no vincle. La creació d’un vincle sa no serà el mateix amb un nano que ha viscut en institució o que no s’han cobert les seves necessitats vitals i emocionals durant els primers mesos de vida, que un infant que ha pogut gaudir del benestar que li proporciona, per exemple, un o dos progenitors permanents que ofereixen cobrir les necessitats més bàsiques, entre moltes d’altres.

Cal que donem una importància vital al vincle, i tant que sí, i no cal que ningú salti a la defensiva, la realitat és aquesta. El vincle, sobretot als primers anys, és importantíssim. Això a vegades fa por o ens enfada perquè sembla una mena d’amenaça. Molta responsabilitat, oi? Però bé, és que potser cal que ens diem més sovint l’enorme responsabilitat que és ser pare, mare o persona encarregada de crear un vincle amb un nadó i, evidentment, quan parlem d’un vincle respectuós.

Que tots i totes fem el que podem, escoltin. Unes que donen pit al nen de tres anys i algú, maleducat, donarà la seva opinió negativa quan ningú li ha demanat. Però aquesta acció, de donar pit quan la mare considera que el nen de tres anys ho necessita, formarà part del que entenem per criança amb vincle, criança respectuosa. Molt bé però, en canvi, la nena de tres anys que no ha pres mai, o ja no mama, resulta que no té una criança amb vincle? O no s’és respectuós? Respectuós segons qui? Segons què? Es pot entendre fer criança amb vincle i respectuosa amb un mocador on portes el teu fill de dos anys per què no vol caminar mentre li dius a una altra mare que com pots dormir tranquil·la amb el nen a l’altra habitació. O, a diferència, que et trobis cinc mares camí de l’escola que et pregunten perquè portes el nen a coll si és mot gran. Súper respectuós tot.

És fantàstic que una se senti orgullosa de no haver marxat sola amb les seves amigues en cinc anys perquè els nens s’adormen tocant-li les celles i cal que hi siguis els vespres perquè respectes el seu ritme. De veritat que ho és, no ho dic de broma, si això et fa estar bé i sentir-te plena i creus que és el millor per ells. Però és poc respectuós i no facilita el vincle amb la teva amiga que ha decidit, amb un nen de dos anys, marxar a Sevilla de comiat de soltera i ha tingut el valor de dir-li que “com s’atreveix, que és massa petit”. És poc respectuós opinar que no fan res a la Waldorf i així dir-ho a una família que hi porta els fills.

Això del respecte dóna per molt i em preocupa notablement. La criança respectuosa, la de debò, crec que bàsicament i curt hauria de ser la que ens permetés trobar la qualitat de vida global entre les necessitats del nadó, les pròpies i la de la dinàmica de vida que portem.

Cal que ens allunyem de prejudicis. Posaré un exemple personal: he deixat d’escoltar o llegir persones perquè em feia sentir malament la seva seguretat i la seva alegria de com gestionar el dia a dia. Perquè gaudeixen donant pit, jugant al parc, no tenen por que caiguin quan s’enfilen o els hi deixen menjar trossets des de ben petits amb molta seguretat. També dormen a gust amb els nens al llit fins que aquests ho necessiten i no els deixen anar de colònies a P3. I ho diuen tant, o jo els sento tan fort, i se’ls veu tan pletòrics que, personalment, em puc anar sentint petita i petita i potser allò que em semblava un postpart fantàstic resulta que no ho era per què podria estar com ella, encantada de passar-me la nit amb el nen al pit o dormint sense adonar-me’n de quan mama. Però el problema no és d’aquesta gent que escoltava o llegia. Era meu. No tinc cap dret en posar en l’altre les meves culpes i pors. M’ho haig de treballar jo i respectar a l’altre. No sé si això li ressona algú a la sala.

Això és una guerra freda, fredíssima. Cosa bàrbara la que s’hi amaga aquí darrere. Tots mínimament controlats fins a no poder aguantar el comentari punxant a la mare que ha decidit donar biberó a l’hospital o a la mare que ha decidit donar pit fins als 3 anys. Això passa amb tots els temes de la vida però, és clar, potser quan ho relacionem amb la criança dels nostres fills ens ho hauríem de fer mirar una mica. És curiós perquè parlem de confiança i de coneixement per educar, acompanyar. I resulta que aquesta absurda guerra no és res més que un mirall de com d’espantats, espantades i venuts sovint estem. A la mercè de que un gurú ens digui què fer, o una mare d’Instagram, això mai se sap. Desesperats per fer-ho de la millor manera possible i que, en definitiva, el nostre fill sigui un nen sa, feliç i, per descomptat, el nostre ego revoti i exploti per les parets de la sala on fem ioga.

No l’acaba d’aturar ningú, aquesta fredíssima i eterna guerra. Cap gurú intervé i ens diu que parem de frivolitzar i culpabilitzar-nos els uns als altres. El que crec que és la realitat i que la sabem tots és que qualsevol teoria o estil ens servirà segons el nen, els cuidadors, el moment vital personal, context socioeconòmic, de salut, dinàmica familiar i una mica de supercalifragílisticopialidioso. Xupat no és. Però sembla que segueixen amb ganes de radicalitzar estils i moviments i a sobre, quedar-se amb noms globals que parlen de tots, però ara sembla que només d’alguns. No sé si es fa per enfrontar-nos o enfortir-se, però potser per fer blogs, webs, editar estudis i llibres sí, a costa de les nostres culpes, comparacions i mal rotllos. Doncs potser em serviria més haver llegit molts i molts exemples sincers, com els que m’expliquen les meves amigues o els que veia al grup d’alletament del CAP del meu poble, mentre plorava com una desconsolada amb les tetes passejant-me fins als genolls.

Em sembla que estem una mica obsessionats a ser, o a aparentar (només cal fer una volta per Instagram) que som una família fantàstica i que els nostres fills creixen amb una criança respectuosa i una criança amb vincle. I també penso que, sovint, si no donem una cullera de fusta el nen (encara que no es conegui el significat) o no ve de gust aprendre a fer ioga o classes de massatges per nadons es pensa, o ens hem arribat a creure, que no formem part d’aquest grup d’adults que crien amb respecte i vincle. Fort, eh? Sota l’estora s’hi guarda de tot i n’hi ha per tots.

Parem de confondre’ns entre nosaltres que, al final, de tant aparentar, de tant voler demostrar, de tant voler saber de psicologia, pedagogia, ginecologia, de tanta feinada a fer sentir malament l’altre per demostrar-nos que estem bé i ho fem bé, de tanta feinada a dir-ho al món, ens descuidarem el nen al bar.